bestiari: el gat de can Piñana

El gat de can Piñana és negre i llustrós, i el pèl del llom, mirat de prop, té iridescències subtils. Qualsevol diria que el gat ha arribat a misses dites, quan el sol ja fa estona que declina i els comensals van pel segon plat. Potser s'ha passat el matí hipnotitzat per la mar calma d'aquest dia d'octubre o potser no és amant dels primers. El gat tauleja al mateix temps que un negre poc llustrós, carregat de bosses, carteres imitació de pell i rellotges amb corretges clares que tindrà menys sort que el felí. Sembla que el gat aprecia els fideus de la taula de dos i, en canvi, es menja amb desgana el calamar arrebossat del grup d'alemanys, tot i que no deu ser perquè no li sembli prou bé la islamofòbia –segons diu el diari- dels germànics, que a ell tot això ni li va ni li ve, i només obre els diaris per veure si algú s’ha deixat algunes ganyes de sardina. Tres de Tortosa comencen a fer postres i, mentre els serveixen cafè i una copeta, encenen un cigarret. El gat, abans d'allunyar-se cap a la taula del fons, que encara paladeja les restes d'un pastís, els miola, sense que vingui al cas: mai no he pres cafè ni alcohol, ni fumo.

Pagat el compte, m'aixeco per marxar -encara hem de comprar l'oli, la mel i les verdures- i li acarono el cap en senyal de comiat. Com que he estat generós, em diu un consell a cau d'orella, que vol fer passar per un text de Marcial (sempre s'ha dit que les gats mediterranis són els més cultes, per bé que sovint excessivament lacònics i mentiders) que titula “A un plagiari”:

Perquè m'afanares quatre pensaments ja et veieres amb cor d'escriure'n un apunt. Que no saps la dita de Calpúrnius? No n'hi ha prou de robar una flauta si no la saps tocar.

Penso que té molta raó quan, més tard, escolto els sons discordants de la flauta.