passar pàgines

Quantes condemnes a mort a Egipte...! I les que vindran. Segons alguns mitjans digitals són, de moment 528, segons altres, 529; algun diu que gairebé 600. Una condemna més o menys -o algunes desenes- té poca importància: nàixer, morir i l'entremig. Avui la notícia ja no és fàcil de trobar en alguna de les llarguíssimes portades digitals dels diaris. En canvi, és notícia, amb foto inclosa, que els Rolling actuaran a Madrid -potser la darrera possibilitat de veure'ls i escoltar-los en territori peninsular?- el 25 de juny, o destaquen interessantíssimes novetats sobre esports, especialment futbol; encara que el tema l'important és sobre els previstos camins amb obstacles del procés sobiranista.

Avui, com en algunes ocasions, poques, agafo un llibre des que tinc a la vora, dels que haurien d'haver tornat al seu prestatge ja fa temps. Té subratllats en llapis del meu amic A., de quan feia la tesi doctoral i me'l va agafar per anar mirant. Copio un subratllat vist va l'atzar de la pàgina oberta:

El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l'individu és un col·lectiu, i això en dos sentits: d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és sempre una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em va dir: “Sempre que escric jo, vull dir nosaltres”.

Gabriel Ferrater: "J. V. Foix", dins Sobre literatura, Ed. 62.

Res a dir, excepte que la relació -i la concreció- entre l'individu i la col·lectivitat, i la generositat moral d'un i altra, els mecanismes de pertinença,... Sempre m'ha semblat que tot plegat tenia molts elements misteriosos, més encara en aquest món tan proper i integrador i tan llunyà i dispers.

marit i muller, caben dins una olla

M'encanta -m'encisa? M'exalta?- veure com paraules pràcticament monosèmiques agafen volada, s'actualitzen i es converteixen, de moment, en moda.

Maridar, maridatge... són mots inicialment aplicats a prendre marit una dona (al diccionari encara no figura prendre marit un home) i a casament (d'una dona), que s'han generalitzat en el sentit d'unir, d'enllaçar, lligar, especialment en alguns contextos, sobretot, i darrerament des de la perspectiva filològica, en la gastronomia. De moment són mots exclosos de la terminologia tècnica d'internet: encara a ningú se li ha acudit de dir, per exemple, podeu consultar aquesta pàgina a través del maridatge següent; però tot arribarà, com va arribant a altres cuines. Ahir, sense anar més lluny, llegia aquests dos textos en què l'ús dels termes em sembla perfectament adient, maridat, encara que no hagi acabat de comprendre, per manca de coneixement directe, què volen dir exactament:


Creiem que Blaumut i Espriu fan un maridatge important, trobem una sinèrgia de les seves lletres amb les nostres

“Vilaweb”

El romanès Andrei Farcasanu, que viu a Barcelona des de fa poc temps, ha mostrat les seves obres al seu país natal i a França, Grècia i Espanya, on treballa en una línia que marida la fotografia documental amb els documents personals, ja que, sense estridències visuals, submergeix l'espectador als països que ha recorregut en el seu itinerari vital i que no elimina les autoreferències.

Carles Garcia-Osuna: “La Vanguardia”

No insistiré en el fet que m'agrada llegir i escoltar qualsevol ús nou que enriqueixi la llengua. En el cas de maridar, però, no puc acabar de treure'm del cap per què s'ha generalitzat aquest mot i no mullerar-se que, a més, no té l'adjectiu mulleratge o amulleratge normalitzats. Per acabar d'embolicar la troca -la meua-, no he acabat de decidir si hi ha algun component masclista o feminista en la tria d'un o altre terme.

Va, no li dono més voltes, que al final acabaré com quan vaig llegir aquests text de Foix, per cert, amb alguns neologismes encara no estesos,  sense saber de què parlava de Sitges, cosa, per altra banda, innecessària:

Els partidaris del Sol s'aplegaven al Pradell a l'hora d'alba; llurs adversaris del Recés sortien només quan feia lluna, i es recloïen en antres ignorats, en temps de lluna nova. Cada confraria tenia la seva bandera i cadascun dels germans exhibia símbols adients a la seva ortodòxia transcrits en colors al·lusives damunt cartells sostinguts per un tronc l'alçada del qual augmentava de dia en dia en la mútua rivalitat. Em vaig fer frare del Pradell, i de l'aurora al crepuscle passejava per munts i platges la meva pancarta, més alta que cap, on hi havia pintat un esparver coronat de gira-sols. Si els del Pradell nodríem els Freturants Informats, de blats i fruits llustrívols, els del Recés els proveïen de carbons i betums. Tothom de la vila havia triat la seva facció i abrandava el Conflicte. Els bàndols s'enfrontaven amb invulnerable gravetat: Un minyó pradellenc no s'amullerava amb cap fadrina arrecerada ni, a la inversa, cap arrecerada no hauria follejat amb un pradellenc. Bel·licosos, els uns i els altres mandronejàvem tot temps per sorrals i erols, i el qui guanyava un trofeu a l'adversari l'oferia tantost a santa Tecla, i els seus el coronaven. Si els del Pradell proclamaven que entrar en el Sol era ésser llum en l'etern, els del Recés replicaven que se submergien, amb pler, a la perennitat de la mort. Si aquells es lloaven de folgar amb dona fresca al brollar de les fonts, aquests es feien un goig de jaure entre fumeres en un nimfeu desallotjat. I l'altre dia quan, a platja oberta i entre dos llustres, anàvem a combatre'ns, del cantó de les Illes va aparèixer un estol de barques de pesca, forasteres. Van ancorar davant nostre mateix i els tripulants van amarrar, llests i callats, i després de desar llurs temibles coltells en fundes de cuir, van hissar, negres, els ormeigs als pals, i ens van mirar malfiats. Enduts per la fe, van enfilar-se a corrua feta, a les naus, en van davallar caixes i més caixes de peix ullenyorat i, amb gests intimidants, van obligar els del Recés a carregar-se-les al cap i a dur-les, Ribera enllà, sense repòs. Gambaires, no gosaven ni somicar. Nosaltres, lliberts, els vam acompanyar al ritme dels xerracs pasquals, i abans d'arribar a la Morisca, van entrar a la Foradada on van desaparèixer, asexuats, per sempre. Els forasters caratoscs van salpar, enfosqueïts pels ormeigs estesos; nosaltres vam anar a la fassina a flairar els mosts, i vam llençar els mandrons al cubell de les tries. D'ahir ençà, als terrats i balcons de la Vila, a la punta del Baluard i al cim del campanar, oneja un penó únic, vermell, amb la imatge del Sol i els seus atributs virils.

Foix, entre el 28 i el 29

Ja sabia que arribaria tard, però tenia més interès a sentir la interpretació dels poemes que a escoltar la conferència de Gimferrer. No sóc el darrer a entrar a la sala Prat de la Riba de l'IEC, encara em seguiran dues senyores que s'han passat de porta que creuo amb una noia a qui cedeixo el pas.

Sabia que arribaria tard, però no tant. L'acte no deu haver durat gaire més d'una hora, obertura inclosa amb parlament, si he de fer cas del programa, de Salvador Giner i de la recentíssima directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs. En resum, que només he pogut escoltar uns deu minuts de les interpretacions de Mariona Sagarra i Marina Albero; em sap greu, perquè m'ha semblat un recital excel·lent. En acabar, he estat dels primers, ara sí, a arribar a una de les dues taules parades amb requisits baixats de la pastisseria del mestre. No he tastat res, simplement n'he pres nota fotogràfica.

Acostumat com estic a actes d'aquest tipus m'ha sorprès la sala, força gran, plena, fins i tot amb unes quantes persones dretes. Quanta gent devia tenir prevista l'assistència amb una certa anticipació? Quants hem anat a l'atzar dels nostres passos? No importa, escoltar els poemes de Foix sempre és un plaer, i sempre m'admira que no hi hagi més gent -tanta gent que diu que no sap què fer o que en aquesta ciutat es fa poca cosa- quan es presenta una ocasió com la d'avui, i no em refereixo a les pastes, que no apareixien a la convocatòria. No s'ho haurien passat bé les colletes o els solitaris amb què em creuava mentre enfilava la sortida del carrer de l'Hospital?

Vet aquí una petita mostra que pot aproximar al recital (les deficiències en el so em pertanyen). I, llarga vida a J. V. Foix!

 

 

m'exalta el nou i m'enamora el vell (en la menor)

No es tracta d'un tercer post sobre Foix o amb Foix, però el seu vers, força repetit aquests dos dies, m'ha semblat que s'adia a una sensació d'avui. Recordeu Crossroads, una pel·lícula de 1986, de Walter Hill -ja fa gairebé vint-sis anys de la seua estrena! Recordeu que hi ha un músic que en la seua joventut va vendre la seua ànima al diable a canvi de l'èxit -i el va obtenir, relativament- i ja vell vol rescindir el contracte que tenia amb el maligne. El dimoni accedeix a la petició sempre que el músic venci en un duel el contrincant que ell triï. Finalment, serà un protegit del vell músic, qui lluiti contra l'elegit del diable. Evidentment, es tracta d'un duel musical i les armes seran sengles guitarres.

He anat mirant i escoltant el duel, i ja al final és quan he pensat en el vers de Foix i en la unió de vell i nou que feia el poeta en molts dels seus versos. Ha estat quan els dos guitarristes s'enfronten amb una peça de Paganini (1782-1840), un fragment del capritx núm 5, si no m'equivoco. M'ha semblat genial la tria d'aquest compositor i violinista, sobretot pel fet que es deia, a causa del seu virtuosisme, que havia venut l'ànima al diable. El duel el guanya, és clar, qui té una formació clàssica més important, cosa que em podria portar al món de la literatura i als escriptors actuals, però ho deixaré per un altre dia.



Possiblement cal començar una mica abans:

els renills dels cavalls en la mar

Al quiosc de Provença-Passeig de Sant Joan, on compro sovint el diari, ahir els van arribar quatre exemplars de l'Antologia poètica de Foix, que segurament era la mateixa que en el seu moment es va publicar a la MOLC. Avui, quan he demanat al quiosquer de fullejar el llibre, m'ha dit que els havia venut tots. Menys de cinc euros -un miracle- cada exemplar. Qui sap si el reeditaran. Qui sap qui els ha comprats.


Com em passa sempre que hi ha una moguda literària als blocs i conec l'autor, aquests dies he anat rellegint i llegint Foix. M'he entretingut en un llibre publicat l'any 1970, la mateixa data que esmentava ahir, titulat Telegrames. Foix va anar publicant aquests textos breus, telegràfics, a “La Publicitat” entre 1929 i 1931 i havien d'aparèixer en forma de llibre l'any 1934, després, doncs, de Gertrudis (1927) i KRTU (1932). El projecte, però, no es va realitzar. Més tard, alguns “telegrames” van sortir a la revista “Dau al set” (1948), i, encara més tard, es van incloure a Allò que no diu “La Vanguardia” (1970). El Telegrames que esmento en primer lloc, es va publicar l'any 2005 per Edicions 62. Alguns lectors poden haver llegit per primera vegada aquests textos de Foix al segle XXI com si fossin novetat. Ho són, de novedosos? No, crec que no. Contingut, estil, etc., pertanyen a temps passats, però continuen sent atractius, insulsament innocents si tenim en compte la literatura posterior de Foix. He triat el “telegrama” següent, que, segurament sense motiu, m'ha recordat Perucho o, fins i tot, la Rodoreda:

TELEGRAMES.- Biarritz, 26 de febrer.- a tres milles de la gran platja, al tros comprès entre Cala Perduda i Port-Elos, molt temut per la seva mar oratjosa pels pescadors, el guaita del far de Luz presencià, la nit del dimarts, l'aparició del fons de les ones immenses que batien furiosament les roques, d'una ramada de milers de cavalls negres que s'estenia a gran trot per l'areny i que s'enfilava pels penyals escabrosos i pels cims inaccessibles enmig d'un renillar espantós. La fosforescència de llurs ulls era tan forta, que l'indret, aclarit com en ple dia, presentava un aspecte singularment exòtic. Quan el guaita, amb al seva muller, intentà, amb fortes precaucions, d'acostar-s'hi, la ramada fou engolida ràpidament per les ones, la remor de les quals apagà unes tràgiques i misterioses veus femenines. La sorpresa del guaita i de la seva muller fou en adonar-se que les seves filles havien desaparegut, i, l'endemà, per part del veïnat, en constatar-se, amb gran emoció, que en els vilatges propers mancaven totes les noies verges de a rodalia.

J. V. Foix: “La Publicitat, 27-02-1930.


En acabar la lectura d'aquesta prosa, he pensat en una altra de Pla que no sabia localitzar amb precisió -sóc tan desmemoriat-, fins que finalment l'he trobada. Tan diferents, i tots dos em van provocar algunes sensacions semblants. Deu ser la cosa animal.

A partir d'aquest moment tot anà amb una fulminant rapidesa. Es féu la maniobra d'acostament i de col·locació amb perfecta llibertat de moviments. No s'adonaren de res. Ens trobàvem deu o dotze milles fora de Sant Sebastià. No s'adonaren de res fins que sentiren el xoc sec i crepitant dels dos torpedes simultanis sobre la les planxes de la línia de flotació mateixa. Gairebé instantàniament el submarí aparegué a la superfície. Des del pont vaig poder contemplar perfectament el que s'esdevingué. El vaixell inicià un lleuger moviment d'inclinació del cantó dels impactes; al cap d'una certa estona s'escorà francament. Mentrestant començà a aparèixer molta gent en coberta enmig de la confusió natural i d'un guirigall de crits. Ningú no s'acostà als canons, sinó a les llanxes de salvament. Però tot aquest guirigall humà fou a penes sentit, perquè de la sentina del vaixell s'elevà una remor que em féu posar la pell de gallina. En la majestat de la mar s'elevà un renill frenètic, nerviós, angoixant, de tres-cents, quatre-cents, cinc-cents cavalls -potser faig curt- inexorablement tancats en el vaixell moribund. El renill corprenedor anà seguit d'una fressa sorda, greu, terrible, com si el carregament de cavalls tracte´s de rompre, amb les potes, amb les dents, amb tot el cos, les planxes de ferro. Aquesta remor espantosa, que els crits aguts trencaven com fulguracions sonores, em féu una impressió terrible. Em vaig posar a plorar com una criatura. I a través del tel de les llàgrimes, com un espectacle somniat, vaig veure de sobre aparèixer en els grossos esvorancs dels impactes una successió de siluetes esperitades, crispades, de cavalls tirant-se a l'aigua frenèticament. La nostra tripulació contemplà la tràgica fuga com qui assisteix a un espectacle esportiu. Els animals nedaven xarbotant l'aigua, el cap i la crinera al vent, aixecant les potes davanteres com si haguessin de posar-se a volar, a cada instant. Però el vaixell accentuava la seva inclinació i arribà un moment en que l'aigua tapà els esvorancs. L'últim cavall que sortí sembla irrompre del fons mateix del mar. Després s'inicià -sense que la fressa i els renills cessessin un sol moment- l'engoliment. El vaixell anà al fons amb la solemnitat de la caiguda d'un plom tot recobrà llavors la calma. Veiérem la tripulació, en les llanxes, bogant fort cap a terra. Quan abandonarem el lloc, els cavalls nedaven encara, infatigablement. La llum groga i rosada del crepuscle d'hivern -un crepuscle fred, pur, despullat- tocava l'escuma de l'aigua que les potes alçaven...

Josep Pla: fragment de “Un de Begur” (no sé la data d'escriptura)

Foix, el poeta en llibertat

M'agrada Foix, m'agrada, sobretot, el seu humor de murri, els seus somnis en temps difícils -massa somiar?-, l'anar fent al seu aire, i unes quantes coses més, com els versos, que prescindint de la totalitat del poema, es converteixen en motiu de reflexió, com si fossin escrits per Llull en el seu amic e amat o per un acòlit taoista: Si pogués acordar raó i follia (qui pogués equilibrar...)... M'exalta el nou i m'enamora el vell (observeu els verbs: exaltar i enamorar, i els temps que els corresponen: present i passat)... És quan dormo que hi veig clar (i després, la realitat de cada dia....)... Així que, quan algú proposa celebrar Foix, amb el motiu que sigui, em torno a enamorar de versos i proses i rellegeixo i llegeixo i no em costa gens eaxaltar-me -massa- per col·laborar.


El meu granet de sorra d'avui sé que és excessivament llarg i, potser, feixuc, però m'ha semblat que encara no hi havia a internet un text programàtic, una mena de manifest seu que, en canvi sí que es pot trobar a les llibreries. J. V. Foix va publicar en diversos articles a “La Publicitat” unes reflexions que l'any 1935 es van convertir en un article de “Quaderns de poesia” titulat “Poesia i Revolució”. Aquest article es va pot llegir aquí. Va arribar la guerra i la llarga i terrible postguerra dels silencis, i no va ser fins l'any 1970 que Foix va recuperar l'article amb unes quantes modificacions -jo crec que poques- en forma de pròleg al seu llibre Darrer comunicat, publicat per Edicions 62 i, més tard, el 1995, per Vallcorba. Vet aquí, doncs, “Del real poètic”, que abans havia estat “Poesia i revolució” i que no sé fins quin punt és un escrit a les idees del qual Foix va mantenir-se fidel fins el moment de la seua mort.


En un missatge adreçat al Congrés del John Reed Clubs, el destacat poeta francès Aragon, colíder de la secta surrealista, de París, i ara poeta oficial del comunisme sovietista, es refereix als seus cinc anys passats retent un culte desproporcionat a un món poètic que ell i els seus amics s'havien forjat. Aquesta declaració, franca i noble, afecta al tema que d'un temps ençà preocupa els poetes responsables. No em sembla gens inoportú de referir-m'hi, tot anotant algunes observacions i remarques que m'ha vagat fer durant aquests darrers anys.


No dubto gens que hi ha, que hi pot haver, que hi ha d'haver una literatura revolucionària, de la mateixa manera que l'home de bar creu que no poden mancar aperitius de tota marca, grau i ferment als prestatges de la tenda. Comprenc que el romàntic d'avui cregui que el seu deure és servir la revolució, i que s'afanyi o s'esforci a escriure, amb indignació de neòfit i amb el pèl esborrifat, llargues estrofes “sonores i vibrants”. Dubto però que el poeta disposat a servir lleialment el secretari d'una junta de mantenidors o d'un partit escrigui gaires versos que passin a la posteritat. L'Oda a la Pàtria, de N'Aribau, té, per als catalans, una remarcable valor històrica, i fins i tot ha estat patriòticament eficaç; és gairebé segur que com la majoria d'englantines no rumbeja gaire en una antologia poètica. Em costa de comprendre què vol dir “artista revolucionari”, des del punt de vista polític o social, o “poeta revolucionari”; sé exactament què vol dir un revolucionari poeta, o metal·lúrgic o dentista. La revolució la fa hom de colze a colze i sense preguntar quin és l'ofici dels conjurats. Per a un poeta, com a poeta, no hi ha d'altra revolució que la que farà al propi clos.


Quan els més extremosos dels qui, per doctrina o consigna, enfronten a llur realisme social amb el realisme poètic, i demanen als poetes d'ésser útils -no gosen dir subordinats- a la causa de la cultura -de llur cultura- no s'adonen que els converteixen en uns éssers desesperançats, de la qual cosa són acusats per ells mateixos. Estetes d'una estètica oficial, opressiva, artificial i fictícia. Els demanen que menteixin. Preparen llur servitud; els permetrien, en recompensa, de besar la mà del qui paga: és el vici més destacat dels miserables.


Jo també crec que no hi ha distinció entre humanitat i literatura, entre el món i l'art, entre l'acció i el pensament; però tot poeta té la seva acció a realitzar, urgent. El seu instint és segur, la seva realitat, tota sobirana. Per tant, antilocal, extrapatriòtica, universal. ¿Quin sentit té per a un poeta lliurat a l'acció, que per ell és també pensament, una expressió tan estesa avui, tan vulgar, com crítica feixista o crítica bolxevista? ¿Quina relació hi ha entre la poesia immarcessible i els règims mudables? ¿Entre la realitat poètica i la realitat política a Bulgària o a Irlanda?


No és pas cert que hi hagi antítesi entre acció i pensament, en els poetes. Els poetes es realitzen en llur medi propi que no és pas el dels economistes ni el dels polítics. El poeta, generós amb l'home i amb al natura, no és gens responsable si en situar-se davant la realitat suprema apareix, als ulls dels realistes del real vulgar immediat o del natural fuliginós, com si es plantés, ullprès, davant el mur on, d'una a una, en fila o en escamot, passen les ombres fugisseres.


El poeta, com a poeta, no té d'altra motivació lírica que la pròpia de la poesia. Només compta per a ell la revolució provocada pel procés d'adaptació de l'impuls líric que l'exalta o que l'il·lumina, a la seva època. Una revolució, política o social, forneix als poetes elements inèdits per a fer vàlides les seves escapades. El poeta retroba, per mitjà dels símbols nous, el permanent.


El poeta té el seus deures revolucionaris; la seva revolució, però, és indiferent a la de la majoria. Quan s'esdevé aquesta, el poeta, com a poeta, calla. Si hi vol intervenir com a tal, la poesia se li nega en els mòrbids estanys de la retòrica; però la retòrica és tan adversa a la poesia!


El poeta més aviat s'oposa a la seva època en allò que té d'ordinari i de trivial. Cerca, entre les runes i els monuments de tots els temps, el principi del misteri. A cada època, i sota els règims més diversos, vetlla el misteri i n'invoca la permanència. Si cal, conrea la màgia i fa ombres xineses a la paret del temps amb els elements que li proposa el real immediat. Cerca la vera realitat, la suprareal, el real integrat.


Per als qui interpreten la poesia com a una activitat de l'esperit, el concepte de què fins ara es valien els crítics per a valorar-la resta modificat. Aquesta modificació, amb aparences de correcció, és sovint una rectificació, que afecta els uns i els altres dels qui es complauen, amb encert o no, a definir-se com a intèrpret de les anomenades veus obscures o ombrívoles -no pas tenebroses: intel·lectualistes i irracionalistes, idealistes i conceptistes, aristotèlics i agustinians-. Gairebé tots ells accepten la poesia com a un mitjà de coneixença. Diríeu que la exigència del moment és aquesta. Una exigència que no s'adiu potser del tot amb les nostres preferències intel·lectuals ni amb la nostra estètica d'adopció. No fabulem si constatem que en cadascun de nosaltres l'esperit s'hi assaja i que en la creació es multiplica. Totes les èpoques en són, alhora, presents i allunyades; però la nostra, amb totes les seves contradiccions, avantatges i malastrugances, és indefugible. L'esperit s'hi “realitza” i nosaltres en som els còmplices. Qui l'esquiva o s'hi enllita esdevé fal·laç. D'ací, més d'una vegada, l'engany; puix que el resultat pot ésser un pastitx amb aires d'originalitat, una còpia maldestra o una fúnebre reproducció. Diria hom que l'activitat de l'esperit és sempre una correcció. Cada època i els seus “corregeix” excessos i defectes, sense massa esperança. A través dels segles l'acció de l'esperit, en les seves manifestacions plàstiques o retòriques, és un redreçament constant. Creuríeu que l'original és pertot o enlloc. O bé que el destruïm tantost l'hem descobert, amb les nostres mateixes mans guiades per braços invisibles però responsables.


La poesia té, ara per ara, un fi descaradament únic: ha vençut el seu localisme, la seva llunàtica supersticiosa, el seu rústec floralisme, per esdevenir una ètica -no pas l'ètica-, una filosofia -no pas la filosofia-, una afirmació independent de la retòrica malencaminada. Fins i tot hi ha qui ha gosat escriure, fa poc, que guanya a la filosofia com a instrument de coneixença. L'ambició de la poesia en aquests anys que intentem d'usdefruitar és de satisfer-se en ella mateixa com a instrument de descoberta, o com a mètode d'investigació. Si, intrínsecament, alguns li atribueixen valors metafísiques, formalment té la seva física.


La teoria de les arts, plàstiques o literàries, coma una pura activitat de le'sperit, és refusada pesl racionalistes, pels positivistes i pels humanistes, i és refutada pels realistes vulgars. El malentès és inevitable. En la tria ens hi juguem el dot.


La revolució, les revolucions, materials, socials o polítiques, són l'evasió, l'escapada, de molts. La massa s'hi afona i, segons els vents, s'hi anihila; no se'n salven gaires. Però el poeta ha estat sempre un “evadit”, un “exiliat”, no pas un fugitiu ni un desertor. De la realitat mòbil només o singularment o estrictament n'ha la màgia, i especula amb el seu o els seus espectres. Davant la presa de Dniepostroi, davant una piràmide o un temple, la reacció del poeta serà sempre còsmica. Tot just compta les turbines, les pedres o les columnes, ja afluixa o claudica. Entre mites el poeta basteix una altra realitat on eternament es muda i s'exilia. Fàbriques, pàtries, personatges, tractors, ruïnes, batalles, pneumàtics, plans econòmics, paisatges, banderes, o sabates abandonades al mig d'un toll són simplement sumands d'una addicció que només el poeta sap resoldre.

J. V. Foix
1 de juny de 1935

1, 2, 3...

O la lluna que s'afina
en morir carena enllà.

J. V. Foix


En primer lloc, demano disculpes per la retòrica del post anterior, que únicament pretenia recordar que identificar figures en un poema només indica que s'han memoritzat les figures o que es pot consultar el manual adequat -en el meu cas: Diccionari de figures retòriques, de Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol i Giralt. Ara esmenaré un error de transcripció d'una figura que espero que no hagi ocasionat cap problema. En resum, qualsevol poema poc esdevenir absolutament críptic o mort després d'haver descobert, amb gran aplicació, totes les seues retòriques, però cal admirar el retòric que les ha descobertes.

En segon lloc, a la meva edat, el meu cor ja no es troba en condicions d'assimilar les emocions fortes: quin patir! Fet i fet, i com a mal menor, tampoc no m'hagués desagradat una final entre el Madrid i el Mirandés, amb victòria de l'equip ebrenc.

En tercer lloc, tots aquests mals que no em són res si, com avui, en un cel tan infame com el de Barcelona, hi ha una lluna que lluita una vegada més per fer-se plena i juga a mostrar i amagar i sembla que es mengi ella mateixa. He de mirar més el cel.

Per acabar, l'estímul de l'homenatge a Foix que es prepara per al diumenge em torna ja avui el goig de les seus paraules.

desgana

Volia dir coses, insubstancials, inútils: sobre pistes de gel, sobre aparells de televisió, sobre gossos amb llonganisses, sobre hipermercats d'art...; però em fa mandra escriure, ordenar, repassar, afegir, suprimir... pensar. Decideixo llegir, a l'atzar. Penúltim prestatge de la llibreria del passadís: el primer llibre, vist el llom, no em fa el pes; tampoc el segon, ni el tercer. En el quart, pàgina 76, oberta també a l'atzar, m'aturo:

Com el macip errabund per les aules
Entre sabents, i e mal d'inquietud
S'eleva excels, i estableix la Virtut
I, l'endemà, plora enganys sota els saules,

Tal jo, hom fet, embriac de paraules
Afirm el bé i el mal tantost, i endut
Pels gais combats de les sectes o astut,
Proclam el fals per ver. I en tantes faules

Mestreja orgull; però no só feliç
I, penitent, assaig un compromís
Entre el Seny, clar, i el deler de mes fibres.

Ah, foll, cerc llum en el son, imprecís,
I adés só gran, i m'exalt o, submís,
“Míser”, em dic, i faig pira dels llibres.

I acabo aquí, sense títols ni autors. No repasso ni ordeno ni afegeixo ni suprimeixo... ni penso. A casa, potser continuaré llegint una estona abans del son i, potser, dels somnis.

la joia i la tristesa

Benvingudes la joia i la tristesa,
la jonça de Leteu, la ploma d'Hermes;
veniu-me totes dues,
avui, demà, que juntes us estimo...

John Keats


...
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,


L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

J. V. Foix


I vaig més enrere:

...
lo jorn m'és nuyt e fau clar de l'escur,
lo temps passats m'és presen cascun ora,
e·l fort m'és flach, e·l blan tench molt per dur
e sens fallir me fall ço que·m demora.

Jordi de Sant Jordi


I torno endavant perquè m'hi porten:

...
Ací agonitze i ací em ric
...


Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, l'altre se'n van...

Vicent Andrés Estellés


I així, amb oposicions i paradoxes, vaig teixint poesia; jo que, per enèsima vegada, dic que no sóc lector de poetes, però que m'he passat els darrers dies llegint versos, espigolant els anglesos i anant sumant a l'atzar. I en uns trobo els altres, i en els altres, uns. I el plaer de llegir.

i la Vida
i la Mort

Joan Salvat-Pappasseit

res no s'acaba i tot comença

Ja tothom s’ha felicitat les festes, els que creuen en el Nadal present i els que recorden els passats, els que pensen que qualsevol any fou millor i els que tenen esperances de futur, els creients i els escèptics, els envejosos i els generosos... Amb una mica de retard, m’afegeixo al desig que heu desitjat –n’estic segur- i que jo us desitjo: sigueu feliços per Nadal i que la felicitat, encara que sigui moderada, us duri durant tot l’any que ha d’arribar.

He fet el que he pogut per aconseguir que la veu de Foix recitant una de les meves nadales preferides fos audible. Prescindiu de les imatges del vídeo i reciteu amb Foix els versos i, repeteixo, sigueu feliços, sisplau.




Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.

La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.

res

Jo só l’apòcrif que tu creus insigne!
J. V. Foix. Sol, i de dol

Res, que feia dies que tenia ganes de deixar aquest vers aquí.

tempo de literatura (dissabte)

Tempo econòmic

Començo per la casa Batlló. Al preu que posen les entrades per visitar-la, la Fira Internacional del Llibre Antic (el català en tercera posició en els cartells que l’anuncien, després del castellà i l’anglès) és una bona ocasió per tafanejar l’arquitectura de l’edifici, encara que només sigui la primera planta i el soterrani, que en cap cas em diuen gaire cosa. La primera parada, tot just entrar, és la de Rodés, breu salutació abans de continuar el passeig. Les parades són petites, però econòmicament potents en la seva condensació d’exemplars que des del punt de vista literari m’interessen molt relativament; circumval·lar els propietaris impertèrrits per tal de veure el seu material em neguiteja una mica; un petit –de mida- llibre de Ramon Llull sobre la Verge es troba fora de l’abast de la meva butxaca. En fi, que em sento una mica estrany.

Tempo conegut

Arribo a la Catalònia quan teòricament ja s’ha acabat la marató literària dedicada a Foix, però encara sóc a temps d’escoltar el darrer rapsode, un representant de l’ajuntament que hauria de conèixer però del qual només em sona vagament la cara. Clou l’acte amb dos sonets de Sol i de dol, els dedicats a Riba i a Salvat Papasseit. Trobo la seva lectura correcta –què és la correcció?-, però el seu ritme excessivament ràpid, precipitat, polític, com la consulta de la Diagonal que suposo que a ell no l’ha esquitxat. Si el voleu escoltar, el teniu al vídeo del final, que he intentat arreglar amb “Goldwave” i que per falta de pràctica m’ha quedat amb una veu metàl·lica que penso que s’adiu amb la funció pública. Mandrejo una mica per la llibreria i em compro En el dia més clar de l’any, amb deu nadales de Foix i un CD amb el recitat. Com que el llibre té les pàgines impreses al revés de la portada (o viceversa), demano un descompte a la caixa; la noia em mira escèptica i em diu que em pot fer un 5 %. En realitat el que hauria de fer es tornar el llibre a l’editorial, però no li ho dic, ni tampoc que he triat l’exemplar precisament per aquesta errada.

Tempo laberíntic

També arribo tard a la Virreina. El primer pis és un formiguer laberíntic ple de gent que es mou i s’atura per atzars incomprensibles. Una dona li diu al seu acompanyant que Ocaña no tenia idea de pintura i li explica a través dels quadres la seva afirmació. No m’aturo per dir-li que aquesta no és la qüestió. Palol acaba el seu darrer poema en una saleta plena a vessar i de circulació difícil on el meu genoll esquerre topa dolorosament contra un ferro vertical de funció dubtosa. Em quedaria a escoltar un possible bis, però m’aclapara tanta concentració humana en un lloc sense vistes a l’exterior.

Tempo de repòs

Estic cansat de voltar i entro, com altres vegades, a reposar en un banc de l’església del Pi. Sorpresa, al peu de les escales de l’altar hi ha un cor de la Universitat Furman de Carolina del Sud que interpreta sense acompanyament musical. Em sembla que ho fan bé, però no sóc de fiar. Em deixo portar. Penso que és curiós no veure cap negre entre els seus quaranta cantants; només em sembla reconèixer una hispana, que crec que es diu Christina Jimenez (sense accent). La gent entra i surt sense fer soroll, únicament una criatura plora un instant coincidint amb un solo. Aprofito el final d’una “Traditional African-American Spiritual” per marxar discretament.

P. S.

Tempo èpic de tarda (nit) de diumenge

La literatura esportiva, tant l’oral com l’escrita és plenament humanista, renaixentista: un plagi interminable d’un primitivisme exasperant i amable a la vegada amb acompanyament rítmic de clàxons i petards. De tant en tant s’alça una veu original, nova, que s’incorporarà amb el temps a la literatura èpica del tot o el res. Ronda un helicòpter (vermell i verd insistent que s'allunya i retorna) en espirals el meu cel: la festa continua. Visca el Barça!

m'encanta el nou i el vell i m'enamora l'altre

Curiosa vida fins al final, la de Foix: va néixer abans d’ahir, ara fa uns quants anys, i va morir ahir, també fa uns quants anys, quan en tenia 94. La gent sol morir just abans del seu aniversari, però Foix sempre va ser diferent. I jo, just ahir, em vaig trobar per raons de feina dos poemes, un d’ell i un altre de Carner. Me’ls vaig mirar, me’ls vaig llegir, vaig pensar que servirien ben poc en la meva feina, per a la majoria d’aquells a qui anaven adreçats. Les circumstàncies o jo som així. Vaig donar unes quantes voltes ràpides als versos, els vaig circumval·lar a poc a poc, m’hi vaig capbussar, vaig tenir dubtes –lleugers, momentanis- i, finalment i inequívocament, em vaig decidir per un i vaig reservar l’altre: mai se sap com pot canviar l’estat d’ànim.

De sobte, hi ha matins que só com un vellet
i bufo dolçament les volves del vestit,
i poso belles comes si faig algun sonet
i saludo el passant amb un braç encongit.

Tinc un gran cansament del que he vist i sentit
i tot pensant en l’íntim, inútil minyonet,
vibra el meu cor mig còmic i mig endolorit
com en el capaltard el so d’un clarinet.

En els meus dits balders, les coses són adverses;
i m’atabala arreu el so de les converses;
sé, engabiat com un canari, el meu destí.

El món se m’ha tornat una grisa aquarel·la
i faig al vidre del rellotge fregatel·la
amb la malenconia de viure perquè sí.

Josep Carner


No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: “On vaig.” I amb vers plorós

Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa misteriós
D’un més enllà sense forma i colors,
O pelegrí d’impossibles tresqueres.

Me cerc i am aquell qui diu: “Jo só”,
I té una llar, té pàtria i mester,
I se’n fa un tot, i acata lleis severes.

I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d’enyorades banderes.

J. V. Foix