no sé si m'explico

A veure si ens entenem. Quan parlem amb algú emetem sons que formen paraules que formen conjunts habitualment anomenats frases. Normalment entenem què vol dir l'interlocutor i viceversa; una altra cosa és que arribem a comprendre per què l'altre o altra ens diu el que ens diu, però cadascú parla del que vol i com vol o com pot i si no té més temes que ens interessen és cosa nostra. No m'internaré ara en les ambigüitats o les segones intencions de les converses, que aquesta és una altra.

A vegades un vol expressar-se per escrit. El procés és el mateix: sons convertits en lletres que formen paraules que formen oracions més o menys complexes que es van enllaçant amb molta o poca gràcia. Si entrem en la finalitat literària de qui parla (recordem que hi ha literatura oral) o escriu, ens acabarem perdent. Fet aquest aclariment, la diferència entre parlar i escriure és (hauria de ser?) inexistent. Que una mateixa persona expressa millor els seus pensaments (o el que vol dir) oralment que per escrit i a l'inrevés? Es un tema interessant, però el deixarem de banda.

Anem escrivint, doncs. Ai, aquí entrem en un camí de convencions molt més específiques que en les de la llengua oral i, sobretot, amb alta dosi d'arbitrarietat que terceres persones ens volen encomanar.

Escriure significa entrar en un seguit de tradicions culturals que comencen en l'aspecte més insignificant i sovint més abastament comentat: l'ortografia. Com adeqüem els sons de la llengua oral a uns gargots que els han de representar? Doncs seguint unes pautes històriques -rigoroses o no- i la seua evolució segons els entesos de torn. Si no seguíssim aquestes normes, els nostres missatges escrits serien intel·ligibles, tan intel·ligibles com seguint-les? Sí i no. Un ordre comunament acceptat i compartit sempre facilita la comprensió, evita l'esforç d'interpretació, però res més. Avui mateix, a les sis de la tarda, podríem prescindir totalment de les eles geminades i no passaria res, però res de res, excepte potser en la salut mental d'alguns gramàtics i filòlegs. Prescindim dels guionets? El món de l'excel·lència comunicativa no se'n ressentiria. I els accents gràfics? Són una cosa tan senzilla d'aprendre, el més fàcil de tota l'ortografia, que no hi perdre el temps.

Puc prescindir de l'ordre ortogràfic o, més ben dit, hipersimplificar-lo, però em costaria prescindir d'alguns aspectes morfològics, i m'agradaria tenir una capacitat lèxica de gran precisió i, sobretot gaudir d'una capacitat sintàctica que comportés frases fluides i entenedores sense importar si hi ha moltes o poques coordinades o subordinades. Sobretot, sobretot, m'agradaria que el que dic o el que escric fos interessant per als qui m'escolten o em llegeixen; però en això l'ortografia i la sintaxi sovint hi tenen un paper irrellevant.

Com que per enèsima vegada sembla que se m'escapa el tema, acabaré reivindicant els pronoms febles, no des de la perspectiva ortogràfica o morfològica sinó exclusivament sintàctica. Contra els amors no hi ha raonaments suficientment forts, però en podem parlar (i escriure).

Trobo que el darrer paràgraf m'ha quedat prou bé com a conclusió, però prefereixo acabar amb una frase que algú devia dir algun dia: tot està fet i tot és possible.

filologia

No m'acaba de convèncer la nova modalitat estiuenca de Saber y Ganar -única sèrie que segueixo-, m'avorreix la primera part, però continua sent un dels meus programes preferits, li sóc absolutament fidel, o quasi. Veure cada dia, o quasi, Jordi Hurtado, l'únic immortal català que es coneix públicament és un plus.

La part final del concurs, la que s'anomena El reto, és una pujada d'adrenalina important des de casa, de manera que per al qui es juga la continuïtat en el programa deu ser una un minut d'infart. Per a qui no ho sàpiga, es tracta de dir els mots que corresponen a les definicions que proposen. Avui ha sortit la definició següent: Ciencia que estudia una cultura tal como se manifiesta en su lengua y en su literatura, principalmente a través de los textos escritos. Sempre donen les tres primeres lletres, en aquest cas: FIL. Només ens quedava aquest mot que segur que és molt fàcil vist aquí i sense la tensió del contrarellotge, però tant el concursant com jo no hem sucumbit al desconcert o la desmemòria. Com definiria filologia?

Crec recordar que l'única assignatura que vaig cursar que portava explícit Filologia en el nom ens la impartia el doctor Badia. Impossible recordar com ens definia el mot, si és que ho va fer, però tinc ben present en la memòria que el repàs de la cultura del país estava ple de novetats per a mi, que tenia un teritori molt limitat i a la vegada general i més aviat rural.

Sóc filòleg encara? Difícil de dir, no estudio res i llegeixo poc.

conversa fisiològica

Mai no he sigut partidari de les manifestacions escatològiques públiques; de fet, ni tan sols passejo amb gos, com gran part dels meus conciutadans, que deuen trobar en aquesta activitat una manera subtil i elegant -segons com es miri- de participar del tema. Avui, però, una necessitat filològica imperiosa de la qual ja no recordo l'origen m'ha fet consultar al diccionari les paraules caguerada, cagarada i cagada. El DIEC es mostra circumspecte, lacònic, desganat, en les definicions d'aquests mots, com si li fes por d'encomanar a la filologia una sentor fisiològica aliena. Tant és així, que a la paraula cagada no apareix cap accepció en sentit figurat. Gran cagada!, he pensat, que no val fer anar a l'acció per trobar el resultat.

Tot plegat, he recordat una cançoneta repetitiva que em cantava el meu oncle J., somrient quan l'ocasió ho demanava:

Caguerà de bou, caguerà de bou,

quan plou s'espixorra...

M'ha agradat recuperar aquest ritme i aquest verb gairebé oblidat escoltat a casa l'oncle a la vora de l'Ebre en temps remots.

piruetes politicofilològiques (o filologicopolítiques)

Després de l'ensurt inicial, ja es pot consultar a la pàgina de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el DNV que, en el seu intent de presentació, va ser motiu de polèmica per una sola paraula, i tantes paraules com hi ha al diccionari!, i encara més al carrer. Com que no he seguit el procés en detall no sé si el PP valencià vol portar als tribunals, o no, la definició, els definidors, és a dir, la gent que fa servir la paraula segons consta en el diccionari, els recollidors de l'ús lingüístic, etc. No crec que tot plegat tingui cap altra conseqüència més que la de (de)mostrar qui és qui, cosa que ja fa temps que se sap.

El que ha quedat clar, malgrat que alguns encara s'entestin a negar-ho, és l'alt contingut polític dels mots i el contingut no només referencial de la llengua, sinó també cultural en els seus múltiples vessants, també en l'identitari.

Avui he fet un petit capbussament en el DNV i, al mateix temps, en els mots equivalents del DIEC. He començat per un mot que sempre m'ha fet gràcia, que en la seua mateixa pronunciació em sembla de circ i que trobo, no sé com dir-ho..., una mica afrancesat (copiaré les definicions del DNV en blau i les del DIEC en vermell):

PIRUETA:

f. DANSA/ESPORT Figura en la qual el ballarí o el gimnasta fa una volta o una mitja volta sobre si mateix, sense canviar de lloc, sostenint-se per la punta o el taló d'un sol peu, que fa d'eix.

f. [LC] [JE] Figura en què el dansaire o el gimnasta fa una volta o mitja volta sobre una sola cama, que fa d’eix, i sense canviar de lloc.

M'encanten els petits detalls diferenciadors (dansaire/ballarí), i entenc que la definició del DNV és més precisa, més concreta, tot i que no calgui afegir res a la del DIEC. El que m'hagués agradat, però, és que en els dos casos s'hagués afegit algun sentit figurat, un que parlés, per exemple, de les piruetes dels polítics per distreure l'atenció dels assumptes realment importants?

En fi, ara no aniré repassant paraules i fent comparatives, sinó que em centraré en la paraula objecte de debat en una de les seues accepcions: VALENCIÀ:

1 m. LING. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.

2 1 m. [LC] [FL] Dialecte occidental del català parlat al País Valencià.

I una altra paraula, CATALÀ:

1 m. LING. Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó, la ciutat sarda de l'Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.

3 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe.

Hi ha en alguna de les definicions, i no puc ser més explícit perquè ho veig boirós, un no sé què que em fa arrufar el nas, una mena de salt a l'aire d'alguna cosa que dóna la volta sobre si mateixa per arribar al mateix lloc, però no exactament. Les piruetes filològiques, motivades sovint per les polítiques, tenen un aire de truc de màgia, d'aquells que sembla que ho veus però no en pots estar segur.

precisió filològica

Tots tenim uns conceptes de les paraules que coneixem que són sobretot fruit de la pràctica de la llengua que aprenem de petits i de joves. Més tard, els contactes amb el nostre entorn, la literatura, les consultes en els diccionaris, i tantes altres coses, ens permeten ampliar el nombre de mots i de matisos en una successió que només la mort és capaç d'estroncar.

Alguns dels mots que coneixem tenen un significat inequívoc, però d'altres tenen matisos semàntics que depenen de la nostra experiència vital. Així, per exemple, quan un català diu que s'ha menjat una paella, és molt possible que la seua imatge del significant inclogui alguna gamba, cosa que és improbable que passi en el cas d'un valencià. També és possible que hi hagi conceptes que malgrat que semblen clars presenten una certa vaguetat, una generalització poc precisa, per exemple, gentada; és el mateix una gentada per a un habitant d'un poble petit que per a un ciutadà de Barcelona? Els diccionaris a vegades no ajuden gaire, sobretot amb exemples com aquest: Hi havia una gran gentada. Existeix una petita gentada? Una altra paraula similar: aglomeració. Ens trobem en el mateix cas, el concepte depèn de la subjectivitat. Quan es considera que hi ha una aglomeració? La consulta del diccionari ens porta a una definició absolutament parca, sense cap exemple numèric ni de cap altre tipus: Massa o conjunt de les persones o coses aglomerades (i no transcriure els exemples, penosos).

En el cas del mot aglomeració, com en moltes altres ocasions, la precisió en el llenguatge depèn que ens posem d'acord amb el nostre interlocutor, però, excepcionalment, també poden recórrer a altres ajudes, sovint institucionals. Es diu en les ordenances municipals de Barcelona, per exemple:

En el cas de que no existeixi carril bici o altra via de les especificades en l'article 14.1, les bicicletes podran circular, excepte en moments d'aglomeració de vianants, per: a) les voreres, andanes i passeigs de més de 5 metres i 3 metres d'espai lliure.

Als efectes expressats en aquest article, s'entendrà que hi ha aglomeració quan no sigui possible conservar 1 metre de distància entre la bicicleta i els vianants que hi circulin, o circular en línia recta 5 metres de manera continuada.


P. S.: Convindria afegir que, amb freqüència, costa d'adaptar els nous matisos aclaridors al pensament i, per tant, a l'ús habitual en la parla. Així, per exemple, ni els ciclistes que circulen per Barcelona ni la majoria de vianants ni la guàrdia urbana han assimilat la precisió que aporten les ordenances municipals quant al terme aglomeració (per altra banda, no tothom té facilitat per prendre mides a cop d'ull). També és veritat que la majoria dels ciclistes i molts vianants són poc amants de la investigació filològica.