Liu Zhongyuan: un poema, i una mica més

El dibuix d'ahir és sobre un poema de Liu Zhongyuan. L'origen de tot és la darrera novel·la policíaca que he llegit, de la qual encara no puc dir el títol ni el nom de l'autor (xinès, però resident als Estats Units) perquè està en joc a dimarts de sang. No cal insistir que això dels gèneres no té cap importància i un llegeix, o ho intenta, el que li va bé en cada moment. En el cas d'aquesta novel·la, tinc la impressió que la intriga és el menys important i el que manté l'atenció i incita a la reflexió és la descripció de la Xina que es mou entre el comunisme i el capitalisme i les tensions que aquesta transició provoca. Sobretot, però, la novel·la se centra en la corrupció que afecta una part important de la societat xinesa.

El protagonista és un inspector de la policia de Shanghai que és també poeta (molt interessant la narració de l'estada als Estats Units en viatge oficial de la delegació d'escriptors que encapçala; però no em vull desviar del tema). De tant en tant el policia-poeta, recorda o recita composicions d'escriptors xinesos antics o moderns, de manera que el llibre es converteix en una petita antologia, imagino que eclèctica, de la poesia d'aquell país. A continuació us deixo la poesia de Liu Zhongyuan al·ludida:

No se ve un solo pájaro en cientos de montañas
ni se observa una huella en miles de sendas,
sólo una barca solitaria,
el sombrero de juncos con que se toca un anciano que pesca solo.
La nieve ha caído en el río frío.
 Liu Zhongyuan (773-819), dinastia Tang (del segle VII al X)



Em costa a vegades entrar en aquesta poesia aparentment tan senzilla i al mateix temps tan efectiva. Per altra banda, no sé si és fàcil de traduir, de recollir no només l'esperit sinó la textualitat, la sintaxi. Evidentment, no tinc cap noció de xinès, de manera que qualsevol possible consulta de l'original no tindria cap sentit. Però en el cas de la poesia de més amunt, traduïda del xinès a l'anglès i després al castellà, no m'acabava de convèncer el quart vers, així que vaig buscar una altra versió. Es tracta del mateix poema, però observeu els canvis, més dels que a primera vista ens poden semblar:


Un centenar de colinas
y ningún pájaro;
un millar de sendas
sin una huella;
una barca solitaria;
una cobertura de bambú;
En el frío rio nevado
un viejecito pescando.

Encara vaig investigar més, fins arribar a trobar, em sembla, el poema desestructurat (o no), que podria permetre l'intent d'una altra construcció:

I encara una representació recitada del poema.:



Prou per avui. Hi ha novel·les que es fan llargues, però no necessàriament, és clar, poc interessants. Suposo que depèn del lector i del seu moment.

més enllà del gènere

Mira que m’ho pensava: no tinc ganes de continuar amb la història sobre la novel·la negra, però ja que he començat, continuaré una estona més.

En aquest país, es veuen tan poques novel·les en català del gènere (però no havíem quedat que no parlaríem de gèneres?) que fa riure. I un bon nombre de les que es publiquen ja s’han editat en castellà abans, i sovint més barates. Parlo de les traduccions, certament. Encara fa riure més, fins a arribar a límits insospitats d’hilaritat, l’aparició en les llibreries de literatura de ciència-ficció. Aquí, un lector normal, d’aquells que mira taules amb les darreres novetats, podria passar-se la vida sense saber de l’existència del gènere o pensant que després de Jo, robot (publicada en català sense la coma), i poca cosa més, es va acabar el món exterior. Sí, si, havíem quedat que no parlaria de gèneres, però tinc la sensació que algunes novel·les d’aquests gèneres no es publiquen precisament perquè encara subsisteix una consideració pejorativa envers alguns gèneres i la idea que els qui es dediquen a conrear aquestes modalitats no saben escriure o, encara pitjor, que es tracta de literatura purament d’entreteniment. Ja em direu si considereu que entretenir –en un sentit ampli- el lector no és una de les principals finalitats de l’escriptura creativa. En fi, deixem-ho estar i no entrem en la crítica social, que no està de moda.

Per als encara no lectors del gènere negre, m’atreveixo a recomanar-vos una de les meves lectures d’estiu, un llibre que la xurri –no saps com t’ho agraeixo- va posar en la meva petita pila de compres. El alquimista impaciente, de Lorenzo Silva, és una novel·la –convertida en pel·lícula l’any 2002- excel·lent. El alquimista impaciente és una novel·la bella –quines coses de dir!- i dura, amb un ritme perfecte, desesperançada però comprensiva: sempre hi ha la possibilitat de salvacions individuals i de solidaritats, i els humans som com som. El alquimista és, també, una novel·la de col·legues: del sergent Bevilacqua i la guàrdia Chamorro, dos personatges que, més enllà de la trama (nuclears, especulació immobiliària...), van descobrint la seva personalitat i es converteixen en un dels elements més atractius de l’obra. Si la Direcció de la Guàrdia Civil es dediques a fer publicitat directa del cos entre el ciutadans, hauria d’enviar la novel·la a cada casa: estic segur que fins i tot en el nostre país aconseguiria algun adepte, i això, ja ho sé, és molt agosarat d’afirmar. Que la novel·la guanyés el premi Nadal de l’any 2000 no és garantia de res, perquè ja sabeu com va l’assumpte dels premis. Així que si l’heu de llegir, feu-ho simplement perquè és una bona novel·la, d’aquelles que crea complicitats, prescindint del gènere, encara que, insisteixo, és del gènere negre.

Un post llegit fa uns dies no sé on, em transporta a aquest fragment de la novel·la:

-¿Y no le preocupa todo esto de la radioactividad? –objeté.
-Qué coño. Es como el colesterol. Yo no me asusto con esas pamplinas. Verá usted, a mi me tocó la mili en el Sahara, cuando allí se estaba jodido de verdad. Me destinaron a Smara, un sitio de cuidado. Una vez estuvimos a punto de perdernos en el desierto, camino de El Aaiún. Eso sí que era para preocupar-se, estar allí sin agua y sin saber hacia dónde tirar y pensando todo el rato en los moros y en los buitres. Eso se tocaba; te secaba la garganta, las pelotas se te hacían chicas como anises. Con perdón, señorita.
Chamorro levantó ambas manos, restándole importancia.
-En fin –prosiguió-, que no era como estas tonterías modernas, que ni se ven ni se huelen. El colesterol, la radiactividad, el ácido úrico. ¿Que te matan poco a poco? Joder, la vida te mata poco a poco. Si el colesterol me trae fresco, y lo llevo en la sangre, ya ve usted la radiactividad.

Potser podria recomanar una altra novel·la negra, ara en català, també guanyadora d’un premi literari que no és de gènere. Em refereixo a De tot cor, d’Andreu Martín, que aquest mateix mes ha guanyat l’Alfons el Magnànim de narrativa. Haurem d’esperar, però, la seva publicació a Bromera aquesta primavera.