En les taules que envolten la plaça, van preparant el menjar. La gent tindrà gana. Fora del primer cercle, però en la mateixa plaça, una mare amb el fill que descansa el cap sobre la seva falda, potser marroquins, esperen, també potser, el final de l’elocució per acostar-se a les taules de plàstic, potser els agradarà el menjar mediterrani-europeu gentilesa d’ERC.
Carod, convincent com sempre, acaba. Ens explica que cal votar, que les enquestes només són aproximacions que cal vèncer. Aplaudiments-
Les seves paraules arriben immediatament a les redaccions de la premsa. Les televisions en faran un resum. Aplaudiments finals. L’acte encara continuarà, però jo continuo el passeig Rambla avall per la Barcelona poliglota, de les estàtues humanes immòbils i monocolors, de la botiga Modelo que finalment tanca, de la botiga de paraigües que fa temps que ha tancat perquè l’edifici ja no s’aguanta –en parlaré més endavant-. Sembla que no hi ha tanta gent del país com altres divendres, potser la majoria ja ha iniciat el període de reflexió: el de les eleccions i el del Barça, que demà juga però no depèn d’ell mateix –avui hem llegit que Ronaldinho confessa que aquest any no ha estat en forma, massa poc temps i poques oportunitats per recuperar-se-. Aliens a tot, una parella de nuvis surten de l’Ajuntament: qui els deu haver casat?
Quan torno a passar són quarts de deu i ja no queda ni una croqueta, però a la plaça encara queda gent que firma no se sap què en una taula. No veig ni la meva germana i la possible marroquina amb el seu fill.
Més tard, a casa, , escolto Punset, que té un català força peculiar. A qui deu votar Punset? Se'l veu feliç.
No sé si penjar això. Ja hem entrat en la jornada de reflexió i no voldria que el que escric fos considerat joc brut, tot i que vistos els comentaris dels dos posts anteriors i el moviment del comptador de visites, crec que puc tranquil·litzar la meva consciència.
4 comentaris:
Deus tenir tota la col·lecció de globus, gorres i caramels, he, he.
Només d'insinuar que parles de política, s'acostuma a produir un silenci sepulcral. Ja passa, ja.
Som passionals en política, tot i que ho tenyim d'indolència i indiferència.
Lola
No diré res, que avui toca "reflexió", però ja estic comptat!
Les meves trobades són més aviat casuals, Júlia. Fa uns dies vaig sentir un pare que li deia al seu fill: ... i no em tornis sense un globus. Jo li volia dir que compte amb els globus, que sempre s'acaben desinflant, però no em vaig atrevir a intervenir sense haver estat presentat prèviament.
Ja tens raó, Lola.
I de superioritat, només cal llegir el que escric, per no citar d'altres. Tots nosaltres sabem mil maneres de canviar el món.
Doncs jo no afegiré res, Albert, que no voldria interrompre les teves reflexions.
Publica un comentari a l'entrada