fotofilia

Sé que és massa tard per millorar notablement els meus gairebé nuls coneixements científics que es van veure seriosament estroncats quan vaig haver de decidir-me per una modalitat de batxillerat. De tota manera, vaig seguint alguns avanços científics i tècnics des de la perspectiva de futur usuari, sobretot quan penso que les novetats poden ser interessants per als meus interessos -ei, i els de la humanitat- o em semblen especialment trencadors dels de perspectiva de la meua ignorància. Avui, per exemple m'ha cridat l'atenció aquesta notícia sobre un xip de grafè -encara que crec que ja n'havia sentit parlar fa algun temps- que promet convertir la nit en dia. Ben pensat, no sé si tinc gaires ganes que la foscor sigui clara, en primer lloc, perquè també m'agrada la fosca i, després, perquè crec que en segons quines mans el descobriment pot ser una eina de control terrible.

Des de la perspectiva dels meus interessos personals el primer que se m'ha acudit és que les càmeres fotogràfiques deixarien de tenir un problema important: les dificultats de la fotografia nocturna. Però immediatament he pensat que si aquests xips permeten la visió nocturna desapareixeria tota la màgia dels fantàstics matisos de llum que només es poden trobar quan el sol s'ha post. En fi, la vida és un dilema constant.

Continuant amb la llum i encara amb el regust d'aquest magnífic “aPARAULA'm” d'ahir, en què més que les pròpies paraules m'han interessats les mirades que la gent els dedicava, he de dir que fa temps que em ballava pel cap la idea d'anar pujant fotos -només fotos- a internet. Ho havia intentat en alguns espais especialitzats, però ràpidament me n'acabava cansant o perdia la contrasenya o coses semblants; a més, tampoc volia pujar tot el que fotografiava, sinó alguna imatge de tant en tant; algun instant que em fes gràcia, algun moment del dia, més enllà del seu valor estètic normalment escàs. Finalment he obert un bloc nou sense tema específic que he titulat fotofília. Entenc que no és un nom gaire imaginatiu -tampoc no va ser la primera autoproposta-, però té un caràcter reivindicatiu en la mesura que demano als del DIEC que s'empesquin una definició i l'incloguin ben prop de fotofòbia, encara que a mi m'enlluerni un excés de llum.

No sé si el bloc tindrà una periodicitat concreta i encara menys si tindrà continuïtat; tampoc no sé si canviaré la idea d'ara mateix que és de deixar únicament imatges i un títol. Vaig estar temptat de escriure comentaris curts al costat de cada imatge, però com que em conec, sé que al final s'haurien convertit en uns quants paràgraf; així que res de res, i potser encara sobra el títol o les etiquetes... o el bloc.

aportacions culturals

Em sap greu no haver pogut assistir –potser tampoc no m’haguessin deixat entrar- a la investidura de Ferran Adrià com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona a proposta de la facultat de Química. M’hagués agradat veure aquella cara entre escèptica i sorneguera del cuiner-artista mentre l’acadèmic corresponent anava desglossant les qualitats de la seva cuina farmacofisicoquimicoapsicologicoantropologicoeconòmicoartística i del propi cuiner. M’agrada en Ferran Adria, més en persona que al Polònia, que ja és dir. M’agrada la capacitat que té de sortir triomfant de qualsevol situació per complicada que li posin; trobo que és un art que no està a l’abast de tothom. En Ferran Adrià és el paradigma del triomfador dels temps presents que potser serà el triomfador del futur. En Ferran Adrià desarma amb la seva sinceritat, amb la senzillesa de l’home que sap el que vol i sap com aconseguir-ho –i ho ha aconseguit-, sense dubtes, sense vacil·lacions. M’agrada aquest artista que quan Claudi Mans va insinuar la influència de Derrida en la seva obra, va dir que res de res, que en tot cas ell ha arribat a la seva art a través de intuïció i l’experimentació, és a dir, que més que un científic és un tècnic. M’imagino que va ser la seva perplexitat davant de tanta interpretació erudita la que va fer que finalment desistís de llegir el paper que portava escrits i improvisés un discurs que apuntava la seva realitat, una realitat feta al marge del món acadèmic que ara el vol fagocitar i explicar. Aquesta és una de les funcions del món universitari.

Com que el que escric es basa en la informació de la premsa, és possible que no sigui gaire rigorós amb alguna intervenció de l’acte o en la seva concreció en el paper. No em crec per exemple, que Ferran Adrià digués sense altre context: “He treballat tota la meva vida perquè la cuina fos considerada cultura”. És evident, que ell sap que, al menys des de la perspectiva antropològica, la cuina és un dels elements importants de la cultura dels pobles, un dels elements bàsics de les formes de vida de les comunitats que permet interpretacions interessants sobre passat, present i futur. És evident, doncs, que la cuina ha estat cultura des de temps immemorials. Segurament que el discurs de Ferran Adrià en aquest aspecte volia incidir en el fet que és possible que la cuina com a element distintiu territorial té els anys comptats i que cal una nova visió cultural de la gastronomia que tot just ara comença a funcionar i que és basarà més en els antropònims que en els topònims: temps al temps.


Ens resum, que si algú ha aconseguit el discurs de Ferran Adrià, que me’l passi. Els altres, no cal, que més o menys me’ls imagino.

















P. S. El comentari al segon paràgraf del post per part de Claudi Mans, aclaridor i necessari, fa que us suggereixi la lectura del seu discurs i del de Ferran Adrià.