tal com raja

La participació en les eleccions de la nostra vida ha estat excel·lent, lloada per tothom i, tot i així, o precisament per això, em costa assimilar que demà, estadísticament, una de cada quatre persones amb qui em creui serà un abstencionista la decisió del qual a l'hora de no anar a les urnes és tan respectable com la meua de dipositar-hi un sobre (amb papereta).

Els pròxims 18 mesos, la governabilitat del país serà complexa. Paciència. La qüestió és que em temo que després continuarà sent complexa i poc satisfactòria segons molts. En tots els països és així.

Ciudadanos, per boca dels seus dirigents, es queixava de la celeritat amb què es convocaven, eleccions a Catalunya sense acabar legislatures. Només saber els resultats d'avui ja demanen la dimissió d'un president que encara no ho és i la convocatòria de noves eleccions.

Ja fa anys que em pregunto quina hauria estat la deriva d'Unió si en lloc d'estar presidida per Duran continués Coll i Alentorn al capdavant. És només un pensament que ara em torna i no té cap transcendència pràctica, però continua apareixent-me. Si el fes explícit, la majoria de gent no sabria a què em refereixo.

Malgrat les meues preferències, estic content que el PSC no s'hagi enfonsat. Els conec una mica.

En algun moment ho vaig dir i no ho puc provar, però Convergència i ERC per separat haguessin sumat més vots, entre altres el meu.

He anat llegint algunes portades de diaris europeus i americans: es destaca que guanyen els partits independentistes i la necessitat de moviments. A la premsa espanyola es destaquen les pèrdues malgrat els guanys. La realitat és pluridimensional.

Els principals arguments de les campanyes dels partits en les properes eleccions espanyoles seran essencialment unidimensionals: Catalunya. S'ho mereixen els espanyols?

Xerro una estoneta des de la distància amb dues de les meus nebodes-filloles. La més gran m'envia els resultats de les votacions al poble: victòria aclaparadora de Junts pel sí, seguida, a força distància, de socialistes i CUP. La petita, que encara té 18 anys, em recorda que ja ha votat tres vegades: referèndum, municipals i ara. Tots tres acordem que, si es presenten, en les pròximes eleccions votarem aquesta candidatura que feia publicitat al meu col·legi electoral:

 

 

aquest diumenge, música dels pobles

El dia de la Mercè vaig sortir al tard amb la intenció d'anar a veure l'Orquestra i el Cor del Liceu a l'avinguda de la Catedral, però em em vaig quedar a la plaça de Sant Jaume i vaig arribar a la catedral poc abans de la interpretació de l'excel·lent “Va pensiero” que la distància i el vent suau s'emportava una mica en direcció oest.

Mentre mirava i escoltava els grups d'Estònia, Itàlia, Romania, Mèxic, Croàcia... , que actuaven entre l'Ajuntament i la Generalitat, vaig pensar que aquest era el món que m'interessava: alegre, potser una mica obsolet, divers, més de gent que de banderes, i si calia banderes, que les portessin la gent i no els governs, i que uns portessin les banderes dels altres quan convingués... Un món de les persones i els pobles plenament identificables en què les singularitats no necessitessin fronteres... La música i la gent que la balla a vegades em produeix pensaments perversos.

desig de perfecció

Les paraules de sonsenyor Cañizares, cardenal de València (per cert, catalunya religió.cat, que reprodueix les declaracions del cardenal, desmenteix que els bisbes catalans convoquin una pregària per la independència de Catalunya, almenys abans de les eleccions),  em fan recordar dues paràboles sense conclusió que en el seu moment van ser força utilitzades i que ara fa temps que no esmenta ningú. Les paràboles són freqüents a la Bíblia, sobretot al Nou Testament, i l'Església en continua utilitzant -cada vegada menys, i fa malament- perquè sap que si bé les comparacions i les metàfores no reflecteixen amb precisió la realitat, sí que ajuden a entendre temes complexos i, a més són fàcils de recordar.

Parlant del procés d'autodeterminació o d'independència, hi ha dues comparacions que em semblen molt ben trobades i indiquen la percepció de molts ciutadans, de Catalunya o de fora, sobre el procés. En un cas, es compara el procés amb la situació d'una parella en què després d'una anys de convivència, un dels membres decideix, per les raons que sigui, que la unió no té sentit i que ha arribat el moment de separar-se, d'iniciar una nova vida; com sabem, aquests processos no són senzills i poden resultar traumàtics en tots dos membres, i moltes altres coses que tothom coneix per experiència pròpia o dels altres  no cal que jo detalli variants. En el segon cas, es compara el procés a un cos que sofreix l'amputació d'un membre: un braç, una cama..., potser fins i tot alguns pensen -terrible pensament que no es gosa confessar- en l'amputació del cap; evidentment, en aquesta segona comparació, el traumatisme és permanent, per bé que algú digui que sempre es pot aconseguir un membre ortopèdic. Com es veu, en el primer cas es parteix d'una dualitat i en el segon, d'una unitat; de manera que encara que en tots dos supòsits l'inici és la mateixa premissa, la visió és absolutament diferent. No hi ha dubte que a Catalunya la tendència és a veure el procés tal com s'explica en la primera paràbola i a la resta d'Espanya segons es diu en la segona. La conclusió, la conseqüència,  ara per ara, és clara, les possibilitats de diàleg són escasses, per no dir inexistents. Caldrà buscar una tercera paràbola que alguns diuen que estan pensant com formular? No en veig la possibilitat, perquè les dues anteriors són majoritàries i no depenen d'un moment circumstancial, sinó que són viscerals, axiomes per a uns o altres.

És possible que aquestes paràboles que em semblaven absolutes i irreconciliables s'hagin convertit en obsoletes després de l'entrevista a Rajoy a Onda Cero. Una entrevista que em va recordar el Rajoy de les tertúlies de Jesús Hermida en temps prehistòrics per a molts dels ciutadans actuals: Qué? Cómo?

I ja posats en campanya, i per acabar, vull dir que si bé fa temps que el meu vot està decidit, encara em distrec mirant el que es va dient i fent comparatives. Per a memòria meua, deixo aquí dues maneres de fer ben contraposades; el futur, no demà o despús-demà, dirà.

prèvia

Faig la prèvia amb nocturnitat i sense traïdoria. És una sensació estranya veure tants il·luminats passant entre espectadors curiosos, molt més que els il·luminats,  que aixequen el mòbil per fer una gravació borrosa mentre altres aixequen un moment la vista des de la terrassa on prenen la seua cervesa quotidiana. En arribar al Born, moltes flames ja s'han apagat i alguns s'han quedat pel camí o han anat al Fossar on se succeeixen els parlaments i les fotos al peu de les banderes del peveter arquejat de la flama perenne. Dues hores només i començarà la campanya definitiva que no m'interessa ni molt ni poc, tot està dit i els dubtes -els meus- esvaïts. Avui em molesten les sigles i a penes accepto l'estel que fa de guia.