elements de llengua

Em desplau parlar amb la gent amiga -amb la indiferent no en solc parlar- de la qüestió de la llengua; em cansa opinar o recordar fets i escrits sobre la situació de la llengua al país. Comentar els documents que cíclicament -cada cop amb més insistència i amb menys descans entremig- es van produint per explicar l'amenaça que la llengua catalana suposa per a la castellana és tan ineficaç com gratuït. Documents com el Manifiesto por la lengua común * són, a més d'un atemptat a la lògica argumental, insostenibles en el territori, on gairebé tothom mitjanament informat i observador coneix la precarietat del català i on els arguments nacionalpolíticosentimentals, etc., que es fan servir per justificar les conclusions serien absolutament inconcebibles i risibles en una societat madura, informada, democràtica i, sobretot .

Vivim, però, en un món de reflexió escassa, d'interessos confessats i inconfessables (algú ha vist mai una enquesta en què la llengua sigui una preocupació dels enquestats, com ho és l'atur, l'emigració, la vivenda...?), d'estímuls directes, de polítiques oficials i oficioses de baixa volada i de guanys immediats. Un món on alguns un dia diuen blanc i l'altre diuen que havien dit negre, no per la saviesa que se suposa a qui té capacitat d'evolucionar i té noves dades, sinó simplement perquè ens deixem portar per aquesta immediatesa dels estímuls i de les passions que ens arriben i sobre les quals sembla impossible un procés d'avaluació seriós.

No sóc gaire optimista sobre el futur de la llengua catalana. No em refereixo a la llengua escrita (literària, més formal, més informal), que no és més que la punta de l'iceberg sobre l'estat de la qüestió, sinó que al·ludeixo al català que es parla, al català que se sent pel carrer, a la llengua oral que cada vegada es necessita menys en aquest país, es digui els que es digui des de plataformes diverses, des d'individus -des dels blocs, si convé citar-nos-. Avui, ara, qualsevol persona pot viure tranquil·lament en aquest país sense conèixer la seva llengua materna -vull dir la catalana-, i ho pot fer perquè ja no deu quedar ningú que sigui monolingüe català. Tots sabem que el coneixement de llegües diferents és una riquesa (cal argumentar?), però també se sap que quan tots els habitants d'un territori coneixem dues, tres, o les llengües que sigui, al final n'hi ha una que és la llengua d'ús més comú, o d'ús més comú en determinades circumstàncies. Que aquesta llengua acabi substituint l'altra o les altres en la seva totalitat o en més o menys àmbits és una qüestió de temps, i també de voluntats. I em temo que les voluntats són dèbils i adaptables, o tenen altres prioritats, sempre que se'ls doni, que les de preocupar-se per una llengua de comunicació objectivament ni millor ni pitjor que altres.

La Vanguardia -diari que llegeixo des de petit- d'avui té un únic editorial titulat El catalán i el castellano. Acaba dient, després de desqualificar el manifest més amunt esmentat: Esta actitud, en buen castellano, tiene nombre desfachatez (ho diu en castellà perquè els editorials del diari no s'escriuen en català, és clar). El mateix editorial diu en el seu segon paràgraf: No vamos a discutir la legimitidad de la iniciativa (el manifest). La democracia es un sistema basado en la libertad de opinión. Aunque la vitalidad del castellano no necesita defensa alguna, puesto que ha devenido uno de los tres idiomas más potentes del mundo, siempre será una buena causa defender su aprendizaje y correcto empleo como idioma común. Nuestro diario viene haciendolo des de el año 1881. I com La Vanguardia -amb alts i baixos i foscors explícites implícites- hi ha molts mitjans, institucions i persones que defensen el dret individual i col·lectiu de fer servir la llengua catalana; ara, que ho facin en castellà no és més que un signe que aquest és un país democràtic i civilitzat on les minories no només són respectades sinó fins i tot defensades, encara que és consideri que la seva llengua (una mena de David símpàtic i sense pedra que no pot fer cap mal a Goliat) no es prou atractiva per a la comunicació com cal, per al negoci o per a la ideologia (?).

No sé, amics i amigues, tinc la impressió que el país en lloc d'anar cap a una evolució i superació del noucentisme té tendència a anar cap al romanticisme de la Renaixença, cap a iniciatives i grups que al final acabaran dient allò de Mila i Fontanals en el seu discurs dels Jocs Florals de 1859: Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi. Als qui nos fassen memòria dels avantatges que porta lo oblidar-la, direm que a aquests avantatges preferim retenir un sentiment en un racó de nostres pits...

I no, no és el govern o els governs, o qualsevol col·lectiu institucional el principal agent cridat a la transformació d'aquesta involució sinó cada individu del país, que amb iniciatives personals i col·lectives vulgui fer-ho. Ei, si és que això de les llengües té cap importància, que potser no, que a la fi potser l'ús d'una llengua és només un tria personal que no té més transcendència que la que cadascú li vulgui donar. I aquest és un món on, encara, hi ha llengües per donar i per vendre i una llengua més o menys és pura anècdota.

*El firmant Castilla del Pino és el mateix que va publicar La incomunicación (un dels meus llibres de capçalera en anys passats) i que va fer la tesi doctoral amb el catedràtic d'oftalmologia Buenaventura Carrera sobre sobre "Fisiología y patología de la percepción óptica del movimiento”? Déu li conservi la vista i el sentit del moviment.



P. S. No he seguit gaire el cas del senyor Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona i no preguntaré sobre el seu informe mèdic que és un aspecte absolutament íntim, ni vull saber perquè l'Hereu no diu ni ase ni bèstia -quin pàjaro, l'Hereu, mai no se sap per on vola!- ni tampoc tinc una curiositat excessiva de conèixer qui ha llogat l'agència de detectius que ha seguit els seus passos; i de les possibles mentides, ja me'n faig càrrec, que la mentida és un dels signes més característics i definitoris de l'ésser humà. L'únic que desitjaria és saber si les seves ferides -se les fes on se les fes- li van ser produïdes en acte de servei o no, és a dir, treballant pels barcelonins o pel seu propi compte. Dit això, afegeixo que li desitjo una ràpida recuperació i me n'alegro que ja hagi sortit de la UCI.