l'amenaça d'Andròmeda

És possible que el primer que pensem en sentir “l'amenaça d'Andròmeda” sigui en una novel·la d'aquest nom escrita per Michael Crichton l'any1969 i convertida després en una pel·lícula i, més tard, en una minisèrie per a la televisió. L'obra tracta de les amenaces a la Terra des de l'espai exterior

En canvi, potser la majoria de gent no tingui tan clara una altra amenaça, la de la galàxia Andòmeda, una de les més populars del cel, que es troba únicament a 2,5 milions d'anys llum -no feu gaire cas dels números, que a vegades em sobrepassen- de nosaltres. Sembla ser que dintre de no res en termes còsmics (entre 3000 i 5000 milions d'anys), aquesta galàxia acabarà xocant amb la nostra i totes dues formaran una bonica i espectacular galàxia el·líptica nova. De moment, la velocitat d'aproximació és de 18.000 k/h. Sembla que aquesta destrucció del món que coneixem no ens hauria de preocupar i de fet a mi em resulta força indiferent. Total. Tot i així, tinc certa curiositat intel·lectual que em porta a desitjar saber com serà la Terra i la humanitat en aquest futur i sobretot m'agradaria conèixer si Catalunya ja serà independent en el moment del xoc. És veritat que els més pessimistes diuen que la vida a la Terra només durarà aproximadament 500 milions d'anys més, però jo ho dubto, perquè el que ara són problemes irresolubles ja tindran solució en un futur no gaire llunyà, dos o tres milions d'anys, calculo jo.

El curiós de tot plegat és que tot aquest futur incert, sigui el que sigui, seria impensable sense els grecs i els llatins. Sense ells no existiria ni la Terra ni els altres planetes, ni la constel·lació d'Andròmeda ni la galàxia del mateix nom ni... Que hi hauria al cel si no fos pels clàssics? Pràcticament res, negror a la nit i blavor o grisor durant el dia.

Deixa, passant pel costat o per sobre, ciutats innombrables
i el país de Cefeu, on viuen els pobles etíops,
troba Andròmeda, sense motiu a un càstig sotmesa
per manament d'Ammon en lloc de sa mare xerraire.
Quan la veu al rocam agafada amb cadenes pels braços,
l'Abantíades (i si no fos per la brisa lleugera
que li mou els cabells i el plor que pels ulls li destil·la
ell l'hauria cregut de marbre) sent com es crema
sense remei, i admirat d'aquella imatge tan bella
quasi s'oblida de moure pel mig de l'aire les ales,
fins que li diu: “Oh tu, que ets indigna d'aquestes cadenes,
no pas d'aquelles que fan que els amants desitjosos s'uneixin,
digues-me (ho vull saber) com et dius, la terra on vas néixer
i per què estàs lligada!” Mes ella no gosa respondre,
perquè és verge, a un baró, i voldria cobrir-se la cara
per vergonya amb les mans, però les cadenes li ho priven;
omple els seus ulls amb u doll de llàgrimes: més no pot fer-hi.
Ell insisteix molts cops i, per fi, per tal que no pensi
que li amaga una falta, li diu la terra on va néixer
i el seu nom, i com fou la seva mare orgullosa
de tan bella, i encara hauria dit més quan les ones
van retrunyir i, dins del pèlag immens, va aparèixer
un animal que amb el pit cobria tota la plana: el seu pare trist i la mare
eren allí, tots dos dissortats, però aquesta amb més causa,
sense poder-la ajudar, sinó que amb els plors i les queixes
més adients abraçaven el cos subjecte a la roca;
i els digué el visitant: “es llàgrimes tenen espera
i duraran, però el temps és poc per emprendre l'auxili.
Ara, si jo, Perseu, de Júpiter fill i d'aquella
que, fecunda per l'or de Júpiter fou posseïda,
jo, Perseu, que he vençut la Gorgona amb els cabells de colobres
i que els aires suprems amb ràpides ales travesso,
us la goses demanar, sens dubte seria un bon gendre
i afegiria, amb l'ajut dels déus, un de nou als meus mèrits.
Ha de ser meva, doncs, si amb el meu valor la deslliuro.”

Ovidi: Les metamorfosis (traducció de Jordi Parramon)

Ara per ara, aquesta amenaça és l´única que em fa por: que un dia s'oblidin els orígens, que en un acte de supèrbia creiem que el món l'hem creat nosaltres i el podem modificar com ens sembli. Aleshores, el món, no només el que coneixem, sinó qualsevol altre món, isisteixo, haurà desaparegut.

galàxies recuperades

Si hagués de triar un estil arquitectònic, si només pogués ser un, em quedaria amb la contundència del romànic. Durant uns quants estius vam resseguir sense presses les rutes de les esglésies romàniques dels Pirineus, començant per Girona i acabant a Navarra. Sempre que puc, retorno a alguna d’aquelles esglésies o monestirs; de moment, no m’hi he cansat.

Amb la pintura em passa el mateix que en l’arquitectura, torno a les meves pintures predilectes i algun cop en descobreixo alguna de nova. ¿No és un crim que hi hagi tants quadres als magatzems dels museus? ¿No es podria fer alguna cosa per exposar-los permanentment? Del que es fa darrerament i veig, m’interessa alguna cosa.

L’escultura –no sé si compten les talles romàniques, aquelles majestats sublims- no és el meu fort, ni la dansa. En podria opinar ben poca cosa. Deixem-ho estar.

Suposo que és en la música, com li deu passar a molta gent que no ha tingut una educació en aquest art, on el meu eclecticisme és més evident. Per anar sobre segur, però, sempre puc retornar a Verdi o a Bach, si fa temps que no l’he sentit o... inacabable i variadíssim, fins arribar a l’horterada més prodigiosa.

Hi ha pel·lícules acabades d’estrenar que seria un martiri anar a veure, en canvi no podria precisar les vegades que he vist To Be Or Not To Be de Lubitsch (el dilluns en parlava en Llorenç i li volia deixar un comentari, però sembla que sóc spam). No cal que digui com m’agrada la fotografia, i aquí si que trobo moltíssimes imatges noves que em semblen sensacionals. Les vegades que em quedo al llit malalt i no estic per a gaires cabòries, em remiro unes petites provisions de còmics des d’un especial Rompetechos –ja en estat precari- a la Mafalda.

Bé, ja hem repassat les Belles Arts clàssiques i les modernes tal com es classifiquen actualment. Ah, no, em deixava la literatura, just la que més temps m’ocupa. Les temptacions són moltes i diverses i sé que mai no podré llegir tot allò que em crida l’atenció, però tinc ben assumida la impossibilitat no només de llegir sinó també de saber què podria llegir. Ara llegeixo poc i llegeixo molt autor mort. El que m’agrada especialment, però, és anar sobre segur: rellegir, redescobrir. Com podria agradar-me Carner, per exemple, si no passés la vista una vegada i una altra, un any i un altre, pels seus versos? No hauria de llegir la Bíblia, desmemoriat com sóc, per confirmar amb rigor tants passatges de la novel·la i la poesia fins a ben entrat el segle XX? Com puc saber si he evolucionat o no –o si encara conservo algun vestigi d’altres temps- si no torno a les pàgines que em van emocionar de jove? Si sé que puc calmar el meu estat d’ànim cansat per la vida urbana passejant pels camins de Bertrana, perquè no ho he de fer? Per què he de buscar novetats incertes quan tinc la certesa dels amics que he anat coneixent?

No acabo d’entendre qui escolta una i una altra vegada una cançó, que s’extasia cada vegada que contempla aquella pintura, cada cop que veu aquell edifici, aquella escultura, aquella pel·lícula... i diu que ell mai rellegeix, que mai no recupera, reinterpreta o aprofundeix en les lectures que un dia van ser les seves amigues. Quina traïció! Quina infidelitat imperdonable! Quina frivolitat sense nom!