dilluns dels ous

En aquest país de mones
on ens rebaixen els sous,
ja cal que la fem ben grossa
i que espavilem els ous.

Olga Xirinacs: “Els ous”



Llegeixo a la premsa, i veig en els aparadors, un cert retorn de les mones tradicionals, tot i que se'ls ha canviat la pasta de pa per brioix i els ous blancs ara són majoritàriament rossos, cosa que com tothom sap no afecta la seua qualitat, però els fa més de pagès. Els pastissers diuen que vendran més mones que l'any anterior, encara que no diuen, perquè no és cosa seua, si les compraran els padrins o les padrines o simplement tenen sortida perquè s'han convertit en unes postres modernes d'aquests dies més enllà de qualsevol altra consideració. Em sembla que els nens, tan aviat com poden, es miren amb indiferència aquesta tradició que s'ha convertit en un regal qualsevol i posats a demanar prefereixen alguna cosa més del seu gust o, si no pot ser, algun complement més consistent, com la nena que ahir, a la pastisseria, li deia al seu padrí que ella ja feia amb un ou petit de xocolata, que el que de veritat li agradaria era un iPod com el de la seua amiga. No en sé el desenllaç, de la història.

Tornant a les mones d'abans, em pregunto si els ous d'ara són de primera qualitat, dels qui avui es presenten com ous de gallines en llibertat. Ostres, tu, gallines en llibertat! Què vol dir això? Gallines que van el seu aire per allà on volen i piquen el que els ve de gust? Gallines que avui viuen a Collserola i que l'endemà decideixen, per exemple, marxar a passar l'estiu al Montgrí? Gallines que van ponent els ous on els agafa la necessitat i que després van recollint els buscadors d'ous de gallines? No fotem, home! Quan vegi gallines que es passegen tranquil·lament per la Rambla -o pel Montseny, si tenen preferències rurals-, m'ho creure, això de les gallines en llibertat. Mentrestant, l'única llibertat que tenen és la de córrer per més o menys metres quadrats d'una gàbia, d'una granja o d'un mas, fins que se'ls acaba la vida de ponedores i els arriba la mort, dolça o no tant, i finalment són diluïdes en un bon brou.

Segurament, les gallines, com alguns altres animals, com tantes persones, en definitiva, tampoc no tenen gaires somnis de llibertat, d'aventura. Se m'acut aquesta idea recordant els ànecs -potser són oques- del Parc de la Ciutadella que fa poc que han tingut descendència. Uns quants pollets i tres familiars adults es passegen tot el dia pel voltant del llac, ara uns al davant, ara els altres, de l'aigua al camí i a l'herba i tornada a l'aigua, sempre més o menys en formació. Sembla que ja en tenen prou, que no desitgen res més, que qualsevol proposta d'anar més enllà del territori ja explorat trobaria una resposta escèptica o seria rebuda amb un so sibilant com el que fan quan veuen que se'ls acosta algun animal que pot significar un perill. Si fa no fa, com molts humans que malgrat les aparences sempre acabem tornant al lloc que coneixem, com si territori i vida tot fos un, com si penséssim que els ous de fora no són tan ous.