sincronia esportiva

Crec que mai no he escrit sobre les Olimpíades, no perquè no segueixi alguns esports sinó perquè els que segueixo, que són pocs, especialment el futbol, em semblen molt menys interessants que en les competicions habituals i no m'atreuen competicions de modalitats que desconec, malgrat que entenc i valoro l'esforç i la dedicació dels seus participants i l'alegria que tenen quan triomfem o la decepció del fracàs. De tota manera, m'és aliena l'emoció que aparentment tenen els comentaristes televisius -la dels participants és comprensible- quan sembla que caigui el món perquè una sèrie de corredors baten un cop més el rècord dels cent metres, una de les proves per excel·lència de les Olimpíades. Molt bé, és distret, però es tracta d'un fet tan allunyat de la meva experiència que a penes em fa aixecar la vista quan televisen el menys d'un minut de durada. Potser m'arriba a enganxar, com en altres proves, l'estètica dels cossos i del moviment.

Les darreres tardes, per qüestió d'horari, he seguit les proves de natació sincronitzada. Em sembla que aquesta modalitat, que barreja esport i dansa, és especialment popular en el nostre país, entre altres raons pels premis obtinguts per nadadores catalanes en els darrers anys. Es tracta d'un tipus de competició ben curiós, perquè, a diferència de la majoria de la resta, no guanya qui ho fa millor segons pot apreciar qualsevol espectador llec en la matèria, sinó qui ho fa millor segons l'opinió d'uns jutges que tenen en compte un conjunt de detalls que la majoria som incapaços de jutjar, al menys amb una certa precisió. Es tracta d'una modalitat en què a més, no n'hi ha prou amb el cos o uns aparells determinats, sinó que necessita un acompanyament musical que dedueixo que té la seua importància en el resultat final. Per altra banda, malgrat que crec que en els seus orígens es practicava sobretot per homes, actualment l'alta competició és exclusiva de nadadores.

En aquestes tardes que dic, he vist realitzar la seua rutina a més de vint seleccions,fins arribar a la final d'avui. No nego l'admiració que m'han produït uns moviments que m'han semblat d'una dificultat extrema i d'una gran bellesa intermitent fins i tot en els casos en què les participants han obtingut les puntuacions més baixes, però al mateix temps, aquests moviments que busquen la perfecció a base d'hores, setmanes i mesos d'entrenament intensiu, em produïen, en la majoria dels casos, un distanciament emocional, segurament perquè veia més unes màquines ben calibrades, uns robots, que unes persones; veia més uns moviments de rellotgeria -com em passa quan veig concursos de balls de saló- que unes persones amb les seues virtuts i defectes. Veia la humanitat de les noies quan estaven esperant el seu torn per llençar-se a la piscina, quan sortien de l'aigua i, algunes, agafades de la mà, esperaven la puntuació, quan s'abraçaven a les seues entrenadores plorant o rient. Avui -potser perquè ho he volgut així- he vist també la passió de l'Ona i l'Andrea mentre realitzaven el seu darrer exercici. Avui m'ha semblat veure la seua humanitat quan lluitaven per superar les xineses que havien obtingut millor puntuació els dos dies anteriors. Avui m'ha semblat que les dues nadadores catalanes feien un esforç de superació que me les ha fet reconèixer com a humanes també dins de l'aigua.

Potser a força de mirar esports (?) que em són aliens m'hi acabaré aficionant. La constància és la base de qualsevol afició, o viceversa. És clar que en aquest esport poca constància puc tenir com a espectador a distància perquè la televisió rarament el mostra.