l'esperit olímpic i jo

Ethlelbert Talbot, bisbe de Pennsilvània (després, Coubertin) : l'mportant, dans ces Olympiades, c'est moins d'y gagner que d'y prendre part (22 de juliol de 1908; en anglès originàriament)

Pierre de Coubertin: Plus vite, plus haut, plus fort (original del pare Didon, no sé la data exacta)


Fet i fet, però, els lemes o qui els va dir tenen poca importància. Els Jocs Olímpics són una realitat que d'una manera pacífica reuneixen gent de la majoria de països del món que conviuen durant unes setmanes en una pau que alguns d'aquest països neguen. Ara bé, jo espero un temps en què els atletes que competeixen -o hauria de dir que participen?- no portin cap bandera i estiguin contents simplement pel plaer del joc. Això sí, que vagin els millors, perquè en cas contrari els espectadors ...

De moment resulta curiós la lluita aferrissada per ser el primer, per obtenir més medalles. I les medalles que realment valen són les d'or. Imaginem que un país guanya una medalla d'or i cap altra i un altre noranta nou de plata i cap altra. El que ha aconseguit una sola medalla ocupa un lloc superior en la llista dels vencedors dels Jocs. El que ha aconseguit quedar segon en noranta-nou ocasions figura al darrere. Aquesta és la realitat dels Jocs, molt més estricta que la realitat de la vida.

Per cert, a partir de l'experiència personal. Fa uns dies vaig penjar un vídeo amb l'actuació del duet de natació sincronitzada que va suposar la plata per a dues nadadores d'aquí. Es tractava d'un vídeo gravat amb una màquina de fotografiar petita de la pantalla de la tele de casa (un altre dia parlaré d'aspectes tècnics de gravació i de les teles de darrera generació). Avui, després de 1953 visites al vídeo penjat a You Tube, m'ha arribat aquest correu:

Hola, saragatonabloc:
Tu vídeo "Plata de natació sincronitzada a Andrea Fuentes i Ona Carbonell. Londres 2012" puede incluir contenido cuya propiedad o licencia corresponde a International Olympic Committee. Por tanto, el vídeo se ha bloqueado en YouTube.
Esta reclamación penaliza el estado de tu cuenta. Consulta la página de notificaciones de copyright para obtener más información sobre la política aplicada a tu vídeo.
Atentamente,
- El equipo de YouTube

Abans ja havia rebut aquest advertiment:

Tu vídeo "Plata de natació sincronitzada a Andrea Fuentes i Ona Carbonell. Londres 2012" puede incluir contenido cuya propiedad o licencia corresponde a Test_NBCU_Olympics, pero sigue estando disponible en YouTube. En algunos casos, se podrán mostrar anuncios junto a él.
Esta reclamación no penaliza el estado de tu cuenta. Consulta la página de notificaciones de copyright para obtener más información sobre la política aplicada a tu vídeo

No sé en què consistirà la penalització del meu compte a You Tube a instàncies del Comite Olímpic Internacional, però segurament aquest segon vídeo, que mostro amb finalitat purament didàctica i també enregistrat a través del televisor de casa, pot ser el meu incomprensible suïcidi, i espero que la cosa no vagi més enllà.

Ep!:

Tu vídeo se ha bloqueado en todo el mundo. Ten en cuenta que el estado del vídeo puede cambiar si se modifican las políticas seleccionadas por los propietarios de contenido. Más información sobre los derechos de copyright en YouTube
Por tanto, tu cuenta se ha penalizado y no está en buen estado. Si eliminas el vídeo, se retirará la penalización aplicada debido a esta reclamación.
Creo que esta reclamación de copyright no es válida (clicar aquí).

Potser que em repensi. Hauria d'eliminar el primer vídeo? Hauria de reclamar contra el Comité Olímpic? Hauria de penjar el segon vídeo? L'important no és participar? Sóc prou fort? Em queda la paraula?

l'amenaça d'Andròmeda

És possible que el primer que pensem en sentir “l'amenaça d'Andròmeda” sigui en una novel·la d'aquest nom escrita per Michael Crichton l'any1969 i convertida després en una pel·lícula i, més tard, en una minisèrie per a la televisió. L'obra tracta de les amenaces a la Terra des de l'espai exterior

En canvi, potser la majoria de gent no tingui tan clara una altra amenaça, la de la galàxia Andòmeda, una de les més populars del cel, que es troba únicament a 2,5 milions d'anys llum -no feu gaire cas dels números, que a vegades em sobrepassen- de nosaltres. Sembla ser que dintre de no res en termes còsmics (entre 3000 i 5000 milions d'anys), aquesta galàxia acabarà xocant amb la nostra i totes dues formaran una bonica i espectacular galàxia el·líptica nova. De moment, la velocitat d'aproximació és de 18.000 k/h. Sembla que aquesta destrucció del món que coneixem no ens hauria de preocupar i de fet a mi em resulta força indiferent. Total. Tot i així, tinc certa curiositat intel·lectual que em porta a desitjar saber com serà la Terra i la humanitat en aquest futur i sobretot m'agradaria conèixer si Catalunya ja serà independent en el moment del xoc. És veritat que els més pessimistes diuen que la vida a la Terra només durarà aproximadament 500 milions d'anys més, però jo ho dubto, perquè el que ara són problemes irresolubles ja tindran solució en un futur no gaire llunyà, dos o tres milions d'anys, calculo jo.

El curiós de tot plegat és que tot aquest futur incert, sigui el que sigui, seria impensable sense els grecs i els llatins. Sense ells no existiria ni la Terra ni els altres planetes, ni la constel·lació d'Andròmeda ni la galàxia del mateix nom ni... Que hi hauria al cel si no fos pels clàssics? Pràcticament res, negror a la nit i blavor o grisor durant el dia.

Deixa, passant pel costat o per sobre, ciutats innombrables
i el país de Cefeu, on viuen els pobles etíops,
troba Andròmeda, sense motiu a un càstig sotmesa
per manament d'Ammon en lloc de sa mare xerraire.
Quan la veu al rocam agafada amb cadenes pels braços,
l'Abantíades (i si no fos per la brisa lleugera
que li mou els cabells i el plor que pels ulls li destil·la
ell l'hauria cregut de marbre) sent com es crema
sense remei, i admirat d'aquella imatge tan bella
quasi s'oblida de moure pel mig de l'aire les ales,
fins que li diu: “Oh tu, que ets indigna d'aquestes cadenes,
no pas d'aquelles que fan que els amants desitjosos s'uneixin,
digues-me (ho vull saber) com et dius, la terra on vas néixer
i per què estàs lligada!” Mes ella no gosa respondre,
perquè és verge, a un baró, i voldria cobrir-se la cara
per vergonya amb les mans, però les cadenes li ho priven;
omple els seus ulls amb u doll de llàgrimes: més no pot fer-hi.
Ell insisteix molts cops i, per fi, per tal que no pensi
que li amaga una falta, li diu la terra on va néixer
i el seu nom, i com fou la seva mare orgullosa
de tan bella, i encara hauria dit més quan les ones
van retrunyir i, dins del pèlag immens, va aparèixer
un animal que amb el pit cobria tota la plana: el seu pare trist i la mare
eren allí, tots dos dissortats, però aquesta amb més causa,
sense poder-la ajudar, sinó que amb els plors i les queixes
més adients abraçaven el cos subjecte a la roca;
i els digué el visitant: “es llàgrimes tenen espera
i duraran, però el temps és poc per emprendre l'auxili.
Ara, si jo, Perseu, de Júpiter fill i d'aquella
que, fecunda per l'or de Júpiter fou posseïda,
jo, Perseu, que he vençut la Gorgona amb els cabells de colobres
i que els aires suprems amb ràpides ales travesso,
us la goses demanar, sens dubte seria un bon gendre
i afegiria, amb l'ajut dels déus, un de nou als meus mèrits.
Ha de ser meva, doncs, si amb el meu valor la deslliuro.”

Ovidi: Les metamorfosis (traducció de Jordi Parramon)

Ara per ara, aquesta amenaça és l´única que em fa por: que un dia s'oblidin els orígens, que en un acte de supèrbia creiem que el món l'hem creat nosaltres i el podem modificar com ens sembli. Aleshores, el món, no només el que coneixem, sinó qualsevol altre món, isisteixo, haurà desaparegut.