No sé si la possible atribució del
nom d'un carrer de Barcelona a Samaranch aixecarà molta o poca
polseguera. De moment, observo que al
blog d'en Francesc, hi ha tela.
No entro en una polèmica, que em deixa més aviat fred en aquest
cas. En canvi, em vaig emprenyar quan van canviar el meu carrer
d'infantesa que va passar de Prim a Companys. Prim, biografiat més o
menys a favor o en contra, era ja una arqueologia que entre els veïns
havia perdut tota connotació, com ho era Salmerón i alguns altres
polítics també presents. Per altra banda, m'agrada intentar refer
superficialment la història dels pobles a través dels carrers que
porten noms de persones; i si cal suprimir-ne algun, de nom, doncs es
fa, però buscar-li tres peus al gat després del temps...
Afegiré que no sóc partidari de posar
noms de persona als carrers, sobretot noms de persones que fa quatre
dies que han mort -i si són vives no en parlem-, per raons òbvies.
A la fi, un carrer és un espai per a sempre, o gairebé, i, a més,
cal tenir en compte que en els pobles petits falten espais per situar
tots els personatges importants de la història recent i remota,
local i universal, que en aquests casos els fa estar en inferioritat
respectes les ciutats. M'agraden, ja ho he dit altres vegades, els
noms de carrers més o menys innocents, poètics, descriptius: el
carrer del Sol, de la Lluna, de l'Espígol, del Forn...
En Lluís, al post al·ludit més
amunt, suggeria simplement de numerar els carrers. Al poble nou de
Mequinensa, construït per l'empresa ENHER,
això s'ha fet: carrers
A, B, C, D, plaça U, carrer A-1... Evidentment, la gent del poble
fa servir altres noms; així, la plaça U és la plaça del cine (no
sé si encara), i el carrer tal és el de l'estanc, i així
successivament. I suposo que hi haurà un moment en què es canviaran
les plaques dels carrers. Si al menys haguessin pensat en les lletres
gregues, de l'alfa a l'omega...
No sé si viure en determinat carrer
imprimeix caràcter. Un dels meus carrers preferits a Barcelona
(preferits idealment, perquè em cau massa lluny per passejar-m'hi)
és el de l'Esquirol Volador. Quina alegria, sobretot si tot et va
bé, despertar-se cada matí en aquest carrer. Per contra, el carrer
del Mal Nom, que sí que visito a vegades, deu ser un estigma pels
qui l'habiten, els meus nous del qual deuen estar intrigats per saber
quin és el mal nom. I quin neguit, el carrer del Perill, sempre
vigilant que tot vagi bé...
Aquest estiu, a l'atzar, m'he anat
fixant en alguns noms de carrers dels pobles del país per on he
passat. El carrer Magre, que no he sabut quin matís significatiu té,
però que he trobat que té reminiscències planianes, com el carrer
El carreró, que ja està bé que es digui així, però que caldria
distingir dels altres carrerons del poble. El carrer dels Dolors em
sembla especialment patètic, i no sé si tots els qui hi passen són
conscients que és refereix a la marededéu dels Dolors. A Bellcaire,
he pujat pel carrer de la Pujada al Castell, en canvi he estat
incapaç de trobar el carrer de la Baixada de Castell; imagino que té
més mèrit l'ascensió que el descens. A l'Ampolla, hi ha el carrer
dels Acantilats, segurament perquè no són gaire partidaris del
guionet en els mots que, com se sap, és un signe variable i
conflictiu, i han tirat pel dret.
Seria un no acabar. De tota manera, el
meu nom preferit d'aquest estiu l'he trobat a la Bisbal: el carrer de
l'Amor Filial, una via ben cèntrica. Vaig pensar que m'agradaria
saber a qui se li va ocórrer aquest nom i qui va secundar la
proposta, però sé que no mai no ho esbrinaré. Després, vaig
imaginar que el nom a vegades realment obliga, que viure en aquest
carrer i portar-se malament amb els pares deu ser especialment
mereixedor d'un càstig exemplar per part de l'ajuntament o dels
mateixos veïns, que poden arribar a desterrar l'infractor.
Finalment, vaig pensar que, ni que sigui per esperit de contradicció,
per cansament, perquè tot té un límit, algun dia hi haurà un
parricidi al carrer i adéu nom. Déu no ho vulgui.
