ritmes llatins

Quan arribo hi ha dos alumnes esperant-me. Obro la porta. Seuen. Els altres van arribant lentament de la classe d’educació física, amb el cos cansat, però relaxat. Mentre s’acaba d’omplir l’aula vaig escrivint quatre versos a la pissarra:
... que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.

És la una, només els queda una hora de classe abans de la pausa del dinar. És la tercera vegada que ens veiem aquest curs, una al setembre i dues aquest mes. Mentre jo no hi era han repassat tota la Renaixença: han passat pel romanticisme, han definit la represa renaixentista, saben obres i autors, han llegit alguns textos, coneixen les lletres d’alguns poemes... N’hi ha prou amb les lletres?

Els dic que dedicarem dues sessions, potser tres, a la mètrica, a la versificació. La meva feina és només guiar-los –sempre des de la subjectivitat-, donar-los materials per a la reflexió, arribar a algunes conclusions, les seves i les meves. Comencem amb una mena de recreació de ficció antropològica que ens porta al principi de la humanitat i a la seva necessitat de comunicar-se: potser sons guturals; més tard, paraules que expressen necessitats primàries; algú que, amb signes icònics, deixa constància del temps; passem ràpidament pels segles fins arribar a l’escriptura grega, després a l’alfabet llatí, minories il·lustrades que dominen els signes, igual que durant l’època medieval...; parlem de la necessitat, no només utilitària sinó estètica, de comunicar; fem un gir i ens centrem, concretem, deixem de banda el concepte de poesia, tan complicat, i parlem dels versos. Per què en un moment determinat algú decideix fer versos? Diverses respostes, però una de les més satisfactòries –jo dirigeixo i coordino- és que en un temps de no lectors la manera més efectiva que tenien aquells que volien que es recordés allò que desitjaven comunicar era a través dels versos perquè és més fàcil recordar una lletra quan va acompanyada de música. Quina música? La que proporciona el propi vers a través d’una rima (en termes generals ja recorden el concepte) i jugant també amb la mida dels versos (també recorden alguns aspectes del concepte). Ara seria el moment de repassar el que saben i d’afegir detalls. Però aquest és l’instant de fer una pausa i de plantejar la pregunta que ens portarà als versos de la pissarra: Hi ha algun músic? Aixeca la mà un alumne de la darrera fila, just en diagonal al lloc on em trobo. Parlem dels instruments musicals i arribem a la conclusió que entre els primers hi devien figurar els de percussió, fins i tot els que no som músics i tenim una oïda deficient ens trobem de tant en tant percudint sense cap vergonya qualsevol superfície. Li dic al músic que es llegeixi els quatre versos lentament i li pregunto si s’atreveix a percudir-los. Mira, llegeix i: pam pam PAM, pam pam PAM., pam pam PAM..., interpreta amb la mà picant la taula el ritme del poema. Perfecte; jo, menys entrenat, no ho sabria fer tan bé. El música somriu i explica els motius del ritme que ha tocat. La resta entren en el joc. Els dic que estan interpretant una música vellíssima que ja feien els grecs i els romans, música, doncs mediterrània, música llatina (la música grega els és massa exòtica). Ja hem creat l’interès i la tensió suficient per poder escriure més versos i teoritzar i practicar. Uns quants exemples sobre rima perquè tinguin ben present que en la música dels versos el que importa no són les grafies sinó els sons, ja parlarem de lletres. I entre els exemples m’atreveixo a escriure dos versos horribles que faran que alguns s’equivoquin perquè donaran més importància a l’escriptura que als sons i em diran que tenen rima assonant o potser consonant:

M’agrada la noia rossa
dels llavis pètals de rosa.

Jo, és clar, els corregiré, però no els diré que els versos adolescents són meus pensats per a l’ocasió, tot i que alguns ja ho han imaginat, però són discrets.

És un gust treballar amb aquests alumnes (tampoc no els ho dic avui). Continuarem la propera classe amb les músiques i les lletres poètiques; mentrestant, qui saps si escoltarem els ritmes còmplices, discordants, entrecreuats, continus, satisfactoris o decebedors, llatins d’aquí i ultramarins –i més estranys encara- que sonen a l’exterior. També mentrestant, anirem pensant quants versos d’ara tenen música i quants tenen lletres, i qui sap si ens endinsarem en els sons de la música contemporània... Que la musa de torn tingui pietat de nosaltres per l'atreviment!

Horacianes (i IV): l'epíleg

I acabo la sèrie; sense afegir res.

Com si fos un de tocat per la sarna o afectat d’icterícia, com si fos un maniàtic o un llunàtic sota el signe de Diana furiosa, els assenyats tenen por de tocar el poeta sense seny i el defugen. Els nens el fan fora i només el segueixen els incauts. Ell va errívol i vomita els seus versos amb els ulls en blanc, i sí, com aquell que només es fixa en les merles, cau en un pou o una rasa, per més que cridi “Socors! Gent, sóc aquí!”, ningú no passarà ànsia per treure’l. I si algú es posa a ajudar-lo i li llança una corda, jo li diria: “¿Com saps que no s’hi ha ficat amb tot el coneixement i no vol que l’en treguin?”, i narraré la mort del poeta sicilià. Com que volia que el tinguessin per un déu immortal, Empèdocles es llança a sang freda dins l’Etna roent. Els poetes han de tenir, això sí, tot el dret de suïcidar-se. Salvar-ne cap contra la seva voluntat és tant com matar-lo. No deu ser el primer cop que ho intenta i, per més que ara li estalvieu el tràngol, no és tornarà pas home de seny ni abandonarà la seva obsessió per tenir una mort cèlebre. No s’acaba de veure perquè continua escrivint versos, si és perquè es va pixar a les cendres del seu pare o bé perquè va violar el lloc tocat per un llamp. El cert és que s’enfurisma i, com un ós, quan aconsegueix trencar els barrots de la gàbia, aquest terrible recitador espaordeix el culte i l’ignorant, i aquell que atrapa, l’agafa fort i el mata llegint, com una sangonera que s’arrapa a la pell fins a quedar farta de sang.

Horaci. Art Poètica.

P.S. Algú se’n recorda quants anys tenia Miss Daisy l’any 1888?

Horacianes (III): el desenllaç

-¿Que aprendió siendo librero?
-Que sólo tienes dos semanas para estar en la mesa de novedades, para impactar en la gente; luego pasas al olvido.
John Boyne,

Jugo amb mi mateix i amb vosaltres, si voleu, i em proposo abstenir-me del present d’ara i centrar-me en el present del passat que encara ara funciona. Dedico aquesta setmana als clàssics (dos només, que no cal dispersar-se massa) i no sé si me’n sortiré, si no em veuré abocat a escriure alguna modernitat.

Savis consells d’Horaci que pocs tenen en compte. Avui els esborranys cremen a les mans, tenir-los nou mesos -nou anys? La vida és breu i les modes més- en un calaix és un fracàs. Per què més temps, si amb sort no aguantaran nou setmanes a la llibreria? Avui el món, romàntics com som, és ràpid, un flash que enlluerna i torna a deixar a l’ombra els originals i els clàssics. Quin crim hem comès que ens obliga o ens suggereix de llegir allò que no hauria d’haver sortit dels calaixos fins després de nou anys d’haver estat escrit... o mai?

Oh, fill gran, encara que els consells del pare et pugin dret i hagis posat seny, això que et dic, escolta i recorda-ho: en certes coses és correcte d’admetre la mediocritat. El jurista o l’advocat mitjà és lluny de la vàlua de l’eloqüent Messal·la i no en sap tant com Aule Cascel·li, però, tot i això, té el seu valor. El que és als poetes, en canvi, res ni ningú no els tolera que siguin mediocres, ni els homes ni els déus ni el taulell del llibreter. Així com en un convit ben parat ofendria una orquestra desafinada o un perfum massa greixós o llavors de cascall amb mel de Sardenya, perquè en un sopar es pot molt bé prescindir d’aquestes coses, passa en els poemes que, que creats i compostos com són per delectar els esperits, només que s’apartin una mica del cim, cauen en l’abisme.

Qui no sap practicar esports ja no va al Camp de Mart, qui no sap jugar a pilota, llançar el disc o fer anar el cercle no s’hi posa, per no arriscar-se a les riallades de les graderies atapeïdes de gent. Però el que no en sap, gos fer versos. I per què no n’ha de fer? És ric, és noble i, sobretot, paga contribució de cavaller i no té cap altre vici.

Tu no diràs ni faràs res que desplagui a Minerva, tu tens senderi, tens dos dits de front. Si mai, però, escrivissis res, que passi per l’oïda del crític Meci, per la del teu pare i per la meva, i desa’n nou anys l’esborrany al calaix. Si no el fas públic, sempre el podràs estripar, mentre que el doll de veu que s’engega no sap tornar enrere.

Horaci. Art Poètica

Horacianes (2): el nus

Tingueu present, pare i joves dignes del pare, que la major part dels autors ens deixem enganyar per l’aparença. M’esforço per ser breu i em torno obscur. Al partidari dels temes lleugers, li manca nervi i esperit. El qui promet grandeses s’infla i és buit. Terreja qui és massa caut i té por de la tempesta.. Qui vol fer massa variacions sobre un mateix tema acaba pintant un dofí en ple bosc i un senglar damunt les ones. Si no es té traça es fuig del foc per caure a les brases...

Pel que fa a la disposició dels mots, et diran excel·lent si, també amb subtilesa i rigor, saps trobar un lligam enginyós que doni a un mot corrent un dring nou.

Si, per més que fem, l’obra del homes moridors vindrà que s’ensorrarà, menys encara restarà dempeus el prestigi i la gràcia vivaç del llenguatge. Molts vocables que ja han caigut en desús retornaran, i n’hi cauran d’altres, els que ara són valorats, si l’ús ho vol així, perquè l’ús és el criteri, la llei i la norma de la parla.

No n’hi ha prou que els poemes siguin bells: han d’enganxar com la mel per endur-se l’ànim de qui els escolta allà on volen dur-lo.

Horaci. Art Poètica

Dos mil anys! Aviat és dit. I sembla ahir, o demà.

Per cert, asseguraria que sé més coses d'Horaci que de Jesucrist, que era una mica més jove que ell. I això que Crist ha tingut i té tans propagandistes. No m'estranyaria que precisament fos aquesta la raó.

Horacianes (1): de la importància dels poetes

Deia ahir de la lectura d’Horaci en hora de pluja; continuo avui amb la transcripció d’Horaci en hora de sol. Un fragment sobre la noblesa dels poetes i de la seva art escrit uns 20 anys aC, i sé que no hauria d’afegir res, però em perd l’ofici i, deixant de banda altres discussions, em pregunto qui són avui aquests poetes i com és que dos mil anys més tard, encara no s’ha aconseguit el que els clàssics, per bé que no ho feren, ja sabien: per exemple, la necessitat de separar el privat del públic, el sagrat del profà... D’on ha anat a parar la lira que movia les roques i que ara seria tan útil per als túnels de l’AVE, no en diré res perquè aquí si que no hi ha recuperació possible, em sembla.

Orfeu, sagrat torsimany dels déus, apartà els homes primitius de les matances i el consum repulsiu, car diuen que amansia furiosos tigres i lleons, com també diuen que Amfíon, fundador de Tebes, al so de la lira movia les roques i amb el seu cant suau les duia on volia. Temps era temps, la poesia tingué la sàvia missió de discernir del privat el públic, i el sagrat del profà, d’impedir que jaguessin homes i dones indiscriminadament i d’establir legalment el matrimoni, de bastir ciutats i atorgar-los lleis inscrites en fusta. Així guanyaren els divins poetes i llurs cants veneració i anomenada. Rere seu, Homer i Tirteu foren foren insignes perquè concitaren amb llurs versos els mascles cors a les marcials conteses; els oracles eren en vers i en vers es mostrava el camí la vida, i amb melodies de Pièria es provà d’obtenir el favor dels reis i es trobà en el teatre la fi d’inacabables esforços. No t’avergonyeixis pas mai de la Musa, traçuda a fer sonar la lira, ni d’Apol·lo, el cantaire.

Horaci: Art Poètica.


De l’Art poètica, es poden trobar fàcilment dues edicions en català que inclouen altres textos:
Horaci. Sàtires i Epístoles. Fundació Bernat Metge. Introducció de Isidor Ribas i traducció de Llorenç Riber.
Horaci. Art Poètica i Epístoles literàries. La Magrana. Introducció, traducció i notes de Narcís Figueras.


P.S. El premi Lletra que es va lliurar ahir a Girona va recaure en “El blog del Quadern Gris”. Interessant elecció. Si m’hagués jugat el meu capital a tres opcions, posem per cas, ara estaria arruïnat. Em desplau haver perdut completament el meu sentit de l’olfacte.

Gerard Vergés. Art poètica

Acabo de dinar i continua plovent. Encara assegut a la taula –que no se’m taqui!- fullejo Horaci. Les Sàtires, les Epístoles, l’Art Poètica. Rellegeixo algun fragment en llatí oblidat i en català entenedor. Més tard, obro l’ordinador i llegeixo la proposta d’homenatge a Gerard Vergés que fa en Jesús. M'agraden les poesies de Vergés. Repasso blocs i poemes i veig que ja hi ha unes preferències de tria molt marcades. Jo m’hagués decidit segurament per l’olor de l’espígol de la serra de Pàndols, pel meu oncle Jaume, per la Teresa Rebull, però ja se l’ha fet seu la Júlia i algun altre. Alguna cosa trobadoresca? No i sí: em decanto per “Art poètica”, pel que té de programàtic i de discutible, i d'entenedor i de valent. Més endavant parlarem d’Horaci.


Art poètica
A R. M., que m'ha enviat un recull dels seus versos

Si quan escrius, amic, ets tan il·lús
que penses que la rima i la mesura
són el secret, infausta singladura
li espera al teu vaixell pel trobar clus.

El mot obscur i el pensament difús
segur que et cavaran la sepultura.
Poeta ver no fa literatura.
La retòrica, amic, és com un pus.

Ja sé que és més senzill donar un consell
que escriure versos bons. Perquè un paisatge,
malgrat els mals poetes, pot ser bell.

Però —nou Abraham— cal el coratge
de matar els propis fills amb un coltell.
Salvar, de mil imatges, una imatge.

Gerard Vergés

no sé si dir-ne divagacions

En anar al restaurant que us comentava ahir, em van agafar ganes, com em passa sovint quan trobo una referència literària, d’anar a la font. Els darrers dies he fullejat les Odes d’Horaci (excel·lent l’edició de la Bernat Metge, però si la voleu comprar us aconsello que mireu de trobar-la a la Fira del llibre vell que està a punt de començar). Com en la majoria dels clàssics grecollatins, i deixant de banda les referències onomàstiques concretes i altres detalls, m’ha semblat una lectura moderna en molts dels aspectes filosòfics i morals i també socials en general. Els clàssics ja ho tenen, això.

De les Odes he passat a Art poètica i Epístoles literàries, publicat per La Magrana a la seva col·lecció L’Esparver Clàssic, núm, 48. En aquest cas alguns textos no només m’han semblat plenament actuals, sinó fins i tot amb referents de la societat d’ara, encara que sigui en sentit metafòric (o no). No sé, us trio aquest fragment, per exemple:

... i narraré la mort del poeta sicilià. Com que volia que el tinguessin per un déu immortal, Empèdocles es llançà a sang freda dins l’Etna roent. Els poetes han de tenir, això sí, tot el dret de suïcidar-se. Salvar-ne cap contra la seva voluntat és tant com matar-lo. No deu ser el primer cop que ho intenta i, per més que ara li estalvieu el tràngol, no es tornarà pas home de seny ni abandonarà la seva obsessió per tenir una mort cèlebre. No s’acaba de veure perquè continua escrivint versos, si és perquè es va pixar en les cendres del seu pare o bé perquè va violar el lloc tocat per un llamp. El cert és que s’enfurisma i, com un ós, quan aconsegueix trencar els barrots travessers de la gàbia, aquest terrible recitador espaordeix el culte i el ignorant, i aquell que atrapa, l’agafa fort i el mata llegint, com una sangonera que s’arrapa a la pell fins a quedar farta de sang.

I el text, irònic, em porta a una notícia llegida fa uns dies que explicava que la tercera causa de mortalitat entre els nord-americans de 10 a 24 anys és el suïcidi. Les nenes se suïciden més joves que els nens. En total, 4.499 morts l’any 2004. Esfereïdor: aquí no valen ironies. En un altre moment potser parlarem del suïcidi (i de les seves induccions), perquè no dubto que alguna vegada a tots ens ha passat pel cap el tema.