19.11.13

el temps mesurat


Hi va haver una època, que recordo vagament, en què la meua noció del temps se circumscrivia a la claror i la foscor, al sol o als núvols, a la pluja (si no fos perquè els homes del temps ens diuen que no, podria pensar que aquests d'ara són els primers dies del diluvi universal) i al vent, a la calor i al fred. Recordo (vagament) les vegades que el meu pare m'havia de venir a buscar a qualsevol carrer del poble perquè era l'hora de dinar, i els advertiments en va que em feien per inculcar-me els conceptes bàsics de la mesura del temps. Recordo, més clarament, que en aquella mateixa època, potser pels advertiments paterns, vaig interessar-me a descobrir els misteris del temps fragmentat a través dels rellotges de casa que queien a les meus mans. Després d'alguns intents inútils observant i desmuntant les rodetes metàl·liques de les panxes d'aquells instruments, continuava sent incapaç de copsar la dèria que tenien els grans de compartimentar els dies, les estacions i els anys en petits fragments sense sentit.

Potser va ser cap als deu anys, a partir de de l'horari espartà i inamovible de l'internat, que vaig tenir relativament clara la mesura mecànica del temps. Amb els anys, no cal dir-ho, el rigor dels rellotges va ser una constant, sovint assumida de mal grat. Ara, segons el dia o el moment, esclar, , he tornat a la meua percepció originària del temps, però encara em condiciona la pràctica imposada durant tantes estacions i les exigències de l'entorn.

De tot plegat, i escèptic com sóc a la mesura del temps, m'ha quedat una afició als rellotges que potser podria ser motiu d'alguna anàlisi psicoanalítica. De tant en tant m'enamoro d'algun rellotge, crec que més per aquesta tendència que tenen a moure's, a canviar constantment, a no parar mai quiets, que per la finalitat amb que es van inventar. Cada vegada que tinc un rellotge nou, penso amb Pere Calders, que, com vaig saber més tard, tenia la mateixa afició, encara que mai no vaig esbrinar si se sustentava en algun raonament que pogués compartir.

He observat que els joves tenen poca tendència a portar rellotges convencionals, que les seues hores depenen del que marca el mòbil. Jo, en canvi, que va haver un temps que volia desfer-me de qualsevol element de mesura, continuo sent addicte al cop de canell. El meu darrer aparell, alternat amb d'altres, es diu Pebble.

La història de Pebble és molt curiosa. Es tracta de la idea d'uns emprenedors nord-americans -podrien ser d'aquí- que necessitaven 100.000 dòlars per fabricar un rellotge “intel·ligent” i van recórrer a una plataforma de mecenatge anomenada Kickstarter. Al cap de poc temps havien rebut deu milions de dòlars, de manera que el seu projecte va tirar endavant sense penúries i sembla que l'èxit de vendes és espectacular, de tal manera que en els primers temps (fa cosa d'un any) tenien problemes per satisfer amb rapidesa les comandes.

Pebble és un rellotge que té una sèrie d'aplicacions que van lligades al mòbil. Bàsicament, avisa per vibració que algú t'està trucant i mostra a la seua pantalla, semblant quant a tecnologia a la dels e-books, el número i el nom (si figura als contactes del mòbil), de la trucada entrant, que es pot acceptar o rebutjar prement un boto del costat de la pantalla. També indica, i mostra en pantalla, els SMS rebuts. De la mateixa manera, després de la configuració pertinent, mostra (o hauria de mostrar, perquè l'invent encara es troba en procés de perfeccionament i aquesta, i la plastificació del conjunt,  és una de les gràcies al meu entendre) els correus rebuts a determinats comptes, i tota una sèrie d'avisos que depenen de les aplicacions que cadascú ha inclòs al seu telèfon. Constantment apareixen noves aplicacions, per exemple, la possibilitat de controlar la càmera del mòbil, etc.

De totes maneres, una de les possibilitats que em fa més gràcia, és la de poder veure l'hora (Pebble, evidentment, també marca l'hora) des de pantalles canviants. Encara més, em diverteix el fet que jo mateix pugui dissenyar les meues pròpies pantalles i incorporar-les al rellotge a través d'un generador lliure, que té les seues limitacions, però que permet moltes variants. De moment he fet unes quantes provatures i m'he quedat amb dos dissenys, un que es mou entre el classicisme i la fantasia, i un altre més auster d'aparença totalment digital. Cal dir, però, que un dels meus dissenys preferits és el d'un noi que es diu Òscar, que presenta les hores segons l'atàvica, aproximada, curiosa i divertida manera catalana. L'altra pantalla imprescindible és la que faig servir a la nit, quan em trec les ulleres, que és l'única que em permet saber si puc continuar al llit o ja és hora que em llevi, encara que les meues hores de dormir ja tenen poca relació amb els rellotges.

Ara que ja he tornat, en certa mesura, a la meua percepció primigènia del temps, que dedico a empreses absolutament i satisfactòriament inútils, , em trobo, no obstant, amb una gran resistència a indagar les intimitats dels rellotges. Fa temps que sé que no s'hi amaga cap misteri, que el misteri continua sent la inamovible dèria de la majoria a adaptar-se als moviments externs que marquen les busques.

Per cert, si algú es vol entretenir a imaginar pantalles amb el generador esmentat més amunt, que sàpiga que si arriba a construir una obra mestra té l'èxit assegurat, encara que de moment tots els models que es van creant són de lliure disposició. I si algú em vol passar la seua pantalla, la lluiré amb molt de gust.

 



PS.: Demano disculpes per si algú se sent ofès pel vermell; també asseguro que en altres fotos procuraré netejar el vidre del rellotge.

3 comentaris:

Carme ha dit...

Ostres tu, quin rellotge... jo fa molts anys que no en porto cap. Ja tinc el mòbil! ;)

Jo tenia una rara tendència a no mirar-lo mai, sobretot quan m'ho passava bé i també arribava més tard a casa del que estava estipulat. Però arribava amb aquella cara d'innocència i de despiste total que mai la bronca no era massa grossa.

Encara em passa, ara, que en una conversa interessant, l'última cosa que se m'acudeix fer és mirar el rellotge... ja veus que no tinc arreglo.

Ara, un rellotge com aquest, ja són paraules majors!!! quina nosa que deu fer al canell, però que xulo que és tot plegat...

M'encanta que digui que és un quart ben tocat de cinc... després ja ve un quart i mig o encara hi ha un altre missatge entre els dos? ;)

Que el gaudeixis molt i si descobreixes coses noves, doncs ens les expliques!!!

Helena Bonals ha dit...

Trobo que és una idea molt bona. També m'agrada això de "un quart ben tocat de cinc"!

miquel ha dit...

Carme, és que jo sóc un maniàtic dels rellotges i, a més, és molt lleig treure el mòbil per mirar l'hora. No et pensis, no és tan aparatós com sembla, excepte el color :-)
He dit maniàtic dels rellotges, però no de mirar l'hora si no és que m'hi obliga alguna força major, i cada dia hi ha algun esdeveniment extern que m'hi obliga... En fi, maleïda mesura del temps!
La pantalla dels quarts és força divertida i imprecisa a l'hora de concretar amb exactitud el temps que passa o està per arribar; bé, ja ho veus a la mostra.
Aniré informant.


Helena, ja veus que a mi em diverteix... I vora les cinc, o gairebé les cinc, etc. :-)