Des que fa anys van decidir que les classes havien de començar abans li trobo poques gràcies a l'octubre. Podria buscar en la memòria i estic segur que m'arribaria algun detall, però no és qüestió d'aturar-me inútilment.
Aquest dies que s'escurcen sense treva: sortida i posta de sol el dia 1 (sempre en TU) : 5, 47-5,34; sortida i posta el 31: 6,21-4,48. I amb el canvi horari de final de mes, la foscor precipitada. Un mes sense història si no fos pels colors tardorencs i els cels nocturns que avancen el magnífic espectacle estel·lar de l'hivern.
El dissabte vam anar a sopar a
can Casadellà, un mas ben curiós situat en un trencant a mà dreta poc després de començar la carretera que va de Serra de Daró a La Bisbal. Cloves i crustacis (les primeres massa cuites i els segons tal com cal) i guisats de carns excel·lents (oca amb naps, porc ibèric, cabrit). Els sopars inacabables tenen l'avantatge en els temps difícils que corren per als fumadors que predisposen a la contemplació, vull dir a la contemplació fora de la sala on se serveix l'àpat. Al cap d'una horeta de tastos, se sent la necessitat de trobar-se en comunió amb la natura i malgrat que la tramuntana inquieta el cos, la lluna i les estrelles compensen els petits inconvenients del vent que va a la baixa. Llàstima que aquest espectacle es converteixi en menor des de la terrassa de casa, tot i que Orió, la meua constel·lació preferida, que ja comença a veure's a primera hora de la matinada, no té fronteres visuals.
Repasso el desgavell que he escrit i, tal com va el món, em trobo d'una frivolitat sense perdó, però que hi farem, la meva vida passa de tant en tant pel cel.
