ritmes llatins

Quan arribo hi ha dos alumnes esperant-me. Obro la porta. Seuen. Els altres van arribant lentament de la classe d’educació física, amb el cos cansat, però relaxat. Mentre s’acaba d’omplir l’aula vaig escrivint quatre versos a la pissarra:
... que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.

És la una, només els queda una hora de classe abans de la pausa del dinar. És la tercera vegada que ens veiem aquest curs, una al setembre i dues aquest mes. Mentre jo no hi era han repassat tota la Renaixença: han passat pel romanticisme, han definit la represa renaixentista, saben obres i autors, han llegit alguns textos, coneixen les lletres d’alguns poemes... N’hi ha prou amb les lletres?

Els dic que dedicarem dues sessions, potser tres, a la mètrica, a la versificació. La meva feina és només guiar-los –sempre des de la subjectivitat-, donar-los materials per a la reflexió, arribar a algunes conclusions, les seves i les meves. Comencem amb una mena de recreació de ficció antropològica que ens porta al principi de la humanitat i a la seva necessitat de comunicar-se: potser sons guturals; més tard, paraules que expressen necessitats primàries; algú que, amb signes icònics, deixa constància del temps; passem ràpidament pels segles fins arribar a l’escriptura grega, després a l’alfabet llatí, minories il·lustrades que dominen els signes, igual que durant l’època medieval...; parlem de la necessitat, no només utilitària sinó estètica, de comunicar; fem un gir i ens centrem, concretem, deixem de banda el concepte de poesia, tan complicat, i parlem dels versos. Per què en un moment determinat algú decideix fer versos? Diverses respostes, però una de les més satisfactòries –jo dirigeixo i coordino- és que en un temps de no lectors la manera més efectiva que tenien aquells que volien que es recordés allò que desitjaven comunicar era a través dels versos perquè és més fàcil recordar una lletra quan va acompanyada de música. Quina música? La que proporciona el propi vers a través d’una rima (en termes generals ja recorden el concepte) i jugant també amb la mida dels versos (també recorden alguns aspectes del concepte). Ara seria el moment de repassar el que saben i d’afegir detalls. Però aquest és l’instant de fer una pausa i de plantejar la pregunta que ens portarà als versos de la pissarra: Hi ha algun músic? Aixeca la mà un alumne de la darrera fila, just en diagonal al lloc on em trobo. Parlem dels instruments musicals i arribem a la conclusió que entre els primers hi devien figurar els de percussió, fins i tot els que no som músics i tenim una oïda deficient ens trobem de tant en tant percudint sense cap vergonya qualsevol superfície. Li dic al músic que es llegeixi els quatre versos lentament i li pregunto si s’atreveix a percudir-los. Mira, llegeix i: pam pam PAM, pam pam PAM., pam pam PAM..., interpreta amb la mà picant la taula el ritme del poema. Perfecte; jo, menys entrenat, no ho sabria fer tan bé. El música somriu i explica els motius del ritme que ha tocat. La resta entren en el joc. Els dic que estan interpretant una música vellíssima que ja feien els grecs i els romans, música, doncs mediterrània, música llatina (la música grega els és massa exòtica). Ja hem creat l’interès i la tensió suficient per poder escriure més versos i teoritzar i practicar. Uns quants exemples sobre rima perquè tinguin ben present que en la música dels versos el que importa no són les grafies sinó els sons, ja parlarem de lletres. I entre els exemples m’atreveixo a escriure dos versos horribles que faran que alguns s’equivoquin perquè donaran més importància a l’escriptura que als sons i em diran que tenen rima assonant o potser consonant:

M’agrada la noia rossa
dels llavis pètals de rosa.

Jo, és clar, els corregiré, però no els diré que els versos adolescents són meus pensats per a l’ocasió, tot i que alguns ja ho han imaginat, però són discrets.

És un gust treballar amb aquests alumnes (tampoc no els ho dic avui). Continuarem la propera classe amb les músiques i les lletres poètiques; mentrestant, qui saps si escoltarem els ritmes còmplices, discordants, entrecreuats, continus, satisfactoris o decebedors, llatins d’aquí i ultramarins –i més estranys encara- que sonen a l’exterior. També mentrestant, anirem pensant quants versos d’ara tenen música i quants tenen lletres, i qui sap si ens endinsarem en els sons de la música contemporània... Que la musa de torn tingui pietat de nosaltres per l'atreviment!

de la incomoditat de l'ignorant

Se sap que la gent de “ciències”, siguin professionals o vocacionals, sovint també tenen interessos de “lletres”; en canvi, molts dels que som de “lletres” solem tenir uns coneixements matemàtics elementals, per no dir deplorables. Aquesta pèssima educació fa que de vegades tinguem seriosos dubtes, pràcticament irresolubles, davant fets numèrics que teòricament no haurien de presentar cap complexitat interpretativa; i, el que és pitjor, moltes vegades no ens atrevim a manifestar els dubtes per la por que tenim a ser objecte de burla. Poso un exemple –no m’importa fer-ho aquí perquè entenc que la gent que ho llegirà ja coneix suficientment les meves limitacions i sé que més que escarnir-me m’ajudaran, si cal, a comprendre. Bé, em miro aquest gràfic (dibuix?):




No puc dir que m’interessi especialment la distribució –si és que realment se sap- dels gitanos a Europa, però en tinc curiositat. Veig una rodona (observeu la meva imprecisió en la utilització del lèxic tècnic) vermella més gran al mig d’Espanya i una altra de més petita a França; la iconografia sembla senzilla: més gitanos a Espanya i menys a França. Efectivament, les primeres xifres que llegeixo sota els cercles confirmen la impressió visual: 700.000 gitanos a Espanya i 300.000 a França. La segona xifra que apareix em complica la comprensió: Els 700.000 són un 1,75% del total de la població espanyola i els 300.000 un 1,8% de la població francesa. No ho acabo de veure clar. Són xifres proporcionades pel Banc Mundial en un informe de 2005 i per tant dignes de crèdit (d’acord que la qüestió dels crèdits dels bancs no es troba en el seu millor moment, però...), però imagino, en la meva ignorància, que un major col·lectiu (700.000) sobre una població més petita (40 i quants milions?) ha de donar un percentatge molt més alt que un col·lectiu més petit (300.000) sobre major nombre d’habitants (més de 60 milions). I aquí ja quedo en blanc, davant d’unes proporcions que l’aficionat més humil ja deu tenir claríssimes. I m’autoflagelo.

És veritat que se m’han acudit arguments per justificar la meva incomprensió. Que el Banc Mundial s’hagi equivocat, difícil; que s’hagin equivocat els periodistes: ja se sap que les matemàtiques aplicades a les ciències socials, que són les que solen cursar, registren cada any un gran nombre de suspesos... Busco també solucions més de lletres. ¿És possible que els francesos considerin que els seus gitanos són poc gitanos, un quart de gitano, per exemple? Per molt que sigui així, estadísticament –i políticament- ho trobo poc correcte. Potser quan es va fer l'estadística una important quantitat de francesos eren fora del país, de vacances? Home, se n'haurien adonat els enquestadors; a més, més aviat són els gitanos els que van i vénen... En fi, que m’adono que no me’n sortiré. Què és el que em falla?

El pitjor de tot és que davant d’una situació com aquesta més em valdria, en lloc de buscar explicacions, posar-me immediatament estudiar matemàtiques, però la majoria dels de lletres som així, amb una tendència secular a perdre el temps.