estranys convits

A vegades, quan estic en un balcó, en una terrassa, en un corriol enlairat amb només l'horitzó llunyà per una banda..., sento una estranya fascinació pel que hi ha més avall. Deu ser una mena d'atavisme encara poc investigat que ens fa pensar, als humans, que som capaços de volar. En aquestes ocasions, al cap d'una estona més o menys llarga segons el cas, he d'apartar la vista dels fons urbans o rurals en què se m'ha perdut la mirada perquè tinc por d'oblidar-me de la meua condició mortal.


En la literatura o en la vida real, que tot és u, he trobat fascinacions semblants a la meua que, per circumstàncies diferents, tampoc han arribat a bon port. En aquest moment penso especialment en dos casos:

En estaba yo, absorto en mis elucubraciones, cuando de repente alcé la mirada, y lo vi ante mí, en la parte alta de la ribera. Era el pino.

[...]
Y en estas estaba, subyugado por la visión del árbol, me di cuenta de que una de las ramas se descolgaba muy convenientemente hacia el pavimento. ¡Qué rama tan tentadora! Sería una lástima dejarla así, sin hacer nada. Un cuerpo debía colgar de ella. Por desgracia no había nadie más por los alrededores.
[...]
Pensé que podría intentarlo yo mismo, así que posé la mano en la rama y comprobé que se balanceaba de una forma bastante apropiada. En efecto, la manera en que se balanceaba resultaba muy estética. Me sentí muy feliz imaginándome a mi mismo colgado de la rama, y pensé que al menos debía intentarlo. Pero de pronto me di cuenta de que Toito estaría esperándome.
[...]
Ahora podia volver al pino y colgarme sin más pronunciamientos. No tenia excusa. Salí corriendo hacia el lugar donde estaba el pino y entonces...
[...]
-Entonces vi que alguien se me había adelantado y se había colgado antes que yo. Sentí que, por unos segundos, probablemente había perdido mi oportunidad.

Soseki Natsume: Soy un gato   M'explicava el meu cunyat fa unes setmanes que al poble hi havia un home -eren dos germans- que de tant en tant, no importa que fos hivern o estiu, trucava un taxi i tots dos, conductor i client, seguien una litúrgia secreta que al final va esdevenir popular. Deia l'home: J., vine a buscar-me, que avui tinc ganes de suïcidar-me. En J. recollia l'A. a la porta de casa i el conduïa fins al poble amb mar-de fet no era ni un poble- més proper. Arribats al port, l'A. demanava a en J. que comprovés la temperatura de l'aigua. El taxista, després de ficar la mà, i potser part del braç, segons l'estació de l'any, entre les ones, responia indefectiblement: Avui l'aigua sembla una mica freda. El meu cunyat no em podia assegurar la cara que feia el seu conveí, però imagino la seua contrarietat quan havia de dir malhumorat: Tornem a casa, J., un altre dia serà. No queda clar quantes vegades es va repetir aquesta escena ni els costos econòmics de l'aventura frustrada. Segons tinc entès, l'A. va morir sense veure la mar de prop.

D'històries com aquestes, un munt. Estic segur que els qui passen per aquí en podrien explicar de molt més interessants.

totterrenys

Aquesta nit he vist i escoltat dos clàssics (bé, Llach molt poquet, vull dir que l'he escoltat poc, no que no sigui un clàssic). Quina llàstima que en el cas de Pujol encara no s'hagués celebrat la manifestació: no sé si Om hagués proposat el pacte de no parlar de política o si el president s'hagués plegat a la condició.

Tornant als clàssics en general, cal recordar que són aquells que, en no importa quin moment, continuen tenint vigència, són fàcilment reinterpretables. Penso en el nostre gran clàssic, Ramon Llull i concretament en el seu amic i amat. Com se sap, un dels meus versets preferits i que no morirà mai -ai, l'amor!- és el segon dels 366, quan just comença la relació entre l'home i déu: Les carreres [els camins] per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enllumenades d'amors.

Ja em direu si no és veritat que aquest verset pot aplicar-se perfectament al procés, que encara no té camins oficials, de la independència de Catalunya. L'únic que cal és decidir (o la cosa és clara?) qui és l'amat, per què els camins (compte amb el plural!) seran llargs, quins perills hi haurà, quines consideracions es faran, quan ens tocarà sospirar o plorar; sobre l'amor que il·lumina, cap dels caminants n'ha de tenir dubte, perquè en cas contrari el camí seria impossible. En definitiva, una reflexió extensa.

Entrant en el camp estrictament literari, durant les meus lectures o les interpretacions -cada lector és un déu- que he fet a les classes, sovint he dubtat si calia conèixer les circumstàncies, els detalls, en què es produïa una obra literària. Sóc més aviat del parer que l'obra literària s'ha d'aguantar per ella mateixa, més enllà de contextulitzacions biogràfiques o de l'època que, en tot cas, poden ser un element més, una ajuda en la valoració.

És veritat, per altra banda, que algunes obres són absolutament inintel·ligibles o no tenen cap interès si es prescindeix d'un mínim suport contextual. És clar que si són impossibles val més no capficar-s'hi gaire i prescindir-ne, que ja en tenim prou amb la literatura que entenem més o menys però que no ens caldria llegir.

Per posar un exemple del que vull dir. Ahir esmentava els haikus i la meua dificultat per entrar en el seu món. Em refereixo, als haikus japonesos que segueixen una tradició ben apresa -no importa si la transgredeixen- i que considerem un model de subtilesa, d'aprehensió de l'instant... i d'una sèrie de qualitats orientals entre les quals sol haver-hi també l'elegància. Bé, anem a un haiku de Soseki (permeteu-me la confiança en el tracte), deixant de banda recomptes sil·làbics o fonètics:

Vent tardoral:
darrere de boví
que va a l'escorxador.

Després de llegir els versos -que bonic el vent tardoral!- un pot pensar el que vulgui o no pensar res i continuar amb el següent haiku. Sigui com sigui, el poema existeix i reclama la complicitat, poca o molta, dels lectors. Bé, ja tothom s'ha fet una idea, ha interpretat, ha sentit, s'ha emocionat, o ha passat gairebé indiferent per les paraules. I si l'autor ens diu que va escriure aquest poema just abans d'operar-se d'hemorroides? Mig romàntic i mig ingenu com sóc, és comprensible que sovint no vulgui saber res dels escriptors i el seu context.

dispersió fotografica

Em sembla que tardaré (unes setmanes, uns mesos?) a tornar al sud. Aquest matí, m'he acomiadat del cel, dels arbres i arbustos, del mar (de lluny), de totes les olors, del gat, que m'ha vingut a olorar sense deixar-se tocar i que aquesta nit ja no m'ha trobat.

Acabada la novel·la de Natsume Soseki, he llegit un llibre seu d'haikus. Voldria saber més coses de la història literària dels haikus, sobretot en l'aspecte conceptual. Tot i que el nom d'haiku sembla que es relativament recent, de la unió de haikai (humor) i hokku (no sé ben bé el significat), que dóna haiku; l'inventor del mot fou Masaoka Shiki (1867-1902). Llegeixo que en les darreres dècades han sorgit o s'han revifats nous corrents: l'haiku urbà, el de ciència-ficció, l'avantguardista o el de vers lliure... Mentrestant, aquí, els haikunistes segueixen les velles tradicions. És dir, que som més papistes que el papa.

El cel clar d'ahir amb núvols estirats, gairebé filiformes, em semblaven un presagi d'hivern esventat, desmentit per la calor i el comiat em permetia entendre un haiku de Yorie:

sol d'hivern
en els ulls del gat
la llum del mar.

I centenars de fotos fetes fetes aquests mesos amb dues càmeres que ja tenen la targeta formatada a l'espera de les imatges de tardor. Fotos ara oblidades al disc dur de l'ordinador a l'espera de passar al disc dur extern on ocuparan un espai que possiblement mai no serà repassat. Unes quantes salvades per raons diverses, com aquesta de la darrera nit d'estiu al sud, quan la Joana em diu que no cal que la faci perquè no sortirà res, però és veu la llum de Deltebre i els estels que l'ull nu ignora a causa de la contaminació lumínica.

La immensitat de fotografies que fem en aquesta era digital és espectacular. Per què fem tantes fotografies? Els motius són diversos i se me n'acudeixen uns quants. Però, perquè mostrem les fotografies? No ho tinc tan clar. Jo mateix vaig perdut amb el meu fotofília, sense saber quin sentit té; entenc que puc comunicar no importa què a través de les paraules, però de les imatges despullades i descontextualitzades...?


Per cert, de la mateixa manera que la digitalització permet jocs literaris encara poc explorats, també permet imatges que sobrepassen el concepte tradicional, més enllà dels efectes diversos que poden veure's en paper. Per exemple -i no sé si tots els ordinadors permeten observar els resultat-, fa uns dies vaig posar en la capçalera del bloc una imatge d'una paret il·lustrada d'una casa de Gràcia, després se'm va acudir que la pluja podia ser més real i vaig fer un primer intent ràpid per aconseguir-ho. És pot dir que això és una foto?

Com que en aquesta escriptura gairebé automàtica se me n'han anat els paràgrafs cap a la fotografia, aprofito per recordar als companys i companyes blocaires que pengen imatges que a vegades seria interessant veure-les més grans i això es pot aconseguir si quan les pugen tenen en compte que blogger ho permet -no importa la mida en què apareixen al bloc- sempre que s'hagi tingut en compte l'opció de “Configuració” següent: “Formatació”, “Mostra les imatges amb Lighbox”. Cal dir que no.

tres (o quatre) gats

Els quatre darrers dies a l'Ampolla em va adoptar un gat. El vaig veure per primera vegada assegut a l'entrada de casa sense atrevir-se a traspassar el llindar de la porta marcat per una cortina. Com que no tenia una idea gaire clara de les seues intencions em vaig limitar a observar-lo i, després, com correspon a les situacions en què algú es presenta a casa encara que no se l'hagi invitat, vaig compartir el sopar, en el seu cas unes restes crues de sèpia que va acceptar sense un sol miol d'agraïment. Bé, un altre dia continuaré parlant de la nostra relació perillosa, sobretot entre les meues mans i les seues urpes.

Just aquells dies, però la història ja va començar la setmana anterior, estava llegint Soy un gato (s'ha traduït al català?), de Natsume Soseki.  Mantinc una relació estranya amb aquest llibre, que recomano i que segur que tornarà a aparèixer per aquí. No sabria precisar perquè vaig començar una novel·la protagonitzada per un gat japonès nacionalista que no té nom, que viu a casa d'un mestre de vocació discutible i que observa i reflexiona sobre els humans. Tampoc no sabria dir per què hi ha moments en què abandonaria definitivament la seua lectura i d'altres en què em té captivat fins al punt de fer subratllats com aquest:

-Me temo que la poesía moderna, al contrario de lo que sucede con los haikus clásicos, no se puede improvisar. Necesita una mayor reflexión, un sentimiento más profundo, y también una fabricación más compleja. Pero una vez que se ha compuesto adecuadamente, su tono exquisito extraído de su más íntimo espíritu, es capaz de conmover el alma más cerril.
-¿En serio? Bueno, a mi no me ha pasado nunca. Yo siempre he pensado que solo el incienso adecuadamente quemado durante el día de los Difuntos es capaz de traer las almas de vuelta a la tierra. ¿De verdad piensas que la poesía moderna és igual de eficaz? -preguntó Meitei mientras descuidaba su juego y se concentraba en tomar el pelo a Toito.

Haikus i poesia moderna... Avui he anat a passejar-me per la Setmana del Llibre. Hi havia quatre gats -o potser menys- fent voltes per les casetes de fusta, cosa que s'entén si es té en compte que la tarda amenaçava pluja i alguns havien protegit els llibres amb plàstics de transparència dubtosa. No sabria què dir sobre la meua visita de gat mandrós que enyora temps passats, així que improviso tres versos:

Sostres de fusta,
un gat creua la plaça:
cauen tres gotes