La participació en les eleccions de la
nostra vida ha estat excel·lent, lloada per tothom i, tot i així, o
precisament per això, em costa assimilar que demà, estadísticament,
una de cada quatre persones amb qui em creui serà un abstencionista
la decisió del qual a l'hora de no anar a les urnes és tan
respectable com la meua de dipositar-hi un sobre (amb
papereta).
Els pròxims 18 mesos, la
governabilitat del país serà complexa. Paciència. La qüestió és
que em temo que després continuarà sent complexa i poc
satisfactòria segons molts. En tots els països és així.
Ciudadanos, per boca dels seus
dirigents, es queixava de la celeritat amb què es convocaven,
eleccions a Catalunya sense acabar legislatures. Només saber els
resultats d'avui ja demanen la dimissió d'un president que encara no
ho és i la convocatòria de noves eleccions.
Ja fa anys que em pregunto quina hauria
estat la deriva d'Unió si en lloc d'estar presidida per Duran
continués Coll i Alentorn al capdavant. És només un pensament que
ara em torna i no té cap transcendència pràctica, però continua
apareixent-me. Si el fes explícit, la majoria de gent no sabria a
què em refereixo.
Malgrat les meues preferències, estic
content que el PSC no s'hagi enfonsat. Els conec una mica.
En algun moment ho vaig dir i no ho puc
provar, però Convergència i ERC per separat haguessin sumat més
vots, entre altres el meu.
He anat llegint algunes portades de
diaris europeus i americans: es destaca que guanyen els partits
independentistes i la necessitat de moviments. A la premsa espanyola
es destaquen les pèrdues malgrat els guanys. La realitat és
pluridimensional.
Els principals arguments de les campanyes dels partits en les properes eleccions espanyoles seran essencialment unidimensionals: Catalunya. S'ho mereixen els espanyols?
Els principals arguments de les campanyes dels partits en les properes eleccions espanyoles seran essencialment unidimensionals: Catalunya. S'ho mereixen els espanyols?
Xerro una estoneta des de la distància
amb dues de les meus nebodes-filloles. La més gran m'envia els
resultats de les votacions al poble: victòria aclaparadora de Junts
pel sí, seguida, a força distància, de socialistes i CUP. La
petita, que encara té 18 anys, em recorda que ja ha votat tres
vegades: referèndum, municipals i ara. Tots tres acordem que, si es
presenten, en les pròximes eleccions votarem aquesta candidatura que
feia publicitat al meu col·legi electoral:
2 comentaris:
estic amb tu, CDC i ERC per separat crec que haurien tret més vots, de la mateixa manera que si en comptes d'ALBIOL hi hagues hagut algu amb cara i ulls el Pp no s'hauria enfonsat tant C's no hauia tret tants vots, cal tenir present que C's no és un partit i el va fundar qui el va fundar, ahir a la sexta opinava en nom d'ells Juan Carlos Girauta. Com tú, estic content dels resultats del PSC, nomès que la seva agonia està sent molt llarga.
salut i a veure qui serà el nou President de la Generalitat.
Trobar algú per remuntar el PP a Catalunya em sembla una missió impossible. Ei, que ja m'està bé, eh.
Publica un comentari a l'entrada