29.9.07

més enllà del gènere

Mira que m’ho pensava: no tinc ganes de continuar amb la història sobre la novel·la negra, però ja que he començat, continuaré una estona més.

En aquest país, es veuen tan poques novel·les en català del gènere (però no havíem quedat que no parlaríem de gèneres?) que fa riure. I un bon nombre de les que es publiquen ja s’han editat en castellà abans, i sovint més barates. Parlo de les traduccions, certament. Encara fa riure més, fins a arribar a límits insospitats d’hilaritat, l’aparició en les llibreries de literatura de ciència-ficció. Aquí, un lector normal, d’aquells que mira taules amb les darreres novetats, podria passar-se la vida sense saber de l’existència del gènere o pensant que després de Jo, robot (publicada en català sense la coma), i poca cosa més, es va acabar el món exterior. Sí, si, havíem quedat que no parlaria de gèneres, però tinc la sensació que algunes novel·les d’aquests gèneres no es publiquen precisament perquè encara subsisteix una consideració pejorativa envers alguns gèneres i la idea que els qui es dediquen a conrear aquestes modalitats no saben escriure o, encara pitjor, que es tracta de literatura purament d’entreteniment. Ja em direu si considereu que entretenir –en un sentit ampli- el lector no és una de les principals finalitats de l’escriptura creativa. En fi, deixem-ho estar i no entrem en la crítica social, que no està de moda.

Per als encara no lectors del gènere negre, m’atreveixo a recomanar-vos una de les meves lectures d’estiu, un llibre que la xurri –no saps com t’ho agraeixo- va posar en la meva petita pila de compres. El alquimista impaciente, de Lorenzo Silva, és una novel·la –convertida en pel·lícula l’any 2002- excel·lent. El alquimista impaciente és una novel·la bella –quines coses de dir!- i dura, amb un ritme perfecte, desesperançada però comprensiva: sempre hi ha la possibilitat de salvacions individuals i de solidaritats, i els humans som com som. El alquimista és, també, una novel·la de col·legues: del sergent Bevilacqua i la guàrdia Chamorro, dos personatges que, més enllà de la trama (nuclears, especulació immobiliària...), van descobrint la seva personalitat i es converteixen en un dels elements més atractius de l’obra. Si la Direcció de la Guàrdia Civil es dediques a fer publicitat directa del cos entre el ciutadans, hauria d’enviar la novel·la a cada casa: estic segur que fins i tot en el nostre país aconseguiria algun adepte, i això, ja ho sé, és molt agosarat d’afirmar. Que la novel·la guanyés el premi Nadal de l’any 2000 no és garantia de res, perquè ja sabeu com va l’assumpte dels premis. Així que si l’heu de llegir, feu-ho simplement perquè és una bona novel·la, d’aquelles que crea complicitats, prescindint del gènere, encara que, insisteixo, és del gènere negre.

Un post llegit fa uns dies no sé on, em transporta a aquest fragment de la novel·la:

-¿Y no le preocupa todo esto de la radioactividad? –objeté.
-Qué coño. Es como el colesterol. Yo no me asusto con esas pamplinas. Verá usted, a mi me tocó la mili en el Sahara, cuando allí se estaba jodido de verdad. Me destinaron a Smara, un sitio de cuidado. Una vez estuvimos a punto de perdernos en el desierto, camino de El Aaiún. Eso sí que era para preocupar-se, estar allí sin agua y sin saber hacia dónde tirar y pensando todo el rato en los moros y en los buitres. Eso se tocaba; te secaba la garganta, las pelotas se te hacían chicas como anises. Con perdón, señorita.
Chamorro levantó ambas manos, restándole importancia.
-En fin –prosiguió-, que no era como estas tonterías modernas, que ni se ven ni se huelen. El colesterol, la radiactividad, el ácido úrico. ¿Que te matan poco a poco? Joder, la vida te mata poco a poco. Si el colesterol me trae fresco, y lo llevo en la sangre, ya ve usted la radiactividad.

Potser podria recomanar una altra novel·la negra, ara en català, també guanyadora d’un premi literari que no és de gènere. Em refereixo a De tot cor, d’Andreu Martín, que aquest mateix mes ha guanyat l’Alfons el Magnànim de narrativa. Haurem d’esperar, però, la seva publicació a Bromera aquesta primavera.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Sóc fan de Silva, tant en la seva novel·la negra com en d'altres, és dels pocs que ha recollit el tema de les guerres d'Àfrica, molt importants en el context històric dels esdeveniments posteriors.

Crec que és un escriptor absolutament professional, equiparable a molts americans. Hi ha una web interessant que potser ja coneixes:
http://www.lorenzo-silva.com/

Ha estat sovint per casa nostra i els seus incisos sobre Catalunya són, també, remarcables (La reina sin espejo passa a Barcelona).

Xurri ha dit...

Fantàstics el sergent Vila i la Xamorro!! Realment et reconcilien amb "el cos". Ja et passaré algún llibre més.

Respecte als llibres sobre la guerra que menciona la Júila, jo no puc amb ells - no dubto que són boníssims (el Silva realment escriu fantàticament) però són d'una cruesa excessiva per la meva imaginació visual... :(

el pensador ha dit...

M'han entrat ganes de llegir-lo. Tot i que com fa poc li deia a la Júlia, no sé pas quan fer-ho.

Arare ha dit...

No em doneu més feina, per favoooooooooooooooooooor!!!
(val, me l'apunto) tchts,tchts... no acabarem mai d'omplir la biblioteca, casumdena!

pere ha dit...

Gràcies per l'enllaç, Júlia. I segur que miraré de llegir més material de Lorenzo Silva, entre altres el llibre que suggereixes.

Ostres, xurri, catalanitzant la Chamorro?
Ja saps que et prenc la paraula, no te n'oblidis. Un descobriment que torno a repetir que t'agraeixo.

El lleure, pensador, és un dels pocs guanys que mostra la supremacia dels humans sobre els altres animals, encara que sovint tenim tendència a oblidar-ho i alguns "animals" ens ho volen fer oblidar. Busca el temps.

Va, arare, fes-li un raconet en la teva biblioteca i en el teu temps: és temps d'humanitat guanyat. A més estic segur que en Vila t'enamorarà, i ja saps que l'amor...

Violant ha dit...

Ahir no vaig poder i ho faig avui, felicitats M. espero que ho hagis celebrat molt bé! Un petó!

pere ha dit...

Gràcies, violant, per recordar l'altre.
Un petó