28.11.10

mots propis

No he reflexionat gaire sobre el meu vot de demà (que ja és avui), de manera que encara no sé qui votaré, cosa que més aviat em satisfà perquè em sento deslligat de vells lligams i moderadament escèptic envers veus noves.

No sé per què, avui m’ha vingut bé de llegir una estoneta Papasseit, i fullejant endavant i endarrere he anat a parar aquí:

Els polítics diuen: “El poble ho vol”, o bé: “El poble no ho vol. El poble és sobirà”. El que ells saben, però, és tot altrament: El poble és un bon instrument sempre...

Joan Salvat-Papasseit: Mots propis.

M’han fet riure aquests mots: he pensat que són paraules, les primeres, apropiades en boca dels partits que no governen, perquè els partits en el govern ho tenen (i ho tindran) difícil per afirmar que moltes de les mesures que duen (i duran) a terme en aquesta època de crisi són voluntat popular. Com a màxim, diran que és pel bé del poble; i alguns encara s’ho creuran. Que el poble és un bon instrument, no crec que ho dubti ningú.

Que quedi clar que no pretenc afirmar que el pensament polític de Salvat-Papasseit sigui gaire interessant; el meu, tampoc.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Quan llegeixes els antics veus que ja està tot dit però sempre va bé recordar-ho per no mirar-nos massa el melic.

vinz ha dit...

Gran veritat :)

pere ha dit...

Júlia, en el teu bloc avui encara estava tot més dit :-) És clar que els humans no solem tenir gaire memòria històrica.

És el que és, vinz.