dos poemes i una aquarel·la (i un o dos contes)

En aquest Any Rodoreda, si algú que no ha llegit res de l’escriptora em preguntés per on podria començar, no li sabria què respondre. De fet, la majoria de vegades no sé que suggerir quan algú em pregunta per on començar a llegir l’obra d’algú (abans de respondre li hauria de preguntar: i tu, qui ets?) . La resposta més fàcil, si un té temps, és recomanar que es comenci pel principi i que es vagi fent, tot i que això a voltes és descoratjador.

Ara bé, com que darrerament ningú no em pregunta res sobre la Mercè Rodoreda i en el bloc em sento amb una llibertat relativa, m’atreveixo a dir que, per què no començar per la seva poesia? El meu hipotètic interlocutor, potser sorprès perquè sap que més aviat se sol parlar de la prosa de l’escriptora, segur que em preguntaria el motiu que tinc per dir-li que s’iniciï en el coneixement de l’obra de la Rodoreda llegint els seus poemes. Aleshores jo, potser no del tot convençut, em veuria obligat a respondre-li que els versos li permetran entrar més fàcilment en l’esperit de l’autora, o al menys ho faran d’una manera més immediata, i, així, podrà endinsar-se millor en la seva prosa, també amb tants elements biogràfics. Clar que hauria d’afegir que el llibre que li recomano, Agonia de llum, no només conté 105 poemes, sinó una excel·lent introducció d’Abraham Mohino –i les notes corresponents- i un deliciós epistolari entre l’autora i Carner (Josep Carner, m’havien dit de vós que éreu cantamanyanes -com és que aquesta praula no figura al DIEC?-, i no m’ho creia. Feu que no m’ho hagi de creure... (1939)). A més, qui no voldria veure les reproduccions de la pintura de la Mercè Rodoreda? En fi, una notable edició d’Angle Editorial; llàstima que, malgrat que el llibre es va publicar el 2002 ara no sigui fàcil de trobar en algunes llibreries (a la Casa del Llibre em diuen que fa quatre anys que no el tenen), però sempre es pot aconseguir a la biblioteca.

M’allargaria indefinidament compartint poemes i cartes amb vosaltres, però com que entenc que això és impossible, limito la meva complicitat a dos poemes. El primer, el que encapçala el poemari, dintre del recull titulat “Món d’Ulisses” (parèntesi meu per afegir que reivindico els sonets), i que a les amigues i amics transformadors els portarà, ben segur, l’olor del nostre text base, i a tothom molts altres olors; el segon, el poema 103, el darrer del recull “Bestioles” (com m’agraden els bestiaris, i com apareix també la Rodoreda que coneixem darrere d’aquests versos divertits).

Barrejadors de ciutats

Freda de nit que se’n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l’aire és a punt per al cant de l’ocell:
l’alba ens espera dellà la collada.

Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l’esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l’estranya mullada.

Però no escau un genoll que tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh, mort, davant tes tenebres iguals,

car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d’ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.

Abans de reproduir el segon poema, se m’acut que podria incloure un dels motius (?) pels quals la Mercè Rodoreda va començar a escriure versos. Diu la M. R. a través de Baltasar Porcel a la seva obra Grans catalans:

I vaig deixar d’escriure contes. No pas per horror a la literatura, sinó perquè de mica en mica se’m va paralitzar el braç dret. Podia cosir, d’això vivia, fer totes les feines de la casa, el que fos, menys escriure. Quan agafava la ploma, el braç em feia mal, els dits se m’encarcaraven, i la ploma saltava. Em va durar quatre anys. Va ésser quan vaig començar a fer versos. Com que no em podia sotmetre a un tractament llarg i car, vaig anar fent com si res. Els versos, sense saber escriure a màquina, els escrivia en una màquina que m’havien deixat uns amics que havien tornat a Barcelona. Picava les lletres amb un dit. A l’últim, el mal em va passar tal com havia vingut.

L’aquarel·la que us he triat ( Dame aux mains coupées) és un autoretrat d’aquesta època? Potser d’un altre moment de crisi? ...?

Va, i ara el poema que us deia:

Gat

Tinc la cua molt senyora
i el pèl m’ondula nevat,
però em veden el terrat
perquè, diuen, “és d’Angora”.

Faig vida d’anacoreta,
i el lluç, me’l donen bullit.
Hec amb la pota el mosquit
i embullo el fil i la beta.

Ja m’agrada aquesta vida
una mica esmorteïda,
i queixar-se és de mal gust.

Però a vegades voldries
fer-te amb gats sense manies
que et donessin un disgust.


...Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.























P. S. Bé, no s’ha acabat del tot, tots els contes tenen versions, recreacions i continuacions. En aquest cas, em plau fer-vos saber que les transformacions ja han arribat al número 99 (de fet, just en aquest moment al 100, però ja en parlaré també d’aquest). Fins ara ningú havia investigat gaire seriosament totes les connexions de la Rodoreda al seu exili parisenc amb els escriptors francesos. Finalment, en Martí ens ha deixat un tast de les primeres relacions de l’escriptora amb Raymond Queneau. De fet no se sap si la cosa va anar realment així i si es van veure amb posterioritat, que l’Obiols... Potser en Martí ens dirà alguna altra cosa quan ho consideri convenient.

més enllà del gènere

Mira que m’ho pensava: no tinc ganes de continuar amb la història sobre la novel·la negra, però ja que he començat, continuaré una estona més.

En aquest país, es veuen tan poques novel·les en català del gènere (però no havíem quedat que no parlaríem de gèneres?) que fa riure. I un bon nombre de les que es publiquen ja s’han editat en castellà abans, i sovint més barates. Parlo de les traduccions, certament. Encara fa riure més, fins a arribar a límits insospitats d’hilaritat, l’aparició en les llibreries de literatura de ciència-ficció. Aquí, un lector normal, d’aquells que mira taules amb les darreres novetats, podria passar-se la vida sense saber de l’existència del gènere o pensant que després de Jo, robot (publicada en català sense la coma), i poca cosa més, es va acabar el món exterior. Sí, si, havíem quedat que no parlaria de gèneres, però tinc la sensació que algunes novel·les d’aquests gèneres no es publiquen precisament perquè encara subsisteix una consideració pejorativa envers alguns gèneres i la idea que els qui es dediquen a conrear aquestes modalitats no saben escriure o, encara pitjor, que es tracta de literatura purament d’entreteniment. Ja em direu si considereu que entretenir –en un sentit ampli- el lector no és una de les principals finalitats de l’escriptura creativa. En fi, deixem-ho estar i no entrem en la crítica social, que no està de moda.

Per als encara no lectors del gènere negre, m’atreveixo a recomanar-vos una de les meves lectures d’estiu, un llibre que la xurri –no saps com t’ho agraeixo- va posar en la meva petita pila de compres. El alquimista impaciente, de Lorenzo Silva, és una novel·la –convertida en pel·lícula l’any 2002- excel·lent. El alquimista impaciente és una novel·la bella –quines coses de dir!- i dura, amb un ritme perfecte, desesperançada però comprensiva: sempre hi ha la possibilitat de salvacions individuals i de solidaritats, i els humans som com som. El alquimista és, també, una novel·la de col·legues: del sergent Bevilacqua i la guàrdia Chamorro, dos personatges que, més enllà de la trama (nuclears, especulació immobiliària...), van descobrint la seva personalitat i es converteixen en un dels elements més atractius de l’obra. Si la Direcció de la Guàrdia Civil es dediques a fer publicitat directa del cos entre el ciutadans, hauria d’enviar la novel·la a cada casa: estic segur que fins i tot en el nostre país aconseguiria algun adepte, i això, ja ho sé, és molt agosarat d’afirmar. Que la novel·la guanyés el premi Nadal de l’any 2000 no és garantia de res, perquè ja sabeu com va l’assumpte dels premis. Així que si l’heu de llegir, feu-ho simplement perquè és una bona novel·la, d’aquelles que crea complicitats, prescindint del gènere, encara que, insisteixo, és del gènere negre.

Un post llegit fa uns dies no sé on, em transporta a aquest fragment de la novel·la:

-¿Y no le preocupa todo esto de la radioactividad? –objeté.
-Qué coño. Es como el colesterol. Yo no me asusto con esas pamplinas. Verá usted, a mi me tocó la mili en el Sahara, cuando allí se estaba jodido de verdad. Me destinaron a Smara, un sitio de cuidado. Una vez estuvimos a punto de perdernos en el desierto, camino de El Aaiún. Eso sí que era para preocupar-se, estar allí sin agua y sin saber hacia dónde tirar y pensando todo el rato en los moros y en los buitres. Eso se tocaba; te secaba la garganta, las pelotas se te hacían chicas como anises. Con perdón, señorita.
Chamorro levantó ambas manos, restándole importancia.
-En fin –prosiguió-, que no era como estas tonterías modernas, que ni se ven ni se huelen. El colesterol, la radiactividad, el ácido úrico. ¿Que te matan poco a poco? Joder, la vida te mata poco a poco. Si el colesterol me trae fresco, y lo llevo en la sangre, ya ve usted la radiactividad.

Potser podria recomanar una altra novel·la negra, ara en català, també guanyadora d’un premi literari que no és de gènere. Em refereixo a De tot cor, d’Andreu Martín, que aquest mateix mes ha guanyat l’Alfons el Magnànim de narrativa. Haurem d’esperar, però, la seva publicació a Bromera aquesta primavera.