la música dels dies

Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

Joan Salvat-Papasseit


Primer va ser la veïna de dalt: envans fora i una distribució més funcional, més del seu gust; després van vendre el pis del costat i, esclar, s'havien de fer reformes. Ara, s'han venut el de dalt a la dreta i els nous propietaris han decidit que la cuina, reformada fa tres anys, no els feia el pes, de manera que tot a terra i a tornar a començar, i ja posats, com que no ve d'un mes més, cal que la resta del pis faci joc amb la cuina. El meu veí, el de la dreta, em diu que és un no viure, que no pot sentir la música que sempre té a tope -jo ara tampoc la sento-, i que dina ràpidament i se'n va a passar les hores al gimnàs, que sempre relaxa. No m'estranyaria que quan acabin els de dalt, ell s'engresqui i faci també la casa nova, que tot s'encomana i ja fa anys que no ha tocat res.

Sé que la percepció del temps és subjectiva, però jo tinc la sensació que els darrers anys he patit una vida en què les pauses de silenci han estat l'excepció, un estrany oasi antinatural. Una percepció ben diferent de la de Salvat, o potser és veritat que els paletes de la seua època en un no-res acabaven una casa. El que és segur és que els seus paletes no tenien accés a aquestes monstruoses maquinàries que fan un soroll semblant al de gegantines moles de dentista i un polsim amb prou feines perceptible que ho acaba impregnant tot. Cada nit, quan tanco els ulls al llit, penso en el poema de Salvat, però és inútil, l'endemà una vibració estrident me'ls fa obrir: no hi ha hagut cap miracle.

Qui sap, potser amb el temps m'hi acostumaré i odiaré el silenci. Potser fins i tot faré venir paletes a fer el bany i la cuina nova; bé, com a mínim a canviar els marbres, que tampoc cal exagerar de bon començament.

col·laboració ciutadana i danys col·laterals

Dimarts tarda:

Passeig de Sant Joan amb obres de remodelació. Quedarà magnífic, com la part baixa. Semàfor amb verd per als vianants a l'alçada de la Diagonal. Travesso el primer tram. Tanques metàl·liques i petites giragonses al final de tot, just davant de Can Soteras, el paradís del caragol. Em distrec. Quan començo a travessar el segon tram, una furgoneta per poc m'arrissa. Faig un pas enrere. El meu semàfor continua en verd. Immediatament torno a intentar creuar. Un Picasso m'ignora completament. Que s'han tornat bojos! M'asseguro que no tomba cap cotxe des de la Diagonal i m'apresso a arribar a la vorera del passeig de Sant Joan, costat mar-Llobregat. M'aturo un moment. Em miro el semàfor.

Dimecres tarda, aproximadament a la mateixa hora que dimarts:

Creuo la primera part del passeig. En arribar a la segona, m'aturo, miro. Un cotxe passa rabent, és a dir, a més de 30 per hora. Mentre em sobrepassa, faig senyals al conductor, indicant-li repetidament amb el braç estès i l´'index de la ma dreta endavant i endarrere el color verd del meu semàfor. Ni cas. Repeteixo l'operació amb el següent vehicle. Inútil. Vigilo que no vingui ningú i aconsegueixo la vorera mar-Llobregat.

Dijous tarda, si fa no fa a l'hora dels dies anteriors:

Aconsegueixo travessar el passeig de Sant Joan cruïlla Diagonal sense cap contratemps, d'una tirada. M'aturo un moment a observar el semàfor.

Dimarts tarda:

Truco al 092. Em responen immediatament. Explico a la veu femenina que el semàfor de baixada, el dels vehicles, de la cruïlla del passeig de Sant Joan amb la Diagonal (mar-Llobregat) no funciona, que dos cotxes han estat a punt de d'enlairar-me o fer-me aterrar, no ho puc assegurar. La veu femenina, amable i preocupada, potser escèptica, em respon que pren nota.

Dimecres tarda, aproximadament a la mateixa hora que dimarts:

Després de l'explicació pertinent amb l'afegit que algú en algun moment prendrà mal i jo no me'n faig responsable, la veu femenina m'assegura que enviarà l'avís.

Dijous tarda, si fa no fa l'hora dels dies anteriors:

Estic segur que la veu femenina nota el meu somriure mentre li repeteixo l'experiència diària i insisteixo que en qualsevol moment tindrem un disgust -faig servir el plural amb la intenció d'englobar ciutadans i autoritats ciutadanes- si algú no posa remei a la situació. La veu, fruit d'un malentès, em pregunta si he rebut els primers auxilis. Aclareixo la meua integritat física. Avui, la veu sembla que s'interessa especialment per mi, potser perquè li agrada la meua veu o potser perquè valora la meua persistència, i em demana el telèfon que ja li deu constar en el seu identificador de trucades. Potser demà -els divendres són el millor dia de la setmana- em trucarà ella.

Mentre espero impacient la tarda de divendres, reflexiono que a vegades les obres a la ciutat produeixen petits enrenous i disfuncions i que en dos o tres dies, segons les previsions dels estrategs de la remodelació del passeig, tornaran a connectar els semàfors tallats. Si mentrestant desapareix algun ciutadà, no serà més que un mal menor davant de la magnitud de la millora de la ciutat. Un ciutadà més o menys a Barcelona a penes es notarà, sobretot ara que la ciutat està a vessar de turistes. I si n'enxampen tres o quatre, l'alcalde Trias podrà explicar-se als mitjans com cada vegada que la situació ho requereix.

opus

Amb la crisi, que ja sabem que fa anys que s'acaba, se'ns ha posat difícil als jubilats això de visitar obres: algunes bastides per rejovenir façanes i reconversions de botigues d'antics propietaris que ja no poden pagar el lloguer. Ni un ni l'altre cas ens interessen; el primer, perquè no es veu gaire res i és sempre el mateix; el segon, perquè no ens deixen entrar als locals fins que s'acaba l'obra.

Un dels pocs espais on ens podem reunir per veure una obra de veritat és la Sagrada Família. Si pagues l'entrada, fins i tot et deixen circular per l'interior del local sense casc, però la majoria en tenim prou a veure el moviment des de fora, a vegades ajudats de prismàtics o altres ginys que ens permetin captar els detalls.

Alguns dels habituals parlen de desplaçar-se, quan sigui el moment, al nou o al vell Camp Nou, segons el que decideixin que serà, però els del meu grupet no tenim cap pressa, la veritat, que torni a començar la bombolla immobiliària; de fet, ens és indiferent. Sabem que l'obra que contemplem ens durarà tota la vida i, a més, ens disgustaria veure-la acabada, perquè la gràcia de la Sagrada Família no consisteix en la matèria inert que es va construir en temps de Gaudí o la recent acabada que ja és obsoleta, sinó en el moviment constant i canviant de cada dia, en la dinàmica de màquines i operaris, en la possibilitat d'endevinar el que encara no és. De fet, cada dia, quan marxem a dinar, després de passar mig matí en el lloc que tenim democràticament assignat, ens reunim davant de la façana de la Passió i demanem al Crist de l'Ascensió (aquell de purpurina, de la cara trista, com si no li agradés tornar al cel, que sembla enganxat amb un xiclet i que presideix des de les alçades la plaça, i que nosaltres anomenem el Crist de les bastides) que no se li acudeixi a cap mecenes fer una donació exorbitant que acceleri les obres.

Algú podria pensar que tot el que dic és propi de jubilats, però fa unes setmanes em vaig fer amic d'un japonès i com que vaig veure que tenia molta idea fotografiant, li vaig demanar que quan arribés al seu país m'enviés les fotos que va fer. Em van arribar fa una setmana, i em confirmen la sintonia amb la meua opinió, o potser va triar les que sabia que m'agradarien, que els japonesos són molt empàtics.

constatació

En aquests dies d'ara, sobtadament tan llargs i lluminosos, que al setembre, potser a l'agost i tot, ja ens semblaran massa curts, els sol, altiu, escurça els seus raigs al menjador de casa, com si tingués pressa per anar a les platges o als cims de les muntanyes: a penes una carícia i un salut de benvinguda a les flors, color de posta suau, de la clívia que esperaven la primavera per veure el món des de darrere la finestra oberta.

Mentre el sol viatja passadís enllà, continuo llegint el diari, desitjós, també, que l'estiu clogui per fi les obres de la casa del costat, que ocuparan parelles joves, noies amb nen i potser alguns avis solitaris i marxin, per fi, les veus d'aquests paletes i fusters i pintors, i tots els altres, que tant agradaven Salvat i que ara ja no canten res, però continuen tenint veus poderoses i, ara,  idiomes exòtics... i els sorolls de les moles i els drings de ferralla i els motors de les màquines i els xiulets dels vehicles quan fan marxa enrere i les botzines estridents i agudes dels camions que ja no sé que fan... Déu meu, no diuen que hi ha tants pisos buits!

enderroc: opus núm. 1 i opus núm. 2

No sé quina estranya fascinació exerceixen les obres en alguns homes de certa edat. No conec que s'hagi fet cap estudi sobre el tema; possiblement ningú no ha considerat que valgui la pena perdre el temps en les dèries de badocs vells. Qui són? Què els atreu dels enderrocs i les construccions? Quina estranya atracció els provoca el procés de destrucció o de creació? Per què s'aturen els homes i no les dones en les obres?

En algun moment jo mateix, proper a la jubilació, he provocat converses superficials sobre el tema al·ludint a la possibilitat que part de la meua nova fragmentació temporal la dediqués a la contemplació arquitectònica. Aquestes converses, però, mai no han passat de les complicitats més elementals, segurament per l'escepticisme de de les persones que em coneixien.

La veritat és que les obres em desplauen. No només les que he fet en la pròpia llar, sinó les que em trobo pel carrer: les bastides que em barren el pas, els sorolls, la pols, la incertesa de la durada malgrat els plans previstos, les incomoditats diverses...

Ara mateix tinc una obra a la vora de casa que en hores intempestives ja se'm fa present amb l'enrenou conegut, però sobretot amb els sorolls que la nova tecnologia ha aportat. Em resulta, per exemple, enormement molest el xiulet constant i agut que s'afegeix al del motor la màquina que marca immisiricorde la seua presència. És inútil que tanqui les portes de casa; real o imaginat, el bip bip bib és una constant que només s'acaba amb l'arribada del vespre. I quan finalitzin aquestes fresses n'arribaran d'altres de semblants, ho sé, perquè el veí decidirà que cal canviar el bany o renovar la cuina... La persecució serà constant i les pauses anecdòtiques. Tant se val que vulgui racionalitzar l'inevitable imaginant que hi participo a traves de la contemplació i fixació.



Però, no seria possible que les màquines tinguessin una altre so? O que els constructors ens posessin una música de fons, a elecció dels damnificats, que neutralitzés la monotonia estrident del maquinisme inevitable.



Segurament també me'n cansaria perquè en tot cal una mesura i, ara com sempre, el que més aprecio és el silenci que només jo o l'atzar de la natura o de la ciutat poden trencar.

P.S.: Les màquines m'han portat a recuperar Màquina!, un grup que em sembla sensacional d'aquells anys prodigiosos de finals dels 60 i primera meitat dels 70. Si algú en vol escoltar més cançons només cal que m'ho digui. Posats a reivindicar, esmento un llibre introbable de Jordi Sierra: Història i poder del rock català (2007)

el reflex clausurat

Negror diürna a casa. Fa unes quantes setmanes que tenim la bastida davant del balcó i hem tancat finestres i baixat persianes per protegir-nos de la pols i dels sorolls, i també perquè ens semblava una molèstia a totes dues parts trobar-nos encarats de sobte sense saber què dir. A fora se sent feinejar i si l’obra dura gaire més –ja sabeu com s’allarguen malgrat els terminis acordats- i poso una mica d’atenció acabaré aprenent uns rudiments d’àrab, cosa que no m’aniria malament en els aspectes personals, de relació social i professionals. De moment, sense ningú que corregeixi la meva pronunciació, és possible que no se m’entengui quan em decideixi a dir les primeres paraules, o que digui aigua quan volia dir te.

No sé com porten particularment a cada pis la qüestió de les obres i els canvis de rutines que els suposa, però en l’aspecte col·lectiu em va fer cridar l’atenció la reacció d’algun veí davant la nova decoració interior de l’ascensor. Suposo que qui més qui menys en sortir de casa per primera vegada al dia es fa un repàs ostentós o subtilment dissimulat al mirall de l’ascensor per tal de comprovar, tant com li permeti els seus estat de somnolència i el temps que triga a baixar des del seu pis (els del cinquè són uns privilegiats i els del primer... pobres...), si té un aspecte passablement digne (entre nosaltres, alguns dels conveïns no poden evitar fer una mirada de gairell al mirall encara que estiguin conversant amb algú altre; n’hi havia un que s’anava a afaitar a l’ascensor perquè deia que es veia la cara amb més detall i suposo que per amor a petita aventura casolana...). Bé, doncs resulta que en començar les obres van folrar el terra i les parets de la cabina amb cartó ondulat per protegir-la de qualsevol ratllada o desperfecte, cosa que va originat un cert desconcert i qui sap si neguits inaguantables. Confesso que jo mateix tinc una sensació estranya en no poder passar-me revista apressadament fins arribar als miralls de la planta baixa. Segurament l’únic que se sent indiferent davant de la novetat és el vampir del segon. Al cap d’uns dies hi va haver qui no va poder resistir més i amb total impunitat i sense cap reunió veïnal va decidir que aquella situació s’havia d’acabar i va decidir obrir una escletxa vertical que li permetés tenir un respir, que li permetés tornar a veure’s reflectit ni que fos de manera imperfecta. No sé qui va ser “l’heroi”, però els dos dies que va durar l’obertura em va semblar que la porta de l’ascensor s’obria i es tancava amb més freqüència de l’habitual, com si la gent volgués gaudir d’un dret que potser feia servir poc, però que amb la supressió s’havia convertit en una necessitat. Jo mateix, que a penes em miro i tinc tendència, com sabeu, a tapar-me la cara, cosa que de vegades em provoca algun contratemps, vaig aprofitar per fer-me un autoretrat; llàstima que l’escletxa o jo estàvem descentrats i i no he sortit tal com volia.

Només va durar dos dies aquest miratge de llibertat de recuperació del passat. Els obrers van ser cruelment inexorables i el matí del tercer dia el mirall tornava a ser invisible i qualsevol sabotatge és més difícil: segur que ens vigilen. Ara només queda esperar el desenllaç natural de l’obra o, per què no?, algun altre agosarat o agosarada impacient que no pugui resistir el temps reglamentat la negació del seu propi jo en aquest mirall de pas que és de tots i de ningú.

Estimada Rodoreda

Res, Mercè, que continuem llegint-te i jugant amb les teves paraules. Demà vaig a veure o a escoltar -no ho sé ben bé- Senyores i minyones, ja et diré. Mentrestant vaig repassant.

Sabeu relacionar els començaments de més avall amb les obres següents: Vint-i-dos contes, Viatges i flors, La Mort i la Primavera, Mirall trencat, Aloma, Quanta, quanta guerra..., Semblava de seda i altres contes, Agonia de llum, La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, La meva Cristina i altres contes?

Amb cinc encerts ja aproveu, però si aconseguiu el ple a l’11 ... Felicitats! A mi la memòria em falla.

Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de a pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el cel hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques...

Em vaig haver d’arraconar de pressa perquè venien contra mi potser un miler de cavalls amb soldats al damunt armats amb llances.

Caminaven a poc a poc.

Ens van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat del jardí, i el vigilant ens va trobar a la matinada.

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols.

Veu? –em va dir- en aquesta casa sense res, el meu marit cada any hi plantava les dàlies.

El Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar al cotxe.

Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia.

-L’amor em fa fàstic!

Freda la nit que se’n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l’aire és a punt per al cant de l’ocell:
l’alba ens espera dellà la collada.

Lentament, Ada Liz comptava els diners que li quedaven.

Mercè Rodoreda (1908-1983)