2.9.13

el meu gat d'estiu (1)


Arribem a la tarda, ja tard. Amb el cel fosc apareix el gat (conegut amb diversos noms: gatet gatet, bufador i, a partir d'ara, desdentat). El trobo canviat, no sé si són els bigotis i les celles blanques o les clapes daurades en el pelatge negre. S'està, com totes les nits, al llindar de la porta, davant de la cortina, a l'espera de l'àpat del dia.

Surto amb les restes sobre un paper d'alumini. Em mira els ulls i em bufa, com sempre, i m'acompanya en trajecte erràtic a un pam dels peus fins que deposito els caps de llucet al lloc convenient del pati. Comença a menjar i es despreocupa completament de mi. Després desapareixerà i potser tornarà al cap d'una hora o dues. L'endemà, el trobaré ajagut al costat de la morera o en qualsevol altre lloc on hi hagi una mica de terra fresca.

En tots els anys que el conec, mai no l'he sentit miolar. Cap modulació de la veu excepte el so gutural amb la boca oberta i els ullals a punt de l'hora de menjar. La seua mudesa em desconcerta fins que fa uns dies llegeixo en un suplement del diari que el professor John Bradshaw, famós biòleg i fundador de l'Institut d'Antrozoologia de la Universitat de Bristol, afirma que els gats no miolen entre ells, sinó que únicament ho fan per comunicar-se amb els humans. La idea m'agrada: dedueixo que el meu gat més que un humà em considerà un dels seus. Ho tindré en compte, encara que no sé com, perquè els gats i el seu món sempre m'han semblat un misteri. Quan li he de bufar?


3 comentaris:

Carme ha dit...

A mi també em semblen misteriosos els gats... però no m'hi faig gaire ni a l'estiu ni a l'hivern...

Ara no tenia ni idea que el miols serveixi per comunicar-se amb els humans, no en tenia ni idea i em costa de creure, però els entesos són els entesos i jo de gats res de res...

miquel ha dit...

A mi m'agraden pràcticament tots els animals, al menys els més comuns, Carme. Ara, alguns em fan força respecte i me'ls miro de lluny.
Jo tampoc ho veig clar això dels miols (ja saps que els suplements dels diaris tendeixen a simplificar, en el millor dels casos). Penso en les nits de miols de zel, tan semblants als plors dels nens petits, que durant anys m'han amenitzat les nits; no hi havia cap humà a la vora, excepte els que sortien de tant en alguna finestra amb la intenció inútil de fer-los callar.

Carme ha dit...

Tens raó... a les nits jo també els sento a vegades aquests miols. Algun cop m'he assegut al llit per escoltar millor i assegurar que no fos un nen petit...