Dimarts tarda:
Passeig de Sant Joan amb obres de
remodelació. Quedarà magnífic, com la part baixa. Semàfor amb
verd per als vianants a l'alçada de la Diagonal. Travesso el primer
tram. Tanques metàl·liques i petites giragonses al final de tot,
just davant de Can Soteras, el paradís del caragol. Em distrec. Quan
començo a travessar el segon tram, una furgoneta per poc m'arrissa.
Faig un pas enrere. El meu semàfor continua en verd. Immediatament
torno a intentar creuar. Un Picasso m'ignora completament. Que s'han
tornat bojos! M'asseguro que no tomba cap cotxe des de la Diagonal i
m'apresso a arribar a la vorera del passeig de Sant Joan, costat
mar-Llobregat. M'aturo un moment. Em miro el semàfor.
Dimecres tarda, aproximadament a la
mateixa hora que dimarts:
Creuo la primera part del passeig. En
arribar a la segona, m'aturo, miro. Un cotxe passa rabent, és a dir,
a més de 30 per hora. Mentre em sobrepassa, faig senyals al
conductor, indicant-li repetidament amb el braç estès i l´'index
de la ma dreta endavant i endarrere el color verd del meu semàfor.
Ni cas. Repeteixo l'operació amb el següent vehicle. Inútil.
Vigilo que no vingui ningú i aconsegueixo la vorera mar-Llobregat.
Dijous tarda, si fa no fa a l'hora dels
dies anteriors:
Aconsegueixo travessar el passeig de
Sant Joan cruïlla Diagonal sense cap contratemps, d'una tirada.
M'aturo un moment a observar el semàfor.
Dimarts tarda:
Truco al 092. Em responen
immediatament. Explico a la veu femenina que el semàfor de baixada,
el dels vehicles, de la cruïlla del passeig de Sant Joan amb la
Diagonal (mar-Llobregat) no funciona, que dos cotxes han estat a punt
de d'enlairar-me o fer-me aterrar, no ho puc assegurar. La veu
femenina, amable i preocupada, potser escèptica, em respon que pren nota.
Dimecres tarda, aproximadament a la
mateixa hora que dimarts:
Després de l'explicació pertinent amb
l'afegit que algú en algun moment prendrà mal i jo no me'n faig
responsable, la veu femenina m'assegura que enviarà l'avís.
Dijous tarda, si fa no fa l'hora dels
dies anteriors:
Estic segur que la veu femenina nota el
meu somriure mentre li repeteixo l'experiència diària i insisteixo
que en qualsevol moment tindrem un disgust -faig servir el plural amb
la intenció d'englobar ciutadans i autoritats ciutadanes- si algú
no posa remei a la situació. La veu, fruit d'un malentès, em
pregunta si he rebut els primers auxilis. Aclareixo la meua
integritat física. Avui, la veu sembla que s'interessa especialment
per mi, potser perquè li agrada la meua veu o potser perquè valora
la meua persistència, i em demana el telèfon que ja li deu constar
en el seu identificador de trucades. Potser demà -els divendres són
el millor dia de la setmana- em trucarà ella.
Mentre espero impacient la tarda de divendres,
reflexiono que a vegades les obres a la ciutat produeixen petits
enrenous i disfuncions i que en dos o tres dies, segons les
previsions dels estrategs de la remodelació del passeig, tornaran a
connectar els semàfors tallats. Si mentrestant desapareix algun
ciutadà, no serà més que un mal menor davant de la magnitud de la
millora de la ciutat. Un ciutadà més o menys a Barcelona a penes es
notarà, sobretot ara que la ciutat està a vessar de turistes. I si
n'enxampen tres o quatre, l'alcalde Trias podrà explicar-se als
mitjans com cada vegada que la situació ho requereix.
