maniqueisme lingüístic

M'agrada llegir les novel·les de Lorenzo Silva protagonitzades per Bevilacqua i Chamorro. També he llegit algunes entrevistes on, a més de respondre preguntes sobre els seus llibres i la literatura en general, Lorenzo Silva parla sobre política i societat. Les seues paraules -compartides o no les conclusions- sempre m'han semblat ponderades, intel·ligents, clares. En l'entrevista de la Núria Escur publicada al diari del dissabte, apareixen inevitablement preguntes sobre Catalunya i Espanya. L'escriptor, no només des d'un criteri teòric, exterior, sinó des del coneixement directe de Catalunya, formula unes quantes conclusions que segur que coincideixen amb les d'alguns catalans, molts o pocs. Copio només un fragment de la conversa (la resta es pot trobar aquí):

Què es pot fer des d'aquí? No fan els catalans un diagnòstic correcte de la situació?
Molts no. Molt català pensa "estem aconseguint trencar els amarratges amb Espanya..." Però jo crec que, simultàniament, aquesta societat s'està trencant. Aquí hi ha qui ignora que existeix gent que ni és d'Esquerra ni té tatuada una estelada. Que el 55% de catalans continuen tenint com a primera llengua el castellà.

Potser té raó Lorenzo Silva i la societat catalana s'està trencant, cosa que no sé exactament que vol dir, perquè jo, que no vaig votar ERC a les darreres eleccions i aspiro a veure en un futur, que no sóc capaç de concretar, més banderes només amb les quatre barres que amb l'estel inclòs, no tinc la sensació d'aquest trencament ni m'ha passat pel cap que els partits polítics, que ens representen i ens administren tan precàriament, es puguin convertir a la llarga en cap altra cosa que no sigui un reflex imperfecte de la varietat dels habitants del país. I malament si simplifiquem durant massa temps un país a partir dels partits polítics o les banderes.

Em temo que el problema principal que veu Lorenzo Silva -ell mateix ho esmenta- és el de la llengua. Deixant de banda que desconec quants catalans tenen com a primera llengua l'urdú, l'àrab, etc., la identificació de llengua i pàtria, que va exposar magistralment Aribau des de la perspectiva romàntica, continua sent el primer element, el fonamental, a l'hora de prendre posicions davant el conflicte entre Espanya i Catalunya dels qui tenen com a primera llengua el castellà, potser també d'alguns dels altres. Per molt que sovint s'utilitzi la llengua com a metàfora, és l'ús d'una o altra llengua, el seu predomini, el seu tractament oficial, el que es veu com un problema. Si Catalunya no tingués una llengua pròpia consolidada i amb prestigi, el “problema català” seria un altre, els arguments de “fractura” ben diferents. Que curiós que una de les riquesses immaterials dels catalans -i de la humanitat- sigui una font d'enfrontament o, en el millor dels casos, de desconfiança.

guàdia civil i mossos: Espanya i Catalunya en negre

Els qui es presenten a un premi literari poden optar a fer servir un pseudònim o a deixar-se veure directament. No sabria dir els beneficis o perjudicis de l'anonimat o el nom real; segurament la firma contrastada beneficia els autors de prestigi i la firma imaginària pot afavorir els autors (i autores) novells. Tampoc no sé si els membres dels jurats de tots els premis literaris respecten els anonimats o el primer que fan és obrir els sobres on consta la veritable identitat dels concursants. I encara és possible que passi que, respectat inicialment l'enigma dels noms dels autors, la pressions editorials marquin el desenllaç final segons la hipotètica comercialitat dels noms. És clar que jo desconec el funcionament dels grans premis literaris i apunto simples hipòtesis.


De tota manera, a vegades no té cap importància que algú presenti la seua obra sota pseudònim perquè un jurat mínimament il·lustrat de seguida sap qui és l'autor. Suposem, que no ho sé, que l'autor del darrer premi Planeta hagués presentat la seua novel·la sense especificar el seu nom real. Imaginem el jurat que va llegint la novel·la; els trobem al primer paràgraf:

No era el momento ni el lugar, pero vio la ocasión y eso es algo que una mujer no desaprovecha nunca. Tan pronto como el guardia Arnau enfiló hacia los aseos de la gasolinera, la sargento Chamorro se dio la vuelta y...

No cal llegir més: la sargento Chamorro. Sense acabar el paràgraf tothom sap que l'autor és Lorenzo Silva i que ha presentat la setena novel·la de la sèrie protagonitzada pels guàrdies civils Bevilacqua i Chamorro. Una novel·la negra guanyarà el premi Planeta, amb la mateixa parella que ja havia guanyat el Nadal l'any 2000.

Em queden poques pàgines per acabar La marca del meridiano i, com sempre, m'ho passo molt bé llegint les aventures, el cas, d'aquests dos personatges creats per Silva. Interès de la història perfectament  construïda i desenvolupada, estil àgil, el punt precís de desencís sobre la societat actual, una major maduresa en l'autor i en conseqüència en els seus personatges... I com element afegit, flaixos de reflexió sobre Catalunya i Espanya escrits abans de la gran manifestació.

Alguns apunts breus sobre la novel·la. En primer lloc la doble lectura simbòlica del títol. Un meridiano que fa referència al de Greenwich que es troba representat per un arc sobre l'autopista A2 als Monegros (i en altres punts de la geografia peninsular) i que en la novel·la assenyala l'apropament dels protagonistes d'Espanya a Catalunya. L'altre motiu del títol fa referència a la línia, que no puc desvetllar, que en un moment determinat de la seua vida va creuar Bevilacqua

Quant a la sinòpsi, només cal dir que el brigada Bevilacqua emprèn la investigació de l'assassinat d'un guàrdia retirat que havia estat company i mestre seu. L'assumpte el porta a Catalunya, sobretot a Barcelona i rodalies, on acabarà de treure l'entrellat del cas amb l'ajuda dels seus dos companys i els mossos d'esquadra.

El lector català pot trobar un al·licient afegit en el marc geogràfic i en la visió de Catalunya que Silva presenta a través dels seus personatges. Silva coneix força bé Catalunya i és capaç de crear diàlegs i reflexions no només versemblants sinó que m'atreveixo a dir que absolutament reals, Constitució inclosa. El moment en què entren a Catalunya, pot servir d'exemple:

Un cuarto de hora más tarde entrábamos en territorio catalán. Celebré el acontecimiento en voz alta para arengar a los míos.
-Benvinguts a Catalunya, nois.
-No me digas que te vas a poner a hablar en eso -dijo Chamorro.
-No me seas facha, Vir. Es una lengua reconocida por la Constitución, embellecida por grandes poetas y, como cualquier otra lengua contiene una visión del mundo, o sea, un tesoro humano.
-Ya, pero no es la mía y a veces no la entiendo.
-Lo que como cualquier otra forma de ignorancia no debe enorgullecerte. ¿ Por qué no aprovechas para aprender algo?

poètiques de sang

Per a l'A. El gatot i la Júlia, investigadors incansables i resolutius



Començo una novel·la gairebé triada a l'atzar, simplement perquè m'atreu el títol: A la comisaria no les gustan los versos (La comissaire n'aime point les vers), de Georges Flipo. Una policia que va cap als quaranta, que viu sola, amb un petit sobrepès que la mortifica, i que més aviat se'ns presenta antipàtica. Ella, especialment amb l'ajuda del jove tinent expert en literatura recentment assignat a la comissaria, ha d'investigar la mort d'un rodamón que duia una carta adreçada al Príncep dels poetes (aquí ja sabríem qui és) de l'Académie amb la fotocòpia d'un poema. És possible que els versos corresponguin a un inèdit de Baudelaire. Un poema que sembla premonitori, perquè encadena una sèrie de morts (la mateixa comissària sofreix un enverinament en menjar una paella que, per cert, contenia xoriço) entre alguns dels qui s'hi relacionen que, a més, apareixen vagament al·ludits en el text. La història va de menys a més des del punt de vista del seu interès i al final fins i tot poden comprendre i sentir simpatia per la protagonista que ens havia irritat al principi.

Com a curiositat, a la llibreria Jaimes, del Passeg de Gràcia, amb un fons important de literatura francesa, tenen la novel·la en la seua edició original, però la següent de la sèrie encara només en castellà.

Deixem, però la història i centrem-nos en el poema. No desvetllo cap secret, perquè una simple consulta a internet ho confirmaria, si dic que que el sonet és obra de l'autor de la novel·la, que es va haver d'assessorar per construir uns versos prou convincents. Flipo (llegir com paraula aguda) va entrar doncs en el camp de la impostura, del pastitx o de la imitació que ha donat algunes peces interessants al llarg de la història de la literatura i que, en part, són fruit de l'admiració per determinat poeta o determinada obra. A vegades es tractava simplement d'un tour de force o d'una diversió; sense anar gaire lluny, em remeto al bloc on durant mesos vam inspirar-nos en els exercicis d'estil de Queneau.

No sé si actualment, més enllà dels plagis inconfessats i de les influències no conscients, hi ha gaires autors que d'una manera explícita es dediquin a la imitació, és a dir, a intentar, més enllà del divertiment, que els seus textos puguin ser confosos amb els d'altres autors de prestigi reconegut -els reconeixements literaris ara són escassos-; posem per cas, i pel que fa a la literatura del país, a escriptors com Espriu, Ferrater, Vinyoli... A mi, vistos i llegits alguns poemes contemporanis, no em semblaria malament aquest tipus d'exercici, com el d'aquell qui comença a dibuixar abans de posar-se a deixar anar colors.

Bé, i ara el sonet. Demano comprensió amb la versió lliure del primer quartet que vaig penjar l'altre dia, paraula totalment canviada inclosa:
L'Une et l'Autre

Quand mon âme vomit la beauté, le divin,
Les chœurs harmonieux et la femme trop pure,
Ma gourme la conduit par une sente obscure
Vers la case aux relents de vanille et de vin.

Nu sur le lit m’attend le corps noir et puissant
D’une esclave à l’œil las, délivrant sa chair veule.
Sous sa bouche corail, frémit, se cambre et feule
Une vestale juive au saphisme innocent.

Hanches et seins blafards, ventre et cuisses d’ébène
Ne sont plus qu’un grouillis de stupre et de désirs.
Ô temples entr’ouverts, ô fervente géhenne !

Attisez mon ardeur, arrachez mes soupirs !
Et je crois voir languir, en un spasme éreinté,
L’avenir infécond de notre humanité.



P. S. Sóc lector de les novel·les de Lorenzo Silva,-autor madrileny casat amb una catalana i premi Nadal  de l'any 2000- protagonitzades pel sergent de la guàrdia civil Bevilacqua i la ara caporal Chamorro, i autor d'una mena de història de la guàrdia civil que tinc pendent de llegir. No crec que la concessió del premi Planeta d'aquesta nit per la seua novel·la La marca del meridiano tingui res a veure amb la situació actual de país ni amb les paraules sobre el cos que va dir fa uns dies un..., ni coses semblants.

més enllà del gènere

Mira que m’ho pensava: no tinc ganes de continuar amb la història sobre la novel·la negra, però ja que he començat, continuaré una estona més.

En aquest país, es veuen tan poques novel·les en català del gènere (però no havíem quedat que no parlaríem de gèneres?) que fa riure. I un bon nombre de les que es publiquen ja s’han editat en castellà abans, i sovint més barates. Parlo de les traduccions, certament. Encara fa riure més, fins a arribar a límits insospitats d’hilaritat, l’aparició en les llibreries de literatura de ciència-ficció. Aquí, un lector normal, d’aquells que mira taules amb les darreres novetats, podria passar-se la vida sense saber de l’existència del gènere o pensant que després de Jo, robot (publicada en català sense la coma), i poca cosa més, es va acabar el món exterior. Sí, si, havíem quedat que no parlaria de gèneres, però tinc la sensació que algunes novel·les d’aquests gèneres no es publiquen precisament perquè encara subsisteix una consideració pejorativa envers alguns gèneres i la idea que els qui es dediquen a conrear aquestes modalitats no saben escriure o, encara pitjor, que es tracta de literatura purament d’entreteniment. Ja em direu si considereu que entretenir –en un sentit ampli- el lector no és una de les principals finalitats de l’escriptura creativa. En fi, deixem-ho estar i no entrem en la crítica social, que no està de moda.

Per als encara no lectors del gènere negre, m’atreveixo a recomanar-vos una de les meves lectures d’estiu, un llibre que la xurri –no saps com t’ho agraeixo- va posar en la meva petita pila de compres. El alquimista impaciente, de Lorenzo Silva, és una novel·la –convertida en pel·lícula l’any 2002- excel·lent. El alquimista impaciente és una novel·la bella –quines coses de dir!- i dura, amb un ritme perfecte, desesperançada però comprensiva: sempre hi ha la possibilitat de salvacions individuals i de solidaritats, i els humans som com som. El alquimista és, també, una novel·la de col·legues: del sergent Bevilacqua i la guàrdia Chamorro, dos personatges que, més enllà de la trama (nuclears, especulació immobiliària...), van descobrint la seva personalitat i es converteixen en un dels elements més atractius de l’obra. Si la Direcció de la Guàrdia Civil es dediques a fer publicitat directa del cos entre el ciutadans, hauria d’enviar la novel·la a cada casa: estic segur que fins i tot en el nostre país aconseguiria algun adepte, i això, ja ho sé, és molt agosarat d’afirmar. Que la novel·la guanyés el premi Nadal de l’any 2000 no és garantia de res, perquè ja sabeu com va l’assumpte dels premis. Així que si l’heu de llegir, feu-ho simplement perquè és una bona novel·la, d’aquelles que crea complicitats, prescindint del gènere, encara que, insisteixo, és del gènere negre.

Un post llegit fa uns dies no sé on, em transporta a aquest fragment de la novel·la:

-¿Y no le preocupa todo esto de la radioactividad? –objeté.
-Qué coño. Es como el colesterol. Yo no me asusto con esas pamplinas. Verá usted, a mi me tocó la mili en el Sahara, cuando allí se estaba jodido de verdad. Me destinaron a Smara, un sitio de cuidado. Una vez estuvimos a punto de perdernos en el desierto, camino de El Aaiún. Eso sí que era para preocupar-se, estar allí sin agua y sin saber hacia dónde tirar y pensando todo el rato en los moros y en los buitres. Eso se tocaba; te secaba la garganta, las pelotas se te hacían chicas como anises. Con perdón, señorita.
Chamorro levantó ambas manos, restándole importancia.
-En fin –prosiguió-, que no era como estas tonterías modernas, que ni se ven ni se huelen. El colesterol, la radiactividad, el ácido úrico. ¿Que te matan poco a poco? Joder, la vida te mata poco a poco. Si el colesterol me trae fresco, y lo llevo en la sangre, ya ve usted la radiactividad.

Potser podria recomanar una altra novel·la negra, ara en català, també guanyadora d’un premi literari que no és de gènere. Em refereixo a De tot cor, d’Andreu Martín, que aquest mateix mes ha guanyat l’Alfons el Magnànim de narrativa. Haurem d’esperar, però, la seva publicació a Bromera aquesta primavera.