l'esperit olímpic i jo

Ethlelbert Talbot, bisbe de Pennsilvània (després, Coubertin) : l'mportant, dans ces Olympiades, c'est moins d'y gagner que d'y prendre part (22 de juliol de 1908; en anglès originàriament)

Pierre de Coubertin: Plus vite, plus haut, plus fort (original del pare Didon, no sé la data exacta)


Fet i fet, però, els lemes o qui els va dir tenen poca importància. Els Jocs Olímpics són una realitat que d'una manera pacífica reuneixen gent de la majoria de països del món que conviuen durant unes setmanes en una pau que alguns d'aquest països neguen. Ara bé, jo espero un temps en què els atletes que competeixen -o hauria de dir que participen?- no portin cap bandera i estiguin contents simplement pel plaer del joc. Això sí, que vagin els millors, perquè en cas contrari els espectadors ...

De moment resulta curiós la lluita aferrissada per ser el primer, per obtenir més medalles. I les medalles que realment valen són les d'or. Imaginem que un país guanya una medalla d'or i cap altra i un altre noranta nou de plata i cap altra. El que ha aconseguit una sola medalla ocupa un lloc superior en la llista dels vencedors dels Jocs. El que ha aconseguit quedar segon en noranta-nou ocasions figura al darrere. Aquesta és la realitat dels Jocs, molt més estricta que la realitat de la vida.

Per cert, a partir de l'experiència personal. Fa uns dies vaig penjar un vídeo amb l'actuació del duet de natació sincronitzada que va suposar la plata per a dues nadadores d'aquí. Es tractava d'un vídeo gravat amb una màquina de fotografiar petita de la pantalla de la tele de casa (un altre dia parlaré d'aspectes tècnics de gravació i de les teles de darrera generació). Avui, després de 1953 visites al vídeo penjat a You Tube, m'ha arribat aquest correu:

Hola, saragatonabloc:
Tu vídeo "Plata de natació sincronitzada a Andrea Fuentes i Ona Carbonell. Londres 2012" puede incluir contenido cuya propiedad o licencia corresponde a International Olympic Committee. Por tanto, el vídeo se ha bloqueado en YouTube.
Esta reclamación penaliza el estado de tu cuenta. Consulta la página de notificaciones de copyright para obtener más información sobre la política aplicada a tu vídeo.
Atentamente,
- El equipo de YouTube

Abans ja havia rebut aquest advertiment:

Tu vídeo "Plata de natació sincronitzada a Andrea Fuentes i Ona Carbonell. Londres 2012" puede incluir contenido cuya propiedad o licencia corresponde a Test_NBCU_Olympics, pero sigue estando disponible en YouTube. En algunos casos, se podrán mostrar anuncios junto a él.
Esta reclamación no penaliza el estado de tu cuenta. Consulta la página de notificaciones de copyright para obtener más información sobre la política aplicada a tu vídeo

No sé en què consistirà la penalització del meu compte a You Tube a instàncies del Comite Olímpic Internacional, però segurament aquest segon vídeo, que mostro amb finalitat purament didàctica i també enregistrat a través del televisor de casa, pot ser el meu incomprensible suïcidi, i espero que la cosa no vagi més enllà.

Ep!:

Tu vídeo se ha bloqueado en todo el mundo. Ten en cuenta que el estado del vídeo puede cambiar si se modifican las políticas seleccionadas por los propietarios de contenido. Más información sobre los derechos de copyright en YouTube
Por tanto, tu cuenta se ha penalizado y no está en buen estado. Si eliminas el vídeo, se retirará la penalización aplicada debido a esta reclamación.
Creo que esta reclamación de copyright no es válida (clicar aquí).

Potser que em repensi. Hauria d'eliminar el primer vídeo? Hauria de reclamar contra el Comité Olímpic? Hauria de penjar el segon vídeo? L'important no és participar? Sóc prou fort? Em queda la paraula?

sincronia esportiva

Crec que mai no he escrit sobre les Olimpíades, no perquè no segueixi alguns esports sinó perquè els que segueixo, que són pocs, especialment el futbol, em semblen molt menys interessants que en les competicions habituals i no m'atreuen competicions de modalitats que desconec, malgrat que entenc i valoro l'esforç i la dedicació dels seus participants i l'alegria que tenen quan triomfem o la decepció del fracàs. De tota manera, m'és aliena l'emoció que aparentment tenen els comentaristes televisius -la dels participants és comprensible- quan sembla que caigui el món perquè una sèrie de corredors baten un cop més el rècord dels cent metres, una de les proves per excel·lència de les Olimpíades. Molt bé, és distret, però es tracta d'un fet tan allunyat de la meva experiència que a penes em fa aixecar la vista quan televisen el menys d'un minut de durada. Potser m'arriba a enganxar, com en altres proves, l'estètica dels cossos i del moviment.

Les darreres tardes, per qüestió d'horari, he seguit les proves de natació sincronitzada. Em sembla que aquesta modalitat, que barreja esport i dansa, és especialment popular en el nostre país, entre altres raons pels premis obtinguts per nadadores catalanes en els darrers anys. Es tracta d'un tipus de competició ben curiós, perquè, a diferència de la majoria de la resta, no guanya qui ho fa millor segons pot apreciar qualsevol espectador llec en la matèria, sinó qui ho fa millor segons l'opinió d'uns jutges que tenen en compte un conjunt de detalls que la majoria som incapaços de jutjar, al menys amb una certa precisió. Es tracta d'una modalitat en què a més, no n'hi ha prou amb el cos o uns aparells determinats, sinó que necessita un acompanyament musical que dedueixo que té la seua importància en el resultat final. Per altra banda, malgrat que crec que en els seus orígens es practicava sobretot per homes, actualment l'alta competició és exclusiva de nadadores.

En aquestes tardes que dic, he vist realitzar la seua rutina a més de vint seleccions,fins arribar a la final d'avui. No nego l'admiració que m'han produït uns moviments que m'han semblat d'una dificultat extrema i d'una gran bellesa intermitent fins i tot en els casos en què les participants han obtingut les puntuacions més baixes, però al mateix temps, aquests moviments que busquen la perfecció a base d'hores, setmanes i mesos d'entrenament intensiu, em produïen, en la majoria dels casos, un distanciament emocional, segurament perquè veia més unes màquines ben calibrades, uns robots, que unes persones; veia més uns moviments de rellotgeria -com em passa quan veig concursos de balls de saló- que unes persones amb les seues virtuts i defectes. Veia la humanitat de les noies quan estaven esperant el seu torn per llençar-se a la piscina, quan sortien de l'aigua i, algunes, agafades de la mà, esperaven la puntuació, quan s'abraçaven a les seues entrenadores plorant o rient. Avui -potser perquè ho he volgut així- he vist també la passió de l'Ona i l'Andrea mentre realitzaven el seu darrer exercici. Avui m'ha semblat veure la seua humanitat quan lluitaven per superar les xineses que havien obtingut millor puntuació els dos dies anteriors. Avui m'ha semblat que les dues nadadores catalanes feien un esforç de superació que me les ha fet reconèixer com a humanes també dins de l'aigua.

Potser a força de mirar esports (?) que em són aliens m'hi acabaré aficionant. La constància és la base de qualsevol afició, o viceversa. És clar que en aquest esport poca constància puc tenir com a espectador a distància perquè la televisió rarament el mostra.