la vida tranquil·la (2)

Des de Madremanya ens presentem a l'Estartit. Dinem una “paella marinera”, accidentalment salada però saborosa, a La Sal: només dues o tres taules lliures perquè ho fan força bé i, a més, hi ha poca competència. Aquest poble, ara tranquil, com altres llocs de platja a l'hivern, sigui o no diumenge, es converteix en un indret gairebé fantasma: més restaurants tancats que oberts, el carrer de Santa Anna, habitualment efervescent, sense gent, centenars de finestres amb les persianes baixades, quasi totes les embarcacions al port, esperant l'arribada de la primavera... Tot plegat fa una mica de basarda, de decadència o de tristor dolça que s'accentua al crepuscle.

Aprofitem el darrer sol per anar fins a la vista del Molinet, que continua enreixat per protegir-nos de les esllavissades de la muntanya, cosa que no impedeix que un noi salti la tanca pel costat de mar i es perdi en la corba de la muntanya. Tornem enrere i fem el passeig, sempre amb la mirada posada a la mar, al fons, les Medes. Ens creuem amb poques persones, la majoria de les quals semblen de fora; els indígenes són més aviat grans: matrimonis i grupets de dones. Torna a aparèixer el sentiment de malenconia malgrat la bellesa tranquil·la de la mar lleugerament ondulada.

Tinc la sensació que em seria difícil, interiorment difícil, passar l'hivern en un d'aquests apartaments orfes de veïns, malgrat la mar davant i la muntanya al darrere.

contra rellotge

Entro per fer temps al Carrer de l’oci, a la part baixa de Calàbria.. És una botiga singular que comença amb un passadís ample, amb prestatges metàl·lics fins al sostre plens de llibres a mà dreta, i, a l’esquerra, a part de la caixa, discos i DVDs en diversos expositors; també hi ha una quantitat limitada de joguines. El local s’eixampla al fons en una gran sala dedicada als llibres, la majoria exposats sobre taules. Un espai amb característiques de magatzem que em recorda la meva època d’empaquetador de la Planeta, en què abunden aquells llibres dels quals es van fer edicions excessives o no van tenir l’èxit previst.

Com que no puc quedar-me gaire estona faig una passejada superficial conscient que deixo de veure alguns títols que potser m’interessarien. Al final em compro un llibret de velles fotografies (moltes de Fargnoli) de l’Estartit preturístic o gairebé (Viena-Columna), pensant que li pot fer gràcia a la Joana, i La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal. En total, quatre euros.

Per què em compro La passió segons Renée Vivien? Per què encara no me l’havia comprada? La llegiré? Quan?