Recordeu de petits?:
- El meu reietó!
- Vine cap aquí, reiet, no et possis dins de la caseta del gos.
- Per què ets tan guapa, princesa meva!
- Aquest nen viu com un rajà!
I vinga petons i moixaines: dels pares, dels avis, dels oncles, dels veïns, de la dependenta de la botiga de queviures de la cantonada del costat, del perruquer, que et dóna un present dolç, amb pal per aguantar-lo...
Arriba un moment –ja no recordo prou bé el meu- que tant tractament monàrquic t’enfarfega i comences a sospitar que la realitat que t’envolta és i no és. Finalment, potser per casualitat, potser perquè les sospites t’han portat a la investigació, acabes descobrint la veritat, crua, real, reial:
És el principi del final de l’època de la innocència, del mirall que et mostrava únic. Els pares ja no són el que eren. Comencen a esperar-se grans coses de tu. Terrible responsabilitat quan encara ets un infant; i sense possibilitat d’abdicar; o sí? Bé, però tot això ja és una altra història.
Bones festes!
Fa 3 hores
6 comentaris:
m'encanta! :) i el rei ros qui és? l'amant? :P
a casa sempre hem sigut del negre. Fins i tot quan s'havien de pintar perquè no n'hi havien.
És el que jo dic, la nit més bonica i màgica de l'any i no és res més que una mentida. Una mentida que si fos possible no s'hauria de desvetllar mai, però no pot ser, i aquest és el problema.
N’hi ha coses que són: diguem-ne bones, però n’hi ha... d’allós, com diuen... puix doncs una troballa, espectacular. Ara estic llest per veure el Ricard que sortirà de l’armari a casa meva.
Bé, espero no enfarfegar-te...un petó, Rei!!!
En el món dels reis, segons diuen, aquest detalet no té impòrtància, Cidice :-)
El negre, al menys un dia a l'any -el diner, tot l'any-, sempre ha tingut molt bona acollida, Francesc.
Potser el problema és que som reaci a creure en la veritat de les mentides. No ens menteix sovint la veritat?
Tinc la sesació, de tota manera, que els reis del dia 6 comencen a cotitzar-se a la baixa.
Explica, explica, ccnb...
Ni boja... Un petó, reina!
Ricard a casa meva és sempre l'amant, sempre a dins l'arm... ara ja no tindré por. El l'amant sense la mascareta sóc jo.
Publica un comentari a l'entrada