8.9.11

l'amenaça d'Andròmeda

És possible que el primer que pensem en sentir “l'amenaça d'Andròmeda” sigui en una novel·la d'aquest nom escrita per Michael Crichton l'any1969 i convertida després en una pel·lícula i, més tard, en una minisèrie per a la televisió. L'obra tracta de les amenaces a la Terra des de l'espai exterior

En canvi, potser la majoria de gent no tingui tan clara una altra amenaça, la de la galàxia Andòmeda, una de les més populars del cel, que es troba únicament a 2,5 milions d'anys llum -no feu gaire cas dels números, que a vegades em sobrepassen- de nosaltres. Sembla ser que dintre de no res en termes còsmics (entre 3000 i 5000 milions d'anys), aquesta galàxia acabarà xocant amb la nostra i totes dues formaran una bonica i espectacular galàxia el·líptica nova. De moment, la velocitat d'aproximació és de 18.000 k/h. Sembla que aquesta destrucció del món que coneixem no ens hauria de preocupar i de fet a mi em resulta força indiferent. Total. Tot i així, tinc certa curiositat intel·lectual que em porta a desitjar saber com serà la Terra i la humanitat en aquest futur i sobretot m'agradaria conèixer si Catalunya ja serà independent en el moment del xoc. És veritat que els més pessimistes diuen que la vida a la Terra només durarà aproximadament 500 milions d'anys més, però jo ho dubto, perquè el que ara són problemes irresolubles ja tindran solució en un futur no gaire llunyà, dos o tres milions d'anys, calculo jo.

El curiós de tot plegat és que tot aquest futur incert, sigui el que sigui, seria impensable sense els grecs i els llatins. Sense ells no existiria ni la Terra ni els altres planetes, ni la constel·lació d'Andròmeda ni la galàxia del mateix nom ni... Que hi hauria al cel si no fos pels clàssics? Pràcticament res, negror a la nit i blavor o grisor durant el dia.

Deixa, passant pel costat o per sobre, ciutats innombrables
i el país de Cefeu, on viuen els pobles etíops,
troba Andròmeda, sense motiu a un càstig sotmesa
per manament d'Ammon en lloc de sa mare xerraire.
Quan la veu al rocam agafada amb cadenes pels braços,
l'Abantíades (i si no fos per la brisa lleugera
que li mou els cabells i el plor que pels ulls li destil·la
ell l'hauria cregut de marbre) sent com es crema
sense remei, i admirat d'aquella imatge tan bella
quasi s'oblida de moure pel mig de l'aire les ales,
fins que li diu: “Oh tu, que ets indigna d'aquestes cadenes,
no pas d'aquelles que fan que els amants desitjosos s'uneixin,
digues-me (ho vull saber) com et dius, la terra on vas néixer
i per què estàs lligada!” Mes ella no gosa respondre,
perquè és verge, a un baró, i voldria cobrir-se la cara
per vergonya amb les mans, però les cadenes li ho priven;
omple els seus ulls amb u doll de llàgrimes: més no pot fer-hi.
Ell insisteix molts cops i, per fi, per tal que no pensi
que li amaga una falta, li diu la terra on va néixer
i el seu nom, i com fou la seva mare orgullosa
de tan bella, i encara hauria dit més quan les ones
van retrunyir i, dins del pèlag immens, va aparèixer
un animal que amb el pit cobria tota la plana: el seu pare trist i la mare
eren allí, tots dos dissortats, però aquesta amb més causa,
sense poder-la ajudar, sinó que amb els plors i les queixes
més adients abraçaven el cos subjecte a la roca;
i els digué el visitant: “es llàgrimes tenen espera
i duraran, però el temps és poc per emprendre l'auxili.
Ara, si jo, Perseu, de Júpiter fill i d'aquella
que, fecunda per l'or de Júpiter fou posseïda,
jo, Perseu, que he vençut la Gorgona amb els cabells de colobres
i que els aires suprems amb ràpides ales travesso,
us la goses demanar, sens dubte seria un bon gendre
i afegiria, amb l'ajut dels déus, un de nou als meus mèrits.
Ha de ser meva, doncs, si amb el meu valor la deslliuro.”

Ovidi: Les metamorfosis (traducció de Jordi Parramon)

Ara per ara, aquesta amenaça és l´única que em fa por: que un dia s'oblidin els orígens, que en un acte de supèrbia creiem que el món l'hem creat nosaltres i el podem modificar com ens sembli. Aleshores, el món, no només el que coneixem, sinó qualsevol altre món, isisteixo, haurà desaparegut.

6 comentaris:

gatot ha dit...

Si el que diu Alexandre Deulofeu és cert, i no hi ha motius per creure que no ho és, només caldrà esperar fins al 2029 per veure Catalunya independent.

http://deulofeu.org/Opinions/Alexandre_Deulofeu_-_El_escenari_esta_preparat_1_-_Juli_Gutierrez_catala.htm

i

http://ca.wikipedia.org/wiki/Alexandre_Deulofeu_i_Torres

O sigui... no depenem, en aquest sentit, d'Andròmeda.

No sé què pensar dels clàssics... alguna vegada vaig pensar que seria interessant aprendre sànscrit o sumeri, però em va fer molta mandra. Potser prefereixo espigolar un poc d'aquí i un xic d'allà.

Bona nit, pere.

Xenia ha dit...

el cel era com la tele abans de l'electricitat . ara gairebe no li fem ni cas

Júlia ha dit...

Com deia Julieta -Capuleto-: La rosa desprendria la mateixa fragància encara que rosa no fos el seu nom i els estels la mateixa llum encara que els seus noms fossin un altre o fins i tot si no tinguessin noms.

pere ha dit...

Gatot, aquests de l'Empordà, i més si són apotecaris, a vegades solen tenir raó. No sé si seré a temps de veure-ho. Gràcies pels enllaços.
Uf, jo recorrro, ja ho veus, a les traduccions, i, com tu dius, una miqueta d'aquí i d'allà.
Bona nit, gatot.

Tens tota la raó, Xènia. I a me´s, trobo que el cel es carrega més de núvols que abans; és com si fos una petita venjança.

M'agrada, Julia. Ara bé, a mi sempre m'ha agradat esmentar-ho tot pel seu nom. És terrible -desmemòries diverses- parlar amb aquells de qui has oblidat el nom.

jaka ha dit...

Tinc sempre molt present això d'Andròmeda des d’un dia que vaig assistir a una xerrada d’un astrònom, em te no obsessionada però sí encantada no puc deixar-hi de pensar i es que em fa tocar molt de peus a terra respecta a on vivim, que som, (ves a saber) i per la immensitat on estem navegant depenen de la llum d’una estrella... en fi llavors tota la quotidianitat queda en un no res... per be o per mal estem atrapats en un lloc estrany i que al menys jo no entenc.
Una abraçada

pere ha dit...

De fet, jaka, que jo parli sobre Andròmeda té a veure amb un comentari que em vas deixar fa algun temps.
No creguis, no és la quotidianitat que queda en un no res, sinó Andròmeda. Els dies passen, la vida continua i tota altra cosa és una reflexió que res no canvia.
Una abraçada.