les llistes

Segueixo una estona i consecutivament dos tertúlies televisives, la primera amb gent del país i la segona a Madrid. En un moment determinat es parla a totes dos de les llistes electorals en els aspectes formals, vull dir, prescindint que siguin d'un o altre partit. No hi ha unanimitat d'opinió, sobretot en dos aspectes: Hauria de governar la llista més votada? Es vota una llista perquè representa un programa o una ideologia o perquè hi van unes persones determinades? En el primer cas, les lleis no concreten que els més votats hagin de governar; en el segon, cada ciutadà deu actuar segons els seu propi criteri, tot i que aquí si que la llei especifica que l'escó -o el que sigui- aconseguit pertany a la persona i no al partit o coalició que presenta la llista.

Els arguments per justificar que governi la llista més votada mai no m'han semblat convincents. Sempre he pensat que el meu vot va clarament a determinada formació i al que em sembla que representa, però estic disposat a acceptar que s'aliïn amb qui té afinitats amb les idees presentades, de la mateixa manera que jo en la meua vida personal podria cedir -o aportar- en alguns dels meus plantejaments si el fet em fes aconseguir un objectiu superior.

Quant a votar llistes o persones, el meu cas és clar. De la majoria de paperetes amb prou feines conec -i conèixer em sembla un verb agosarat en aquest cas- algú. No cal dir res més. No m'estaré, però, d'afegir que les llistes tancades em semblen una aberració que els propis líders polítics fomenten. Sigui com sigui, votar qui sigui en unes eleccions, fins i tot municipals -al menys a Barcelona-, és un acte de fe que només és superat per la creença en determinats dogmes religiosos. La credulitat de molta gent -jo m'hi incloc- em sembla espectacular, il·limitada.

les competències

He entrat per casualitat en la llista que publica Forbes de les persones més riques del món, en bilions de dòlars. No sé si els que hi figuren són realment els més rics perquè no sé si realment és fàcil de comptar tot el que tenen i, sobretot, perquè és sabut que com més diners tens més fàcil és amagar-ne uns quants. És igual, segur que el rànquing és força precís i que cada dia deu haver-hi gent que fa esforços sobrehumans per figurar-hi.

Actualment, amb tota aquesta història de la crisi, deu se difícil aconseguir un lloc entre els llistats. Potser el camí més recte el troben aquells que no tenen res i de sobte se'ls acut alguna idea que tampoc no produeix res concret, que es pugui pesar, exposar als aparadors, posar en un prestatge... Alguna inanitat com, per exemple, Facebook. La veritat, no ho sé.

De tota manera, trobo que actualment té més mèrit arribar a aconseguir bones posicions en una llista que no conec que mai s'hagi fet per dificultats evidents: la llista dels més pobres. Abans de continuar m'imagino que algun lector es pot preguntar quin interès pot tenir conèixer la llista dels més pobres. Doncs per a mi i per als qui passen per aquí, la mateixa, és a dir, cap; però, insisteixo, que complicat poder arribar a les posicions més altes de la llista dels més pobres, sobretot en els temps que corren, amb tanta competència! Sembla fàcil i molts deuen pensar que a diferència de les llistes dels qui tenen més diners, si un en té la ferma voluntat, i amb una mica d'esforç, escalar posicions ha de ser factible. Jo no ho veig tan senzill, com a mínim em sembla extraordinàriament complicat arribar a les primeres posicions. Fins i tot el camí el veig ple de deslleialtats, perquè estic segur que molts entren a la llista sense cap treball, sense proposar-s'ho, d'una forma totalment natural, cosa que no dubto que desanima als qui, en un moment o altre, han fet de la pobresa l'objectiu de la seva vida.

M'imagino que si algú intenta ara o en els propers anys elaborar la llista dels més pobres, es trobarà que en la primera posició hi hauria de posar una multitud ex aequo i, la veritat, aparèixer compartint el primer lloc amb milers de persones sembla que no té gaire mèrit en una societat que valora la singularitat més que cap altra cosa, de manera que la gent intentarà amagar la seva pobresa. Ara bé, si arriba un moment en què tothom aconsegueix un cert grau de benestar i riquesa, auguro sense cap dubte, que hi haurà bufetades per ocupar els primers llocs del rànquing dels pobres. És més, no dubto que els més poderosos, cansats del seu estatus i de la manca d'estímuls, facin mans i mànigues per canviar de llista. I quan els rics, els veritablement rics, es proposen alguna cosa no hi ha pobre que se'ls pugui resistir. Temps al temps.

monotonia

Va plovent. És una pluja constant i persistent -per moments una mica impertinent-, noucentista, d'aquelles que són tan benvingudes al camp i que a la ciutat no impedeixen una circulació mesurada per fer allò que cal. Ara he pensat, inevitablement, en Antonio Machado, en la monotonia del paisatge, en la monotonia dels mantres de la meva postguerra de finals dels 50 o dels 60 a l'escola del poble, en aquelles llistes aparentment inservibles com la dels reis gots: Ataülf, Sigeric..., que no sé si mai ens van fer aprendre o simplement llegir -Oh el rei Vamba!, anomenat així per les esportives que duia en les batalles-; llista en castellà, per suposat, en què Roderic era Rodrigo, el que regnava quan van arribar els sarraïns (any 711, ara fa 1.300 anys, que aviat es diu) que aleshores eren simplement los àrabes i que nosaltres en dèiem els moros, tot i que no en coneixíem cap.

Ara que plou i que faig temps a casa, se m'ha acudit de pujar una llista de noms que no ens ensenyaven a l'escola, on, evidentment, tampoc no teníem idea que en algun moment més proper en el temps que el dels reis gots hagués existit una institució que es deia Jocs Florals. No sé si la llista pot fer algun servei, i és més llarga i més difícil de recordar que la dels reis que ens van governar, no em consta si bé o malament, ja fa tants anys.

Presidents dels Jocs Florals:

1859: Manuel Milà i Fontanals
1860: Francesc Permanyer i Tuyet
1861: Lluís de G. Pons i de Fuster
1862: Joan Illas i Vidal
1863: Braulio Foz y Burges
1864: Joan Cortada i Sala
1865: Antoni de Bofarull i de Brocà
1866: Pau Valls i Bonet
1867: Marià Aguiló i Fuster
1868: Víctor Balaguer i Cirera
1869: Adolf Blanch i Cortada
1870: Josep Lluís Pons i Gallarza
1871: Estanislau Reynals i Rabassa
1872: Josep de Letamendi i de Manjarrés
1873: Jeroni Rosselló i Ribera
1874: Albert de Quintana i Combis
1875: Francesc Pelagi Briz i Fernández
1876: Lluís Cutxet i Font
1877: Antoni Ros d'Olano
1878: Josep Lluís Pons i Gallarza
1879: Gonçal Serraclara i Costa
1880: Teodor Llorente i Olivares
1881: Jacint Verdaguer i Santaló
1882: Frederic Soler i Hubert
1883: Manuel Milà i Fontanals
1884: Manuel Duran i Bas
1885: Vicent Wenceslau Querol i Campos
1886: Valentí Almirall i Llozer
1887: Jaume Collell i Bancells
1888: Marià Aguiló i Fuster
1889: Àngel Guimerà i Jorge
1890: Joaquim Rubió i Ors
1891: Joan J. Permanyer i Ayats
1892: Ramon Picó i Campamar
1893: Josep Morgades i Gili
1894: Josep Balari i Juvany
1895: Lluís Domènech i Montaner
1896: Narcís Oller i Moragas
1897: Francesc Maspons i Labròs
1898: Francesc Romaní i Puigdengolas
1899: Josep Torras i Bages
1900: Eusebi Güell i Bacigalupi
1901: Francesc Pi i Margall
1902: Francesc Matheu i Fornells
1903: Josep Franquesa i Gomis
1904: Joaquim Riera i Bertran
1905: Francesc Ubach i Vinyeta
1906: Miquel Costa i Llobera
1907: Antoni Rubió i Lluch
1908: honorari: Miquel Victorià Amer i Omar; efectiu: Jaume Collell
1909: Dolors Monserdà (de Macià) i Vidal
1910: Miquel dels Sants Oliver i Tolrà
1911: Conrad Roure i Bofill
1912: Eberhard Vogel
1913: Joan M. Guasch i Miró
1914: Juli Carselade du Pont
1915: Josep Pin i Soler
1916: Joan Alcover i Maspons
1917: Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)
1918: Lluís Millet i Pagès
1919: Frederic Rahola i Trèmols (substituint l'arquebisbe de Tarragona Antolín López Peláez, mort el desembre de 1918)
1920: Josep Joffre
1921: Martí Genís i Aguilar
1922: Joaquim Ruyra i Oms
1923: Josep M. Roca i Heras
1924: Antoni Maria Marcet
1925: no se celebren, però es fa un acte alternatiu presidit per Jaume Collell
1926: Apel·les Mestres i Oñós
1927: Eduard Toda i Güell
1928: Amadeu Vives i Roig
1929: Josep Gudiol i Cunill
1930: Joan Maluquer i Viladot
1931: Miquel d'Esplugues (Pere Campreciós i Bosch)
1932: Ferran Agulló i Vidal
1933: Ramon d'Abadal i Calderò
1934: Pomepeu Fabra i Poch
1935: Josep Puig i Cadafalch
1936: Prudenci Bertrana i Comte

Aquí queda, primícia a Internet, al menys amb els segons cognoms -tot i que no tinc idea de qui eren els pares del mariscal Joffre-, una mica en desgreuge pel fet que només hi ha dues dones en la llista, i no per culpa meua. I per si algú o alguna no queda prou satisfet, li avanço que potser un altre dia de pluja llistaré els noms de les reines. Qui sap si entre els presidents també hi havia alguna reina...