a les fosques

No acabo d'entendre la història del dia sense cotxes. El muntatge té tantes implicacions i contradiccions que intentar enumerar-les -festetes veïnals incloses-, ja no dic valorar-les, és una tasca que supera la meua paciència i, segurament, la meua capacitat. Com que la cosa ja no té aturador (dubte: es pot circular en cotxe elèctric?) i continuarà evolucionant fins a no sé quin resultat final, em permeto fer dues propostes de del dia sense... Sense bicicletes (ofereixo el meu barri com a camp d'experimentació en primera instància) i sense turistes.

Com que no he seguit de prop l'evolució intel·lectual i religiosa de Carod-Rovira, ignoro com és que se li ha acudit escriure, i publicar, una història dels protestants als Països Catalans. Sovint em sorprèn la capacitat de la gent per empescar-se originalitats. Bé, sigui com sigui, estic segur que la presència de Carod serà sol·licitada per les múltiples i discretes congregacions protestants escampades pel territori de parla catalana i potser de més enllà... Se m'acaba de fer la llum?

i potser era el 7 %

Al llarg del temps he seguit amb interès la trajectòria dialèctica de Carod. El seu discurs, compartit o no, mai no m'ha ensopit, ni quan contenia uns excessos d'egolatria a penes dissimulats que no reconeixien altre déu o diable que ell mateix. Ara, en aquest retir daurat, en aquesta grisor de la llunyania de les primeres files, la seua verbositat excessiva i irreflexiva torna a demanar un protagonisme que no li pertany. A què toca això del 5 %? Ai, la desmesura dels qui no s'acontenten amb el que tenen i volen recuperar el que no tindran.  I encara les mitges paraules tan pròpies dels polítics amb el do d'omnisciència.

Tot plegat, una mica el patetisme del destemps.

Vergonya? De qui?

Llegeixo en una carta dels lectors al meu diari habitual la següent anècdota que van presenciar els qui signen l’escrit. Diuen que van coincidir en un bar amb Carod i aquest dirigint-se a la cambrera “d’un obvi origen sud-americà” li va preguntar en català si calia demanar a la barra o li prendrien nota a la taula. La cambrera va fer “un gest evident de no entendre el català”. A continuació Carod li va preguntar: “parlez vous français?”. I diuen: “La cambrera ni ha entès, ni ha pogut contestar”. Continuen els firmants: “No tenim paraules per explicar la vergonya que hem sentit en aquell moment com a barcelonins, com a catalans i sobretot com a persones. Així hem de tractar els immigrants?, ridiculitzant-los?”. Continua la carta concretant el càrrec que ocupa Carod en el govern de Catalunya.

Tema políticament delicat, parlar dels emigrants, i que ara no tocaré, però entenc que Carod no parlava amb una emigrant, sinó amb una cambrera. Amb una cambrera a qui el propietari o propietària del bar havia contractat perquè l’havia considerat idònia per servir els clients després d’haver entrevistat un nombre important o no de candidats i candidates al lloc de treball. Un propietari –o potser la cambrera era també la propietària?- que sap que regenta un servei en què alguns clients, no sé si pocs o molts, s’entesten a parlar una llengua –quina dèria!- oficial però minoritària en el conjunt de l’estat; clients que no solen manifestar si els importa molt o poc que els responguin en castellà, però que tenen tot el dret a parlar la seva pròpia llengua en el seu propi país. Per cert, si el client hagués estat un bàrbar que hagués parlat només anglès, que haguessin expressat a la seva carta.

Vergonya per parlar la pròpia llengua a casa? Mala consciència per voler que ens entenguin a Barcelona en català? Vergonya en nom meu, barceloní d’adopció, nascut a Catalunya i persona raonablement raonable? No, en nom meu, no. Vergonya per a ells i per tants altres que encara es confonen i ens volen confondre. Vergonya per als qui encara contracten, sovint amb sous miserables, personal poc preparat per a exercir un ofici. Vergonya per als qui cada dia mostrem l’altra galta, excepte per als qui ho fan amb gust.

Acaba la parella de lectors dient: “Liberté, egalité, fraternité, monsieur Carod”. Fantàstic, en aquest petit país que mai no ha fet ni farà una revolució, però sí algunes revoltes, ja va sent hora que, per començar, es compleixi el vell lema francès, que ja pocs es creuen, també en l’aspecte de liberté i el d’egalité -de germanor n'anem plens. Després ja en buscarem un de més modern. O potser no.

traca final i pausa

I vet aquí que fent un dels meus recorreguts habituals del divendres em trobo amb el company Carod. S’acaba la campanya a Barcelona i ell marxarà a terres de Lleida, segons diuen. Busco entre el públic la meva germana, immigrant com jo a la gran ciutat i antiga alumna seva. Potser ha portat les nenes. Hi ha massa gent. Carod parla de tots nosaltres i ens universalitza.



En les taules que envolten la plaça, van preparant el menjar. La gent tindrà gana. Fora del primer cercle, però en la mateixa plaça, una mare amb el fill que descansa el cap sobre la seva falda, potser marroquins, esperen, també potser, el final de l’elocució per acostar-se a les taules de plàstic, potser els agradarà el menjar mediterrani-europeu gentilesa d’ERC.

Carod, convincent com sempre, acaba. Ens explica que cal votar, que les enquestes només són aproximacions que cal vèncer. Aplaudiments-



Les seves paraules arriben immediatament a les redaccions de la premsa. Les televisions en faran un resum. Aplaudiments finals. L’acte encara continuarà, però jo continuo el passeig Rambla avall per la Barcelona poliglota, de les estàtues humanes immòbils i monocolors, de la botiga Modelo que finalment tanca, de la botiga de paraigües que fa temps que ha tancat perquè l’edifici ja no s’aguanta –en parlaré més endavant-. Sembla que no hi ha tanta gent del país com altres divendres, potser la majoria ja ha iniciat el període de reflexió: el de les eleccions i el del Barça, que demà juga però no depèn d’ell mateix –avui hem llegit que Ronaldinho confessa que aquest any no ha estat en forma, massa poc temps i poques oportunitats per recuperar-se-. Aliens a tot, una parella de nuvis surten de l’Ajuntament: qui els deu haver casat?


















Quan torno a passar són quarts de deu i ja no queda ni una croqueta, però a la plaça encara queda gent que firma no se sap què en una taula. No veig ni la meva germana i la possible marroquina amb el seu fill.

Més tard, a casa, , escolto Punset, que té un català força peculiar. A qui deu votar Punset? Se'l veu feliç.


No sé si penjar això. Ja hem entrat en la jornada de reflexió i no voldria que el que escric fos considerat joc brut, tot i que vistos els comentaris dels dos posts anteriors i el moviment del comptador de visites, crec que puc tranquil·litzar la meva consciència.