La Maria i la mare

Cal fer una prèvia -podria ser un post escriptum -per recordar que una mateix plat pot tenir conclusions seràfiques o finals aberrants. Un arròs de marisc o una paella-paella, poden ser sublims -exagerar una mica no costa gaire- o produir una sensació de vergonya aliena.

Resulta que 120.000 persones han respost a la pregunta que feia la revista Cuina sobre quin és el plat preferit dels catalans. No m'embrancaré ara en consideracions sobre si es considerà catalans els qui viuen i treballes a Catalunya ni si una mostra que inclou menys gent que els assistents a un partit del Barça és gaire representativa; la qüestió, com se sap, és distreure el personal i que cadascú digui la seua, alguns cobrant uns calerons directament o indirectament. En definitiva, els finalistes eren el pa amb tomata (tomàquet) i l'escudella i carn d'olla. Finalment, per un marge insignificant, ha guanyat l'escudella, resultat que s'adiu amb el meu vot no emès.

De tota manera, en això dels menjars -la gastronomia?- jo trobo que el més important no és el plat en si mateix, que cal que tingui els atractius objectius suficients, sinó, sobretot i com en tantes altres coses de la vida, les connotacions sentimentals. Què hagués triat jo?

Quan era jovenet, ni tan sols un adolescent, vaig passar uns quants estius en un un mas en època de recollida, pelat i assecat de les ametlles. Al matí, quan el sol a penes començava a acariciar la mar (en primer terme l'Ametlla, a l'esquerra, en dies clars, podies imaginar Tarragona), m'asseia en una taula jo sol, sota l'emparrat, els altres ja havien esmorzat. La Maria m'havia preparat el pa, sucat per les dues bandes, oliat, salat... Recordo el pa i la tomata, però ara sóc incapaç de saber si anava acompanya de de pernil, de fuet, de llonganissa seca... Que gloriós començar un dia sempre segur d'aventures noves contemplant el cel, la mar, les vinyes, les oliveres, amb la fresca encara de primera hora. Fa molts anys que no visito el mas, no sé si encara hi ha el raïm madurant; la mar i el cel deuen ser si fa no fa com sempre.

Ja sabeu com són les mares. Mare que demà vindre a l'hora de dinar, que... Jo ja era gran i només anava de tant en tant al poble. No importava que fos un estiu d'una calor asfixiant ni que la mare em recordés que potser aniria més bé una altra menja; a l'hora de dinar -a casa sempre menjàvem tard- hi havia escudella i card d'olla. Sempre sobraven pilotes i botifarres de ceba (a les carnisseries del poble no feien botifarra negra) que jo em podia sofregir a la nit o l'endemà, amb la mica de patata i el que fos que hagués quedat. Continuo pensant que els plats calents i calòrics són un bon remei contra la calor de l'estiu, però ja no practico, són altres temps i la mare ja no hi és.

és el pa amb tomata com la llet materna?

Impossible assistir de prop a alguns actes de la Mercè: hi ha massa gent que construeixen fronteres infranquejables que només poden traspassar escamots en peu de guerra. No ho intentem, som amants de la pau.

L'altre dia, en el seu pregó, Ferran Adrià crec que deia -ara no rellegiré el discurs més o menys improvisat- que el país se salvarà gràcies al turisme (també a l'educació i la cultura). Ferran Adrià, com els déus que parlen del i des del paradís però no indiquen camins concrets per arribar-hi, les deixa anar i continua la seua tasca divulgadora de primer ordre de la cultura catalana.

A l'Ampolla -podria parlar d'altres llocs-, tots els restaurants, amb major o menor fortuna presenten els mateixos plats: ni un polp amb patata ni una amanida de llenties ni.... Aquest estiu, el meu amic M. , com que anava amb la seua filla adolescent, va demanar una pizza i es va negar a pagar-la, va al·legar que no la reconeixia, i això que era una napolitana; l'any passat, la Joana va demanar un carpaccio de vedella i li van servir unes llesques de “fiambre” desconegut, parmesà inclòs, que la cambrera, després de la protesta, va dir que eren italianes i que tenien més predicament, tot i que han desaparegut de la nova carta, que els talls de vedella tradicionals. I qui diu, l'Ampolla, on hi ha llocs amb plats gairebé excel·lents, diu Barcelona. El turisme ho fagocita tot i els del país ens tornem turistes.

Té poques esperances de supervivència un país en què d'aquí no gaire el govern actual o el que vingui declararà plat nacional el pa amb tomata amb no importa què, i apareixeran mil maneres més, ortodoxes o creatives, de preparar-lo. I que consti que jo sóc, amb moderació, un fan del pa amb tomata, però tot té un límit i, malgrat que tinc la batalla perduda, em nego a menjar tothora pa amb tomata encara que sigui com a complement d'una paella exòtica, que qui sap si demanaré algun dia en un lapsus irreversible del cervell, servida a les onze de la nit a la Rambla de Barcelona, quintaessència no reconeguda del guirigall transformacional del país en el seu camí cap a la independència política i cap a les servituds que m'estalviaré de concretar. Si arriba el moment i em queda prou senderi, en tornar a casa rellegiré aquest fragment, somriure còmplice, i, encabat, cremaré el llibre.

-Mudarra, tiene usted ante sí un prodigio de koyné cultural que materializa el encuentro entre la cultura del trigo europea, la del tomate americana, el aceite de oliva mediterráneo y la sal, esa sal de la tierra que consagró la cultura cristiana. Y resulta que este prodigio se les ocurrió a los catalanes hace poco más de dos siglos, però con tanta conciencia de hallazgo que lo han convertido en una seña de identidad equivalente a la lengua o a la leche materna.
-Que banalidad!
-Hasta tal punto asistimos a un prodigio cultural que nosotros, los mestizos, los charnegos, los inmigrantes catalanizados, adoptamos el pan con tomate como una ambrosía que nos permite la integración.

Manuel Vázquez Montalbán: El premio.

del pa amb tomata

S’ha parlat molt de la gasiveria dels catalans i el veïnatge més proper ha estès la idea a base d’acudits i d’exemples apòcrifs que no aguanten cap comprovació seriosa. Més enveja que altra cosa. Darrerament se senten pocs acudits sobre el tema (deixem fora els detalls sobre balances fiscals i concerts econòmics), cosa que segurament significa que als catalans no ens deu anar tot tan bé com voldríem.

Jo sóc més aviat de l’opinió que el catalans –parlo sempre en general- tenim més aviat tendència a la prodigalitat. L’exemple més universal i fàcil de constatar és el del pa amb tomata. Ja m’explicareu en quina cultura gastronòmica, després de donar-li unes refregades, es llança un aliment encara perfectament aprofitable. Recordo molt bé que en un viatge de fa molts anys per Galícia vam demanar –coses de joventut- un entrepà de no sé què amb tomata. No ens vam acabar d’aclarir amb la senyora que ens l’havia de fer sobre el sistema a seguir i finalment ens va portar el pa i les tomates i nosaltres mateixos vam procedir a sucar les llesques; feta l’operació, i abans que poguéssim llençar les restes en el cubell de darrere la barra, l’amable propietària del local, en veure la intenció, ens les va arrabassar de les mans i les va entrar a la cuina. Mentre anàvem menjant l’entrepà ens observava amb mirada incrèdula i segur que per dintre pensava que alguns catalans érem ben bojos. No ens vam quedar a dinar i per tant no sé en quin plat es van colar les peles i/o la mica de polpa requisada; si fos ara ho hagués preguntat.

Les coses han canviat força des d’aleshores i aquella esplendidesa dels inicis dels 80 ha anat minvant. Ja fa temps que la tomata es ratlla fins a la pell per aprofitar-la al màxim o és possible que surti dissimuladament d’un pot de Cidacos. Fins i tot pot ser que en un futur pròxim, i tenint en compte la crisi alimentària que ens amenaça també en el primer món sigui políticament mal vist “fer malbé tomates”. Quan arribi aquest moment, quan l’acte de sucar tomates al pa s’hagi de fer en la clandestinitat, als catalans ja no ens quedarà cap exemple contundent de demostrar el nostre tarannà desprès. Serem protagonistes del tòpic ancestral de la gasiveria sense possibilitat de rèplica convincent més que en la intimitat. És clar que, com deia al principi, arribat el moment i tal com va la nostra economia és possible que ja ningú no envegi els catalans i siguem nosaltres els que ens dediquem a parlar dels tòpics, que evidentment no podrem provar, dels extremenys, per posar un exemple sense segones intencions.

P.S. La Joana, que s’ha aturat un moment a llegir-me per sobre l’espatlla, riu només en arribar al final i em pregunta si quan escric “sense segones intencions” em refereixo a Francisco Gallardo. Podria ser, podria ser, però els fets són més complexos.