Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris figures retòriques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris figures retòriques. Mostrar tots els missatges

26.1.12

1, 2, 3...

O la lluna que s'afina
en morir carena enllà.

J. V. Foix


En primer lloc, demano disculpes per la retòrica del post anterior, que únicament pretenia recordar que identificar figures en un poema només indica que s'han memoritzat les figures o que es pot consultar el manual adequat -en el meu cas: Diccionari de figures retòriques, de Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol i Giralt. Ara esmenaré un error de transcripció d'una figura que espero que no hagi ocasionat cap problema. En resum, qualsevol poema poc esdevenir absolutament críptic o mort després d'haver descobert, amb gran aplicació, totes les seues retòriques, però cal admirar el retòric que les ha descobertes.

En segon lloc, a la meva edat, el meu cor ja no es troba en condicions d'assimilar les emocions fortes: quin patir! Fet i fet, i com a mal menor, tampoc no m'hagués desagradat una final entre el Madrid i el Mirandés, amb victòria de l'equip ebrenc.

En tercer lloc, tots aquests mals que no em són res si, com avui, en un cel tan infame com el de Barcelona, hi ha una lluna que lluita una vegada més per fer-se plena i juga a mostrar i amagar i sembla que es mengi ella mateixa. He de mirar més el cel.

Per acabar, l'estímul de l'homenatge a Foix que es prepara per al diumenge em torna ja avui el goig de les seus paraules.


25.1.12

comprensió, recreació, autòpsia

En alguna ocasió he parlat des d'aquí sobre la memòria, però ara no sabria dir en quin moment i menys en quin post. Continuo mantenint que la memòria, la capacitat de recordar, que es manifesta de múltiples maneres (no voldria fer servir la paraula maneres, però sóc incapaç de trobar la paraula que sé que voldria escriure), és un dels elements bàsics que indica (tampoc indica és la paraula) un grau d'evolució superior en l'escala animal. Els humans no ho som perquè tenim la capacitat de riure (si riem de nosaltres mateixos, molt millor) ni la capacitat de parlar (com podríem parlar si no tinguéssim memòria per recordar les paraules?), ni... És la memòria i tot el que aquest concepte implica, com per exemple, la capacitat de relacionar, el que ens fa humans.

Ara , però, no vull entrar en abstraccions ni generalitzacions sobre la memòria. L'origen del que escric es troba en un article que vaig llegir en què per enèsima vegada es parla de cap on va l'educació (en realitat parla dels camins de l'ensenyament). No entraré en les propostes que es fan, algunes de les quals em semblen bé i d'altres menys. Una de les propostes d'ensenyament del futur es refereix a l´ús de la memòria i al percentatge que ha de tenir a l'hora d'avaluar. Tampoc no en diré res perquè no acabaria mai. Concretaré, únicament, que es diu que entre els coneixements memorístics dels alumnes hi hauria d'haver les figures retòriques. Déu, les figures retòriques!

A veure, fem una petita prova. Qui es capaç de definir les següents figures retòriques:

ACOBLAMENT

BRAQUILOGIA

CONGERIE

DISSEMBLANÇA

EPIFONEMA

GLASSOLÀLIA

HIRMOS

LÍTOTE

METONÍMIA (les metonímies, tot un món! Per exemple: Serà la justícia benèvola amb Garzón)

ZEUGMA

Ho sé, no les he posat senzilles, he hagut de recórrer no a la memòria sinó a la bibliografia que tinc. Imaginem que algú ha encerat la majoria de figures (totes, un deu). Molt bé, i ara, algú sabria citar un fragment d'algun autor conegut, català, per suposat, on hi ha alguna d'aquestes figures? En tots els casos? Doncs, un vint. Tercer nivell: podríeu comentar quin efecte produeixen aquestes figures en el fragment i en el conjunt del poema que estem analitzant? Quin poema? Qualsevol. En aquest darrer cas podem prescindir dels dos primer nivells: el deu queda assegurat.

No sé si m'he explicat. Sembla que he defensat la memòria i al mateix temps me l'he carregada. Aquesta figura s'anomena paradoxa. I com es deu dir dir sense dir del tot?