el meu gat d'estiu (1)

Arribem a la tarda, ja tard. Amb el cel fosc apareix el gat (conegut amb diversos noms: gatet gatet, bufador i, a partir d'ara, desdentat). El trobo canviat, no sé si són els bigotis i les celles blanques o les clapes daurades en el pelatge negre. S'està, com totes les nits, al llindar de la porta, davant de la cortina, a l'espera de l'àpat del dia.

Surto amb les restes sobre un paper d'alumini. Em mira els ulls i em bufa, com sempre, i m'acompanya en trajecte erràtic a un pam dels peus fins que deposito els caps de llucet al lloc convenient del pati. Comença a menjar i es despreocupa completament de mi. Després desapareixerà i potser tornarà al cap d'una hora o dues. L'endemà, el trobaré ajagut al costat de la morera o en qualsevol altre lloc on hi hagi una mica de terra fresca.

En tots els anys que el conec, mai no l'he sentit miolar. Cap modulació de la veu excepte el so gutural amb la boca oberta i els ullals a punt de l'hora de menjar. La seua mudesa em desconcerta fins que fa uns dies llegeixo en un suplement del diari que el professor John Bradshaw, famós biòleg i fundador de l'Institut d'Antrozoologia de la Universitat de Bristol, afirma que els gats no miolen entre ells, sinó que únicament ho fan per comunicar-se amb els humans. La idea m'agrada: dedueixo que el meu gat més que un humà em considerà un dels seus. Ho tindré en compte, encara que no sé com, perquè els gats i el seu món sempre m'han semblat un misteri. Quan li he de bufar?

prínceps, princeses i altres contes

Els meus ulls no veuen res que no hagin vits tantes altres vegades mentre estic esperant el torn per comprar una arlequí sense tallar, que és el meu pa preferit. Les meues orelles senten sense escoltar una de les variacions de tantes altres vegades:

-Se'ns han acabat les barres de pa integral.

I la dona dubta entre un pa de motlle integral o un integral amb llavors. Difícil decisió de la qual dependran les crítiques, els retrets els aplaudiments i potser el benestar de tot el dia.

Miro, sense veure-la, la paret de la dreta, amb fotografies i dibuixos que ja em sé perfectament en l'ordre correcte, directe i invers. De sobte, els meus ulls es fixen en un text nou i demanen pas al meu cervell.

Quina proposta tan directa! Però també quin romanticisme. La Grace finalment s'ha decidit a expressar el seu desig, a donar-li publicitat. La Grace -Quants anys deu tenir? Quina deu haver estat la seua vida fins aquest moment? Què pensaran els seus veïns i veïnes?- s'ha atrevit a dir que vol tenir fills i només posa una condició: que el pare sigui persa. La Grace no demana un nóvio de l'Iran, sinó algú, potser un príncep de Persèpolis, que encara cregui en la bellesa de l'antic imperi i, penso, en els contes de Les mil i una nits.

Potser la Grace no ho tindrà fàcil, però per un moment fins i tot jo estic disposat a esbrinar si a Gràcia -on si no a Gràcia, cruïlla de cultures?- hi ha algun príncep persa mereixedor de l'amor -i dels fills- de la Grace.

El miratge dura poca estona, només em cal abaixar la vista per veure que la Grace és la gata de la Carol...

Em sobreposo a la decepció i als plans que ja imaginava; però penso que potser les gates també somien en prínceps perses i en contes de les Mil i una nits. I la Carol? Ho deixo estar, que ja és el meu torn. Dos dies més tard ha desaparegut l'anunci; prefereixo no preguntar res.

P.S. La història de la literatura esmentada ahir encara no ha aparegut a la Casa del Llibre. Per passar l'estona, desafio qui sigui que trobi la secció de tractats de literatura catalana de dues de les llibreries més grans de Barcelona. Una vegada ho hagi aconseguit, el pas següent és endevinar el criteri que segueixen a l'hora de triar-hi els llibres. A la Central del carrer Mallorca ja no queden històries, les van vendre totes per Sant Jordi.

P. S. 2: el Celler de Can Roca ha estat triat el millor restaurant del món. La notícia em sembla tan espectacular i el fet tan definitiu en la història present i futura de Catalunya que no tinc paraules per descriure les meues impressions.

bestiari: el gat de can Piñana

El gat de can Piñana és negre i llustrós, i el pèl del llom, mirat de prop, té iridescències subtils. Qualsevol diria que el gat ha arribat a misses dites, quan el sol ja fa estona que declina i els comensals van pel segon plat. Potser s'ha passat el matí hipnotitzat per la mar calma d'aquest dia d'octubre o potser no és amant dels primers. El gat tauleja al mateix temps que un negre poc llustrós, carregat de bosses, carteres imitació de pell i rellotges amb corretges clares que tindrà menys sort que el felí. Sembla que el gat aprecia els fideus de la taula de dos i, en canvi, es menja amb desgana el calamar arrebossat del grup d'alemanys, tot i que no deu ser perquè no li sembli prou bé la islamofòbia –segons diu el diari- dels germànics, que a ell tot això ni li va ni li ve, i només obre els diaris per veure si algú s’ha deixat algunes ganyes de sardina. Tres de Tortosa comencen a fer postres i, mentre els serveixen cafè i una copeta, encenen un cigarret. El gat, abans d'allunyar-se cap a la taula del fons, que encara paladeja les restes d'un pastís, els miola, sense que vingui al cas: mai no he pres cafè ni alcohol, ni fumo.

Pagat el compte, m'aixeco per marxar -encara hem de comprar l'oli, la mel i les verdures- i li acarono el cap en senyal de comiat. Com que he estat generós, em diu un consell a cau d'orella, que vol fer passar per un text de Marcial (sempre s'ha dit que les gats mediterranis són els més cultes, per bé que sovint excessivament lacònics i mentiders) que titula “A un plagiari”:

Perquè m'afanares quatre pensaments ja et veieres amb cor d'escriure'n un apunt. Que no saps la dita de Calpúrnius? No n'hi ha prou de robar una flauta si no la saps tocar.

Penso que té molta raó quan, més tard, escolto els sons discordants de la flauta.