en morir carena enllà.
J. V. Foix
En primer lloc, demano disculpes per la retòrica del post anterior, que únicament pretenia recordar que identificar figures en un poema només indica que s'han memoritzat les figures o que es pot consultar el manual adequat -en el meu cas: Diccionari de figures retòriques, de Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol i Giralt. Ara esmenaré un error de transcripció d'una figura que espero que no hagi ocasionat cap problema. En resum, qualsevol poema poc esdevenir absolutament críptic o mort després d'haver descobert, amb gran aplicació, totes les seues retòriques, però cal admirar el retòric que les ha descobertes.
En segon lloc, a la meva edat, el meu cor ja no es troba en condicions d'assimilar les emocions fortes: quin patir! Fet i fet, i com a mal menor, tampoc no m'hagués desagradat una final entre el Madrid i el Mirandés, amb victòria de l'equip ebrenc.
En tercer lloc, tots aquests mals que no em són res si, com avui, en un cel tan infame com el de Barcelona, hi ha una lluna que lluita una vegada més per fer-se plena i juga a mostrar i amagar i sembla que es mengi ella mateixa. He de mirar més el cel.
Per acabar, l'estímul de l'homenatge a Foix que es prepara per al diumenge em torna ja avui el goig de les seus paraules.
