les muntanyes màgiques (del parc temàtic)

Molt bé, ja s'han publicat les balances fiscals per part del govern de l'Estat. Cap novetat important si no ens barallem per un punt més o menys segons les fonts del que ja sabíem. Algun sospiraran satisfets: Ho veus com teníem raó! I ara, què? Doncs ara negociarem per equilibrar. I després què? Doncs una bona part del que s'aconsegueixi s'haurà de dedicar a subsidis diversos, a l'atur i a totes les conseqüències d'una crisi econòmica que ja es veia venir fa anys i que tots amagaven o menysvaloraven , i no per ignorància, perquè si jo ja parlava dels problemes que portaria la construcció al territori fa dos estius, els experts oficials -i els altres- ho sabien de molt abans.

I Catalunya no és diferent de la resta d'Espanya i una mica de l'Europa occidental amb la qual sovint es compara. Durant molts anys, les principals fonts d'ingressos del país han estat la construcció i el turisme, dos elements estretament lligats i dependents de l'atzar. Aquí s'ha construït sense planificació i sense aturador, esperant que fos el propi mercat qui s'autoregulés. Aquí s'ha anat deixant que els empresaris, sense cap estudi de mercat, creessin empreses turístiques. La cosa anava sola: som els millors, per què capficar-s'hi?

Ara ens trobem que constructores i immobiliàries d'aquí -algunes fa anys que construeixen fora- o que actuen aquí fan suspensions de pagaments, pleguen d'un dia per l'altre, acomiaden centenars de treballadors del país i de fora que s'han de buscar la vida mentre la viuen a través de diverses assegurances privades o, sobretot, públiques. Dintre de la crisi general, es parla encara de la crisi del sector del totxo com si fos un element fàcilment focalitzable. Ah, però el totxo (les vivendes protegides que es projecten són un placebo distorsionador i poc efectiu a la llarga) afecta la indústria més o menys directament lligada, com la Roca, que aquest any acomiadarà treballadors -ja ho va fer l'any passat- perquè té els magatzems de Gavà i d'altres llocs plens de vàters; i Simó, un lider en peces elèctriques (quins dissenys! Quina empresa més racionalitzada!) es troba en circumstàncies similars...

Algú pot pensar que per greu que sigui aquesta crisi ell n'és immune, perquè es dedica a l'ensenyament, per exemple? D'acord, però està pagant alguna hipoteca que no para de pujar? No? Però potser la paga la senyora de la fruiteria de la cantonada que tsí que té una hipoteca -o no- , que evidentment, pujarà els preus dels seus productes, perquè és ben lliure per fer-ho i la seva alça la imitarà la de la botiga de la cantonada, que per això són lliures els preus i només faltaria. Que no tenen hipoteca i que no apugen els preus? Però, i a tu, treballador de l'ensenyament, t'apujaran el sou segons el cost de la vida? Ho dubto. Què això només és cosa teva i que no repercutirà més enllà de casa teva? Potser sí, però potser compraràs menys llibres, que no necessites perquè els aniràs a treure de la biblioteca. I vet aquí com de retruc la crisi que deies immobiliària afectarà la indústria editorial. I si la indústria editorial... I no crec que aquesta sigui la història de la lletera a la inversa (i em deixo la qüestió del turisme).

D'acord, em salto etapes i accedeixo a pensar que la Generalitat aconseguirà un finançament òptim, espectacular. Sempre val més poc -voleu que escrigui molt?- que res, però no ens equivoquem, encara que el govern passi d'una ineptitud manifesta a una clarividència impensable, cosa que no serà -i que no m'expliquin històries d'investigació i innovació com a gran panacea a curt termini-, durant els pròxims anys en aquest país els individus que cobrem a final de mes ens ho haurem de mirar, que tornem a la selva d'on no hem sortit mai encara que ens ho hagi semblat. I recordeu l''únic depredador important de la humanitat és la pròpia humanitat; i afegeixo, els polítics, que quan tot va vé protegeixen les espècies domèstiques, quan la fam els acuita es mengen els animals que tenen engabiats o en parcs temàtics.

P.S.: Que patètic que en Gimferrer hagi dit -o vulgui dir- el que diu: com si encara fóssim als inicis de la Renaixença. I quina llàstima que potser hagi de dir el que diu.

Per cert, Vilaró va rebre només un cop, sigui del que sigui? I la pallissa?

elements de llengua

Em desplau parlar amb la gent amiga -amb la indiferent no en solc parlar- de la qüestió de la llengua; em cansa opinar o recordar fets i escrits sobre la situació de la llengua al país. Comentar els documents que cíclicament -cada cop amb més insistència i amb menys descans entremig- es van produint per explicar l'amenaça que la llengua catalana suposa per a la castellana és tan ineficaç com gratuït. Documents com el Manifiesto por la lengua común * són, a més d'un atemptat a la lògica argumental, insostenibles en el territori, on gairebé tothom mitjanament informat i observador coneix la precarietat del català i on els arguments nacionalpolíticosentimentals, etc., que es fan servir per justificar les conclusions serien absolutament inconcebibles i risibles en una societat madura, informada, democràtica i, sobretot .

Vivim, però, en un món de reflexió escassa, d'interessos confessats i inconfessables (algú ha vist mai una enquesta en què la llengua sigui una preocupació dels enquestats, com ho és l'atur, l'emigració, la vivenda...?), d'estímuls directes, de polítiques oficials i oficioses de baixa volada i de guanys immediats. Un món on alguns un dia diuen blanc i l'altre diuen que havien dit negre, no per la saviesa que se suposa a qui té capacitat d'evolucionar i té noves dades, sinó simplement perquè ens deixem portar per aquesta immediatesa dels estímuls i de les passions que ens arriben i sobre les quals sembla impossible un procés d'avaluació seriós.

No sóc gaire optimista sobre el futur de la llengua catalana. No em refereixo a la llengua escrita (literària, més formal, més informal), que no és més que la punta de l'iceberg sobre l'estat de la qüestió, sinó que al·ludeixo al català que es parla, al català que se sent pel carrer, a la llengua oral que cada vegada es necessita menys en aquest país, es digui els que es digui des de plataformes diverses, des d'individus -des dels blocs, si convé citar-nos-. Avui, ara, qualsevol persona pot viure tranquil·lament en aquest país sense conèixer la seva llengua materna -vull dir la catalana-, i ho pot fer perquè ja no deu quedar ningú que sigui monolingüe català. Tots sabem que el coneixement de llegües diferents és una riquesa (cal argumentar?), però també se sap que quan tots els habitants d'un territori coneixem dues, tres, o les llengües que sigui, al final n'hi ha una que és la llengua d'ús més comú, o d'ús més comú en determinades circumstàncies. Que aquesta llengua acabi substituint l'altra o les altres en la seva totalitat o en més o menys àmbits és una qüestió de temps, i també de voluntats. I em temo que les voluntats són dèbils i adaptables, o tenen altres prioritats, sempre que se'ls doni, que les de preocupar-se per una llengua de comunicació objectivament ni millor ni pitjor que altres.

La Vanguardia -diari que llegeixo des de petit- d'avui té un únic editorial titulat El catalán i el castellano. Acaba dient, després de desqualificar el manifest més amunt esmentat: Esta actitud, en buen castellano, tiene nombre desfachatez (ho diu en castellà perquè els editorials del diari no s'escriuen en català, és clar). El mateix editorial diu en el seu segon paràgraf: No vamos a discutir la legimitidad de la iniciativa (el manifest). La democracia es un sistema basado en la libertad de opinión. Aunque la vitalidad del castellano no necesita defensa alguna, puesto que ha devenido uno de los tres idiomas más potentes del mundo, siempre será una buena causa defender su aprendizaje y correcto empleo como idioma común. Nuestro diario viene haciendolo des de el año 1881. I com La Vanguardia -amb alts i baixos i foscors explícites implícites- hi ha molts mitjans, institucions i persones que defensen el dret individual i col·lectiu de fer servir la llengua catalana; ara, que ho facin en castellà no és més que un signe que aquest és un país democràtic i civilitzat on les minories no només són respectades sinó fins i tot defensades, encara que és consideri que la seva llengua (una mena de David símpàtic i sense pedra que no pot fer cap mal a Goliat) no es prou atractiva per a la comunicació com cal, per al negoci o per a la ideologia (?).

No sé, amics i amigues, tinc la impressió que el país en lloc d'anar cap a una evolució i superació del noucentisme té tendència a anar cap al romanticisme de la Renaixença, cap a iniciatives i grups que al final acabaran dient allò de Mila i Fontanals en el seu discurs dels Jocs Florals de 1859: Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi. Als qui nos fassen memòria dels avantatges que porta lo oblidar-la, direm que a aquests avantatges preferim retenir un sentiment en un racó de nostres pits...

I no, no és el govern o els governs, o qualsevol col·lectiu institucional el principal agent cridat a la transformació d'aquesta involució sinó cada individu del país, que amb iniciatives personals i col·lectives vulgui fer-ho. Ei, si és que això de les llengües té cap importància, que potser no, que a la fi potser l'ús d'una llengua és només un tria personal que no té més transcendència que la que cadascú li vulgui donar. I aquest és un món on, encara, hi ha llengües per donar i per vendre i una llengua més o menys és pura anècdota.

*El firmant Castilla del Pino és el mateix que va publicar La incomunicación (un dels meus llibres de capçalera en anys passats) i que va fer la tesi doctoral amb el catedràtic d'oftalmologia Buenaventura Carrera sobre sobre "Fisiología y patología de la percepción óptica del movimiento”? Déu li conservi la vista i el sentit del moviment.



P. S. No he seguit gaire el cas del senyor Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona i no preguntaré sobre el seu informe mèdic que és un aspecte absolutament íntim, ni vull saber perquè l'Hereu no diu ni ase ni bèstia -quin pàjaro, l'Hereu, mai no se sap per on vola!- ni tampoc tinc una curiositat excessiva de conèixer qui ha llogat l'agència de detectius que ha seguit els seus passos; i de les possibles mentides, ja me'n faig càrrec, que la mentida és un dels signes més característics i definitoris de l'ésser humà. L'únic que desitjaria és saber si les seves ferides -se les fes on se les fes- li van ser produïdes en acte de servei o no, és a dir, treballant pels barcelonins o pel seu propi compte. Dit això, afegeixo que li desitjo una ràpida recuperació i me n'alegro que ja hagi sortit de la UCI.