Carnaval, carnaval... fora la quaresma i el judici final!

No recordo si vaig arribar a combregar els nous primers divendres de cada mes durant nou mesos seguits, però tenint en compte que vaig passar set cursos escolars (el darrer no compta gaire, que, com qui diu, estava en règim d'hotel) en un internat regit per capellans diocesans és molt possible que sí. Com se sap, el comportament anterior assegura morir en la gràcia de Déu i, en conseqüència, arribar al Paradís, purgatori a l'entremig si s'escau.

M'han vingut aquestes històries passades al cap en llegir que Urdangarín s'haurà de presentar cada principi de mes des del seu paradís suís -el seu soci des del paradís espanyol- a no sé ben bé qui i, segons com, té possibilitats de no passar pel purgatori de la presó, que ja ha patit prou i es presenta puntualment quan li demanen. La justícia, els jutges, els fiscals, cada cop són més comprensius, això m'agrada, em reconforta, em torna a fer recuperar -una mica- la fe en els humans. He pensat també que Urdangarín -ja sabeu com en són de religiosos els bascos- segur que devia fer els nou primers divendres de mes, de manera que no dubto que passarà del paradís al Paradís.

Mentrestant, a les presons... Fora, fora, no continuo, que són temps d'alegria. Al·leluia, al·leluia!

P. S. : Segona querella de la fiscalia contra Forcadell, aquesta vegada acompanyada de Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per permetre un debat i la votació subsegüent. Joan Josep Nuet no entra en la querella malgrat que va actuar igual que els anteriors perquè: la falta de voluntad de sumar al proyecto político de ruptura unilateral con el sistema constitucional se infiere de su trayectoria política como diputado. Al·leluia, al·leluia que som al Carnaval!

I el fiscal -exfiscal- de Múrcia, mentrestant... Apa, alegria, alegria!

aquest diumenge, ball de disfresses

Entro un moment al mercat a comprar els llegums de dinar. M'explico amb els dits: n'aixeco quatre i assenyalo els cigrons. Feta la pesada, els mateixos quatre dits i indico les llenties. Ni una paraula, només somriures compartits perquè la música ens impedeix qualsevol altra comunicació. En un petit clar entre parades ballen dues de les meues verduleres, la pollera, altres paradistes reconegudes però no freqüentades i alguns no identificats. S'acaba el ball i és la diàspora. Suposo que de tant en tant es tornaran a trobar en una dansa ancestral que per un moment dissiparà qualsevol pensament que no sigui el de la pertinença al clan.

Ah, els mercats! L'últim reducte genuí del comerç tradicional on conviuen tots els aliments. Un clos que, pràcticament desaparegudes les petites botigues de barri -sí, cert, algunes reconvertides per gent d'altres països il·luminen un tall de carrer fins a altes hores- els compradors van substituint pels supermercats, per les grans superfícies, per les complicitats escasses, pels silencis que només es trenquen en arribar a la caixa.

Llarga vida als mercats!

P. S. Aquesta nit, just abans que a la tele entrevistessin l'impassible, sensible i impacient Junqueras, tornava a casa i just davant meu anava una parella disfressada. Ell, tot vestit de blanc, amb unes ales esteses més aviat curtes i amb alguna ploma despenjada; ella, amb vestit llarg, de negre absolut, portava una dalla. Les mans agafades. M'ha semblat una composició entendridora que segur que algú devia batejar com L'àngel de la mort.

carnaval, carnaval!

Una mica més i no el tinc present: avui era sant Valentí. No n’he rebut cap senyal, cosa que, en un país com el nostre, mai no se sap si és bon o mal senyal. I no penseu que ara preguntaré si sou valentinistes o jordistes.

I el Carnaval barceloní, el més oficial, també m’ha passat desapercebut. Només he vist alguna disfressa pel carrer (sobretot dels més petits), al metro (amb cara de circumstàncies) i al mercat (el divendres a darrera hora ja estaven una mica cansats); no en sé res de la rua del Paral·lel, que és on tinc entès que se celebrava oficialment. A mi, això de les processons carnavalesques no m’acaba d’agradar, preferiria que fos més una barreja de disfresses físiques i mentals per tots els carrers, per totes les cases, com en els quadres de ... ja no recordo el nom; en fi, que voldria una festa més transgressora, i això que jo no sóc gaire de disfresses, que sempre se’m nota quan en porto. Bé, en realitat no sempre endevinen que vaig disfressat; com cada any a l’institut, que sembla que no acaba de colar quan dic que vaig de japonès subtil, com si la Nikon no fos prou explícita.

Dues-centes-no-sé-quantes fotos del carnaval de la feina, que el divendres no era feina. I part d’ahir i d’avui fent una tria i reduint mides i afegint contrast per tenir-ho tot a punt per mostrar-ho demà a la web del centre; més dos vídeos de coreografies, que és meritori crear balls fora de l’horari escolar, no com quan eren més petits que s’incloïea en les hores lectives; quanta il·lusió per un moment fugaç premiat amb un esmorzar! M’agradaria deixar una mostra del material, però no puc; de tota manera, a la capçalera deixo un ull inquietant que estic segur que algú pot relacionar amb una pel·lícula terrible, i més si dic que el vestit era tot blanc.

Parlant de cinema, aquesta nit he vist una bona part del lliurament dels Goya; no perquè m’interessé especialment conèixer els resultats de primera mà, sinó perquè, com en tots els premis, veure les cares dels possibles premiats durant el temps que dura la incertesa del premi és una experiència interessant... i els discursos posteriors... Com ja sabeu, Almodóbar (sóc betacista) ha lliurat el premi al millor film. En veure la seva aparició a l’escenari i la reacció del públic, m’ha semblat entendre que el manxec ja no és d’aquest món. Hauré d’anar més al cine.

Abans, ja massa tard, he recordat que avui, prop de casa, els tibetans barcelonins i amics i coneguts celebraven l’entrada del seu any nou, el 2137, el del Tigre de Ferro. M’ha sabut greu no haver-los anat a saludar i a desitjar-los pau, salut i felicitat ara que els ametllers ja tenen flors, encara que em temo que al seu país el drac xinès, aquest any de la rata, no permetrà el despertar de cap tigre. Després he llegit que els amics tibetans havien decidit suspendre la celebració d’aquí a la vora. Ho entenc.

pendular

La sargantana es mou, devés
la fina esquerda;
mig s'han posat els ametllers
gonella verda.

A vila, avui, gent follejant
de cares blanques,
flocs de paper cabdellaran
damunt les branques;

faran, minyons d'aire estantís
i humils deesses,
veus d'aviram, sota l'encís
de les disfresses.

Oh vine, vine amb el teu seny
i amb la teva esma;
puja quieta pel pedreny,
dolça Quaresma!

Oh primavera de Jesús
que als cors espleta,
i apars als homes un refús
de tan secreta!

Tu que tens pau als horitzons,
tu que dus mel a les entranyes,
tu que ets morada com el fons
de les muntanyes!

“Invitació de febrer”, Josep Carner

Què escriuria avui Carner? No ho sé.