Des de la terrassa miro el cel del
sud-oest. Fa una nit clara i es veuen moltes estrelles al cel
barceloní, cosa que em fa imaginar que en altres llocs el ball de
llums deu ser espectacular. Orió, en tota la seua
plenitud, domina el meu firmament casolà, gairebé diria que sóc
capaç de detectar a simple vista la seua nebulosa central com la
devien veure els antics abans de les grans contaminacions lumíniques;
a la seua esquerra i una mica més avall, Sírius, majestuosa, la més
brillant de totes les estrelles, persegueix la constel·lació i mai
no aconsegueix atrapar-la. La seua constància inútil m'aclapara.
El termòmetre de la terrassa marca
14,7 graus, torno a mira el cel. Sens dubte és tracta d'un miratge:
Orió és la constel·lació d'hivern per excel·lència.
