el negre

No sé si aquesta nit miraré -o veuré la repetició de demà- el partit del Barça en terres americanes. Vaig seguir l'anterior i en determinats moments em va pujar innecessàriament la mosca al nas i un emprenyament controlat al cervell. El partit, com sol ser normal en aquesta època, va ser avorridot i, a més a partir d'una fase del joc ja es veia que el Barça acabaria perdent, però això més aviat produeix somnolència i jo vaig estar ben despert. Els que em mantenien atent eren els comentaristes que potser s'avorrien, van descobrir l'arbitre i el van convertir en motiu recurrent, en falca publicitària, entremig de les seues locucions maldestres. L'arbitre es deia Baldomero Toledo, és nascut a Mèxic (tota la informació concreta sobre ell corre a càrrec meu), té 45 anys i pertany al col·legi californià. Als locutors els va fer gràcia el nom i de tant en tant, sense que vingués a to, quan no sabin quina altra cosa dir, l'anaven repetint; se suposa que especialment un dels comentaristes tenia una certa gràcia a pronunciar nom i cognom de manera histriònica i els altres li demanaven: va, va...; aleshores, ell repetia per enèsima vegada: Baldomeeero ToLEEdo!, i hi hi hi, ha ha ha... Quina complicitat buscaven en els espectadors? I continuava la festa d'una retransmissió de partit d'entrenament.
I si l'arbitre s'hagués dit Bartholomew Brown o Bonaventura Farigola? També hi haguessin hagut tants hi hi hi ha ha ha hu hu hu? La brometa -la burla sense sentit contra el dèbil és terrible- em va semblar menyspreable. Em resulta incomprensible  la multa al Barça pels xiulets del final de la Copa o l'altra per les estelades dels aficionats, però encara em resultarà més inconcebible que els mateixos comentaristes retransmetin avui el partit del Barça amb el Chelsea. Un mitjà digne, no pot tolerar la indignitat, ni que sigui amb professionals dels esports (?) i en nit de costellada.

sincronia esportiva

Crec que mai no he escrit sobre les Olimpíades, no perquè no segueixi alguns esports sinó perquè els que segueixo, que són pocs, especialment el futbol, em semblen molt menys interessants que en les competicions habituals i no m'atreuen competicions de modalitats que desconec, malgrat que entenc i valoro l'esforç i la dedicació dels seus participants i l'alegria que tenen quan triomfem o la decepció del fracàs. De tota manera, m'és aliena l'emoció que aparentment tenen els comentaristes televisius -la dels participants és comprensible- quan sembla que caigui el món perquè una sèrie de corredors baten un cop més el rècord dels cent metres, una de les proves per excel·lència de les Olimpíades. Molt bé, és distret, però es tracta d'un fet tan allunyat de la meva experiència que a penes em fa aixecar la vista quan televisen el menys d'un minut de durada. Potser m'arriba a enganxar, com en altres proves, l'estètica dels cossos i del moviment.

Les darreres tardes, per qüestió d'horari, he seguit les proves de natació sincronitzada. Em sembla que aquesta modalitat, que barreja esport i dansa, és especialment popular en el nostre país, entre altres raons pels premis obtinguts per nadadores catalanes en els darrers anys. Es tracta d'un tipus de competició ben curiós, perquè, a diferència de la majoria de la resta, no guanya qui ho fa millor segons pot apreciar qualsevol espectador llec en la matèria, sinó qui ho fa millor segons l'opinió d'uns jutges que tenen en compte un conjunt de detalls que la majoria som incapaços de jutjar, al menys amb una certa precisió. Es tracta d'una modalitat en què a més, no n'hi ha prou amb el cos o uns aparells determinats, sinó que necessita un acompanyament musical que dedueixo que té la seua importància en el resultat final. Per altra banda, malgrat que crec que en els seus orígens es practicava sobretot per homes, actualment l'alta competició és exclusiva de nadadores.

En aquestes tardes que dic, he vist realitzar la seua rutina a més de vint seleccions,fins arribar a la final d'avui. No nego l'admiració que m'han produït uns moviments que m'han semblat d'una dificultat extrema i d'una gran bellesa intermitent fins i tot en els casos en què les participants han obtingut les puntuacions més baixes, però al mateix temps, aquests moviments que busquen la perfecció a base d'hores, setmanes i mesos d'entrenament intensiu, em produïen, en la majoria dels casos, un distanciament emocional, segurament perquè veia més unes màquines ben calibrades, uns robots, que unes persones; veia més uns moviments de rellotgeria -com em passa quan veig concursos de balls de saló- que unes persones amb les seues virtuts i defectes. Veia la humanitat de les noies quan estaven esperant el seu torn per llençar-se a la piscina, quan sortien de l'aigua i, algunes, agafades de la mà, esperaven la puntuació, quan s'abraçaven a les seues entrenadores plorant o rient. Avui -potser perquè ho he volgut així- he vist també la passió de l'Ona i l'Andrea mentre realitzaven el seu darrer exercici. Avui m'ha semblat veure la seua humanitat quan lluitaven per superar les xineses que havien obtingut millor puntuació els dos dies anteriors. Avui m'ha semblat que les dues nadadores catalanes feien un esforç de superació que me les ha fet reconèixer com a humanes també dins de l'aigua.

Potser a força de mirar esports (?) que em són aliens m'hi acabaré aficionant. La constància és la base de qualsevol afició, o viceversa. És clar que en aquest esport poca constància puc tenir com a espectador a distància perquè la televisió rarament el mostra.

solucionari de física recreativa

Faig un post semipopurri en què acabo parlant del Barça –gran partit ahir i desastrosa entrevista avui a Bojan- i per reblar-lo afegeixo un vídeo que he pujat a Youtube dels gols a l’Almeria, a més d’uns comentaris i d’unes impressions de Messi –la literatura del futbol és lamentable, sobretot en calent i en directe-. De sobte se m’acut que puc fer un altre vídeo amb petites diferències. El penjo setze hores més tard. Passo a detallar les dues pel·lícules:

1.Fragment d’un programa de TV3. Afegeixo banda sonora, fluixeta (Fanfare Ciocarlia) , que no impedeix sentir el que diuen els locutors. Les imatges són dolentes. El pujo a la categoria d’“esports”. Títol:. Quina crisi? Barça-Almeria

2.El mateix fragment de TV3. A més de la música anterior, afegeixo a la part final el principi de l’himne del Barça. També afegeixo unes poques imatges entre el partit amb grollera intenció subliminal. Les imatges continuen sent dolentes. El pujo a “notícies i política”. Títol: Barça-Almeria. Quina crisi?

Resultats de l’experiment:

1.Dubto que els meus lectors habituals s’hagin adonat que en un moment determinat el vídeo 1 hagi estat substituït pel vídeo 2.
2.El primer vídeo ha estat vist, en el moment que escric això, per 367 persones; el segon, per 48.
3.El primer vídeo ha estat enllaçat per alguna pàgina esportiva, el segon ha figurat en el rànquing de notícies de Youtube en posicions discretes (de la 50 a la 80), però competint amb estrelles de la informació en anglès, sobretot amb Obama i McCain (per cert, als cecs no els importa que Obama sigui negre).
4.Al primer vídeo algú li ha donat una puntuació d’1 (deficient); el segon ha obtingut una puntuació de 5 (impressionant).

Conclusions:

Cap conclusió que no figuri en les notes anteriors, només faltaria. En tot cas, i per si us sobra el temps, us deixo els dos vídeos.