1, 2, 3...

O la lluna que s'afina
en morir carena enllà.

J. V. Foix


En primer lloc, demano disculpes per la retòrica del post anterior, que únicament pretenia recordar que identificar figures en un poema només indica que s'han memoritzat les figures o que es pot consultar el manual adequat -en el meu cas: Diccionari de figures retòriques, de Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol i Giralt. Ara esmenaré un error de transcripció d'una figura que espero que no hagi ocasionat cap problema. En resum, qualsevol poema poc esdevenir absolutament críptic o mort després d'haver descobert, amb gran aplicació, totes les seues retòriques, però cal admirar el retòric que les ha descobertes.

En segon lloc, a la meva edat, el meu cor ja no es troba en condicions d'assimilar les emocions fortes: quin patir! Fet i fet, i com a mal menor, tampoc no m'hagués desagradat una final entre el Madrid i el Mirandés, amb victòria de l'equip ebrenc.

En tercer lloc, tots aquests mals que no em són res si, com avui, en un cel tan infame com el de Barcelona, hi ha una lluna que lluita una vegada més per fer-se plena i juga a mostrar i amagar i sembla que es mengi ella mateixa. He de mirar més el cel.

Per acabar, l'estímul de l'homenatge a Foix que es prepara per al diumenge em torna ja avui el goig de les seus paraules.

res de nou

Estona de teclejar per no perdre el costum, només per relaxar-me. Aquest vespre la Joana m'ha dit que estaven arribant a Luxor, que hi havia una lluna magnífica. Aquí, a l'Eixample, la lluna és la mateixa com podeu veure, però imagino que no té tanta gràcia. De tota manera, quanta gent mirem la lluna a L'Eixample? Per què l'hem de mirar si tenim tantes altres coses a fer.

Continuo llegint la meva Astronomia a petites dosis i anant endavant i endarrere:

Els primers astrònoms d’Europa hagueren de treballar contra, i no pas amb l’ajut, de tot ço que romania en crèdit de l’antic saber de Grècia. A cada pas se’ls entrebancava amb l’objecció que Aristòtil havia dit tal cosa o tal altra.
Doncs bé: ço que Aristòtil havia dit estava fonamentat damunt del més vague dels fonaments. Els planetes han de moure’s en cercles, perquè el cercle és l’única figura perfecta. El set és un número perfecte, i, per tant, si heu trobat set exemplars d’una cosa no us heu d’encaparrar cercant el vuitè. Aquesta mena d’arguments passava per científic a l’Edat mitjana; aquesta mena de prejudici fou el que hagueren de llevar-se de la ment, i llevar de la ment d’altri, els primers astrònoms europeus. I això no podia fer-se sinó d’una manera que era insistint a començar per observar ço que realment passava, i fer després al·legacions concordants amb el fet. Per estrany que sembli, aquesta línia de conducta tan raonable era del tot estranya a les idees d’aquells temps, i fou rebuda amb molta esquerperia pels investits d’autoritat.
Preminent entre els savis que insitiren a reivindicar l’observació i l’experimentació, fou el noble danès Tycho Brahe, que era, sobretot, un experimentador. A l’illa de Hven, en front d’Elsinoré, en el Soud, entre Dinamarca i Suècia, Tycho construí un magnífic observatori, i el guarní amb esplèndids instruments, que eren tots planejats i elaborats per ell. Fundà, tanmateix, la moderna ciència de l’astronomia observativa. A la Reial Biblioteca de Copenhaguen, hom pot veure els grans diaris d’observacions que Tycho i els seus ajudants portaren per espai d’una vintena d’anys en aquella illa; catàlegs d’estels, llocs dels planetes i de la lluna, llocs del cometes, i tota la rutina metòdica d’un observatori modern. Dues coses cal recordar al volt de la tasca de Tycho: fou immensament més acurada que tota la que s’hagués complert abans, i tingué lloc abans que el telescopi fos inventat.

(Sabieu que el telescopi el va inventar un català?)