9.12.11

la vida tranquil·la (2)

Des de Madremanya ens presentem a l'Estartit. Dinem una “paella marinera”, accidentalment salada però saborosa, a La Sal: només dues o tres taules lliures perquè ho fan força bé i, a més, hi ha poca competència. Aquest poble, ara tranquil, com altres llocs de platja a l'hivern, sigui o no diumenge, es converteix en un indret gairebé fantasma: més restaurants tancats que oberts, el carrer de Santa Anna, habitualment efervescent, sense gent, centenars de finestres amb les persianes baixades, quasi totes les embarcacions al port, esperant l'arribada de la primavera... Tot plegat fa una mica de basarda, de decadència o de tristor dolça que s'accentua al crepuscle.

Aprofitem el darrer sol per anar fins a la vista del Molinet, que continua enreixat per protegir-nos de les esllavissades de la muntanya, cosa que no impedeix que un noi salti la tanca pel costat de mar i es perdi en la corba de la muntanya. Tornem enrere i fem el passeig, sempre amb la mirada posada a la mar, al fons, les Medes. Ens creuem amb poques persones, la majoria de les quals semblen de fora; els indígenes són més aviat grans: matrimonis i grupets de dones. Torna a aparèixer el sentiment de malenconia malgrat la bellesa tranquil·la de la mar lleugerament ondulada.

Tinc la sensació que em seria difícil, interiorment difícil, passar l'hivern en un d'aquests apartaments orfes de veïns, malgrat la mar davant i la muntanya al darrere.






3 comentaris:

Pais secret ha dit...

Pere, jo m´hi apunto sense pensar-m´ho dues vegades a aquesta vida tranquil·la, la marinera i la de terra no gaire endins. Conec la sensació de l´ambient desanimat dels pobles de costa a l´hivern, sobretot la dels diumenges a la tarda. Hi ha cops que és una mica trista i incòmoda, d´altres que és balsàmica.

Al final m´hi he acostumat, faig veure que no veig les persianes baixades ni els papers als vidres , el mar ja s´encarrega d´acaparar tota l´atenció.
Les fotos són maquíssimes.

( crec que n´hi per temps que el Molinet torni a ser el que era...no hi n´hi ha ni per pipes)

macondo ha dit...

Doncs jo hi he viscut un parell d'anys en uns d'aquests apartaments estiuencs i sense veïns en una altra població costanera, coses de la feina, i prefereixo el poble fantasma a l'hivern que la moguda de l'estiu. Un dia d'hivern assolellat i un de primavera o tardor a la platja sense gent no tenen preu.
Trobo que surts molt més afavorit que en aquella foto enfosquida que ni amb ulleres de cul de got s'hi veia res!

pere ha dit...

T'entenc, A., però jo ja he fet tard... No, no he fet tard, he fet una altra tria, en que malgrat les finestres il·luminades i l'enrenou constant, també és possible i desitjable el recolliment i la tranquil·litat... i la terra i el mar.
M'emprenya aquest Molinet tancat per ordre municipal i pel bé dels ciutadans. I no diré res contra els gestors inútils.


T'entenc, macondo, i jo també conec aquests pobles... Mentida, els que conec de prop són, segurament, més petits a l'estiu i encara els autòctons són qui marquen el ritme. Algun dia podem fer comparatives. I consti que comparteixo el teu sentiment en les platges solitàries fora de temporada.
(la veritat és que a mi tampoc no m'agradava la meva anterior foscor :-)