dispersió fotografica

Em sembla que tardaré (unes setmanes, uns mesos?) a tornar al sud. Aquest matí, m'he acomiadat del cel, dels arbres i arbustos, del mar (de lluny), de totes les olors, del gat, que m'ha vingut a olorar sense deixar-se tocar i que aquesta nit ja no m'ha trobat.

Acabada la novel·la de Natsume Soseki, he llegit un llibre seu d'haikus. Voldria saber més coses de la història literària dels haikus, sobretot en l'aspecte conceptual. Tot i que el nom d'haiku sembla que es relativament recent, de la unió de haikai (humor) i hokku (no sé ben bé el significat), que dóna haiku; l'inventor del mot fou Masaoka Shiki (1867-1902). Llegeixo que en les darreres dècades han sorgit o s'han revifats nous corrents: l'haiku urbà, el de ciència-ficció, l'avantguardista o el de vers lliure... Mentrestant, aquí, els haikunistes segueixen les velles tradicions. És dir, que som més papistes que el papa.

El cel clar d'ahir amb núvols estirats, gairebé filiformes, em semblaven un presagi d'hivern esventat, desmentit per la calor i el comiat em permetia entendre un haiku de Yorie:

sol d'hivern
en els ulls del gat
la llum del mar.

I centenars de fotos fetes fetes aquests mesos amb dues càmeres que ja tenen la targeta formatada a l'espera de les imatges de tardor. Fotos ara oblidades al disc dur de l'ordinador a l'espera de passar al disc dur extern on ocuparan un espai que possiblement mai no serà repassat. Unes quantes salvades per raons diverses, com aquesta de la darrera nit d'estiu al sud, quan la Joana em diu que no cal que la faci perquè no sortirà res, però és veu la llum de Deltebre i els estels que l'ull nu ignora a causa de la contaminació lumínica.

La immensitat de fotografies que fem en aquesta era digital és espectacular. Per què fem tantes fotografies? Els motius són diversos i se me n'acudeixen uns quants. Però, perquè mostrem les fotografies? No ho tinc tan clar. Jo mateix vaig perdut amb el meu fotofília, sense saber quin sentit té; entenc que puc comunicar no importa què a través de les paraules, però de les imatges despullades i descontextualitzades...?


Per cert, de la mateixa manera que la digitalització permet jocs literaris encara poc explorats, també permet imatges que sobrepassen el concepte tradicional, més enllà dels efectes diversos que poden veure's en paper. Per exemple -i no sé si tots els ordinadors permeten observar els resultat-, fa uns dies vaig posar en la capçalera del bloc una imatge d'una paret il·lustrada d'una casa de Gràcia, després se'm va acudir que la pluja podia ser més real i vaig fer un primer intent ràpid per aconseguir-ho. És pot dir que això és una foto?

Com que en aquesta escriptura gairebé automàtica se me n'han anat els paràgrafs cap a la fotografia, aprofito per recordar als companys i companyes blocaires que pengen imatges que a vegades seria interessant veure-les més grans i això es pot aconseguir si quan les pugen tenen en compte que blogger ho permet -no importa la mida en què apareixen al bloc- sempre que s'hagi tingut en compte l'opció de “Configuració” següent: “Formatació”, “Mostra les imatges amb Lighbox”. Cal dir que no.

fotofilia

Sé que és massa tard per millorar notablement els meus gairebé nuls coneixements científics que es van veure seriosament estroncats quan vaig haver de decidir-me per una modalitat de batxillerat. De tota manera, vaig seguint alguns avanços científics i tècnics des de la perspectiva de futur usuari, sobretot quan penso que les novetats poden ser interessants per als meus interessos -ei, i els de la humanitat- o em semblen especialment trencadors dels de perspectiva de la meua ignorància. Avui, per exemple m'ha cridat l'atenció aquesta notícia sobre un xip de grafè -encara que crec que ja n'havia sentit parlar fa algun temps- que promet convertir la nit en dia. Ben pensat, no sé si tinc gaires ganes que la foscor sigui clara, en primer lloc, perquè també m'agrada la fosca i, després, perquè crec que en segons quines mans el descobriment pot ser una eina de control terrible.

Des de la perspectiva dels meus interessos personals el primer que se m'ha acudit és que les càmeres fotogràfiques deixarien de tenir un problema important: les dificultats de la fotografia nocturna. Però immediatament he pensat que si aquests xips permeten la visió nocturna desapareixeria tota la màgia dels fantàstics matisos de llum que només es poden trobar quan el sol s'ha post. En fi, la vida és un dilema constant.

Continuant amb la llum i encara amb el regust d'aquest magnífic “aPARAULA'm” d'ahir, en què més que les pròpies paraules m'han interessats les mirades que la gent els dedicava, he de dir que fa temps que em ballava pel cap la idea d'anar pujant fotos -només fotos- a internet. Ho havia intentat en alguns espais especialitzats, però ràpidament me n'acabava cansant o perdia la contrasenya o coses semblants; a més, tampoc volia pujar tot el que fotografiava, sinó alguna imatge de tant en tant; algun instant que em fes gràcia, algun moment del dia, més enllà del seu valor estètic normalment escàs. Finalment he obert un bloc nou sense tema específic que he titulat fotofília. Entenc que no és un nom gaire imaginatiu -tampoc no va ser la primera autoproposta-, però té un caràcter reivindicatiu en la mesura que demano als del DIEC que s'empesquin una definició i l'incloguin ben prop de fotofòbia, encara que a mi m'enlluerni un excés de llum.

No sé si el bloc tindrà una periodicitat concreta i encara menys si tindrà continuïtat; tampoc no sé si canviaré la idea d'ara mateix que és de deixar únicament imatges i un títol. Vaig estar temptat de escriure comentaris curts al costat de cada imatge, però com que em conec, sé que al final s'haurien convertit en uns quants paràgraf; així que res de res, i potser encara sobra el títol o les etiquetes... o el bloc.