deu anys i tres dies. Concepte de poeta.

Acabo, però abans voldria parlar del concepte de poeta, d'un dels conceptes que segurament comparteixen molts poetes i, fins i tot, els qui simplement escriuen versos.

Ens alguns dels textos dedicats aquests dies a Vázquez Montalbán, s'al·ludia a la seua autoconsideració de poeta per sobre de tot sense donar més explicacions, sense contextualitzar. Imagino que el lector, tant el crèdul com l'escèptic, continuava la lectura del text sense donar més importància a una paraula circumstancial, fugaç. I realment la situació en què Vázquez Montalbán va definir-se sobretot com a poeta va ser circumstancial, anecdòtica, però potser tenia més càrrega de veritat que la que el propi escriptor pensava. Cada lector pot extreure les seues conclusions; vet aquí els fets explicats per un testimoni:

Un dia de septiembre de 1985, en el marco de la Universidad Internacional Manéndez Pelayo, en Sitges, Manuel Vázquez Montalbán pronunció una conferencia titulada “¿Futuro ¿para quién?”, dentro de un seminario titulado “Metáforas de fin de siglo”. Asistieron a ella, aparte de los alumnos inscritos, algunos de los profesores, entre ellos dos de los más brillantes ensayistas italianos del momento: por decirlo de algún modo, dos teóricos de la llamada posmodernidad. La conferencia de Vázquez Montalbán fue clara e inteligente y bien aceptada por los oyentes, jóvenes estudiantes a quin iba dirigida, como sujetos del futuro. Abierto el coloquio, hubo dos intervenciones seguidas de los profesores italianos, en cierto modo contrarias a los planteamientos historicistas del conferenciante. Vázquez Montalbán contestó con cierta irritación a la primera pregunta, pero ante el discurso metafísico, agresivo e interminable del segundo interlocutor, calló un momento y dijo en voz baja, casi inaudible: “Mire usted, yo soy un poeta...”

En sus palabras no hubo asomo de pedantería, però sí .me pareció- la voluntad expresada, quizás, con ironía de eludir una complicada y casi ininteligible cuestión. Es más, entendí que había en ellas un cierto cansancio de las polémicas sobre el sexo de los ángeles y una confesión personal profunda e inhabitual en él.

Josep Maria Castellet: fragment de la Introducción a Memoria y deseo. Obra poètica (1963-1990), de Manuel Vázquez Montalbán

Els poetes, si ho són, evolucionen, però són fidels als seus orígens. Crec que si haguéssim de definir qui era Manuel V. M. Hauríem de considerar que els poetes sempre diuen la veritat, fins i tot quan menteixen, i ens convindria partir de les darreres claus sinòptiques d'aquest poema:

 

Després, podem afegir el que calgui, fins i tot creure'ns l'entrevista publicada pòstumament al Canal Plus:

 



deu anys i dos dies, i, com que avui és diumenge, una mica de copla sense cobla

Ahir no em vaig voler allargar més, però tenia pensat afegir una mica més de poesia de Vázquez Montalbán, especialment del seu poemari Praga, editat l'any 1982. He de confessar que tinc un cert enyorament de la presència de Vázquez Montalbán sobretot en aquests moments de veus reiteratives, sovint més emocionals que analítiques, sovint més desinformades que formades, sovint més grises que acolorides. A vegades vaig combregar amb les idees de l'escriptor i d'altres no, però el seu pensament, tot i saber d'on venia, o potser per això, em semblava clar, personal i intel·ligent. Com plantejaria avui, per exemple, la situació que es converteix en matèria literària en els versos que copio a continuació, en aquesta Praga segurament real, però evidentment metafòrica? M'agradaria veure'l nadar entre aquests onatges espectaculars, però de moviments previsibles que ens inunden cada dia. Potser bracejaria en solitari? Potser s'ofegaria? Tot és possible.

SI EL EXTRANJERO QUISIERA

pan y sal les bastaría
aprender en vuestra lengua
las respuestas sagradas
                                    necesitáis
compasión por vuestras derrotas
comprensión para vuestra fuerza
de vencidos vencedores
de vencedores vencidos

                                aunque reconstruyamos
murallas de razones
y hasta los mestizos prediquemos
la reconstrucción de Praga
a los invasores confiados
en su costumbre de vencer
                                          preferís
comprobar la raza en la lengua
no en los ojos no en las manos
y cualquier alemán os seduciría
con el santo y seña
                              de las respuestas sagradas
os reconozco
en vuestra coquetería de víctimas
y aunque redacte un auto de fe
ante cada desgracia
                               lo hago descreído
de al suerte de mi ciutadania
cuestionada por el mestizaje de mis recuerdos
por el mestizaje de mis muertos y mis vidas

y sobre todo
por el alevosos mestizaje de la fonética

YO CREO ¿YO CREO?

Jo crec crec
                  crec?

Inútilment vaig esperar la mort de la groga holotúria
que los marineros de Salgari pescaban sin escafandra ni
batiscafo sin otro auxilio que el brou d'alga marcida

pero antes hubiera muerto ya ahogado
dormien els llums tous de Shangai
i la noia rosa no es treia les calces humides
-no tenia cor ni cos el corb
fugia cap a l'Orient Blavós-

cal fer prosa fantàstica

los marineros mestizos olían a morralla
però els cavallers txecs olían a esencia
vermella de la més turca Turquia del més Oriental orient
¡vienen las hordas tártaras de Almería!
Clamaba Heribert Spencer a l'àgora de la Bruchstrasse

Yo creo ¿yo creo?
Jo crec crec
                 crec?

Estimava la mort quotidiana del drapaire
a la mort del conill!
Era la resistència lingüística d'una raça
somos los mejores
los mestizos somos los mejores
tenim dues llengües
tenim dos arguments d'exili
dos posibilidades de silencio

però no queden mars de Salgari
                                                   solament
mars de runes
mars d'estel de portaavions
mares de mierda

Yo creo ¿yo creo?
Jo crec crec
                  crec?

Els agitadors d'aspirines s'embutxaquen el vent


I com que avui és diumenge i continuo amb el costum de compartir una mica de música, m'ha semblat que després dels versos, i tenint en compte l'escriptor, ben bé es podria escoltar aquesta cançó:

I si algú en té curiositat, per què no entrar en l'anàlisi de la cançó d'una professora nord-americana?

 

Per acabar la festa dominical, més amb la intenció de tenir-ho recopilat per si un dia se m'acut buscar-ho que amb el propòsit que els lectors del principi hagin arribat aquí i continuïn, afegeixo una entrevista que Raimon va fer a Vázquez Montalbán a TV1. Ei!

 

deu anys i un dia

Els homenatges -pocs? molts?- amb motiu del desè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán tal dia com ahir d'ara fa deu anys em retornen a la idea frustrada una i altra vegada i mig oblidada de rellegir el seu primer llibre: Informe sobre la información. No sé on el tinc, potser a la casa del poble, on anàvem a parar tots els llibres quan encara no tenia casa fixa. Si no el trobo, en compraré la darrera edició, però no serà el mateix, perquè els llibres en paper tenen història, tenen ànima.

Ja arribarà el moment, però mentrestant he fullejat el llibre que em va regalar la C. Qui no hagi llegit mai cap obra d'un escriptor pot començar per on vulgui, només faltaria; però si l'autor ha tocat tants registres com Vázquez Montalbán, cal començar per la poesia, si es pot. O no és la poesia la que assenyala tots els camins, la que indica qui és qui ha al darrere i ens marca els viaranys de les complicitats o dels rebuigs? No és la poesia la que despulla el poeta i la persona fins i tot més enllà de la seua pròpia voluntat?

Sempre m'han fascinat aquesta mena de divisa que escau tan bé al poeta i a l'home, apta fins i tot per llegir avui, que la lluna plena amaga les estrelles, als menys les que podria veure des de la terrassa

INÚTIL ESCRUTAR TAN ALTO CIELO
inútil cosmonáuta el que no sabe
el nombre de las cosas que le ignoran
el color del dolor que no le mata
inútil cosmonáuta
el que contempla estrellas
para no ver las ratas

Ah, i el poema que aprofita el vers de Ronsard!

Quand vous serez bien vieille

Cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
descubrirás una tarde las horas
especiales
            el aroma de los soles ponientes
lo profundo oscuro del aire
anochecido en las calles sin retorno
vagarás eternamente en busca del espejo
que devuelve instantes felices
                                –de azul el mar
en nuestra carne sol y deseo–
ante la muerte del tiempo en el cristal
oirás las músicas que nos drogaron
los ruidos cotidianos que nos resucitaban
                                           deslices
de aguas de jabón hacia simas
                               terribles
cajas de música postales cerebrales
y en el espejo fijo el spot de nuestra vida
con dentaduras blancas y pieles doradas
jóvenes antiguos felices invencibles
mas no dejes que oscurezcan tus ojos
y el espejo extinga su realidad y tu deseo
porque te verías vieja y solitaria
con los ojos dormidos por la angustia
                                       el viento
que se lleva las hojas de un otoño horroroso
cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
rompe espejos retratos recuerdos
ponte bragas de corista diadema de acanto
sal desnuda al balcón y méate en el mundo
antes que te fusilen las ventanas cerradas.

 

I no acabaria mai, però aquest poema premonitori de la mort que es troba a Sin otra vida que el sentir del tiempo...

 

 

EL CARTERO HA TRAÍDO EL BANGKOK POST

el Thailandia Travel
                                               una carta sellada
la muerte de un ser querido
para la muchacha de mi American Breakfast
                                                                      cada mañana
aunque he perdido mi carta
                                                   no estaba
o no me la han dado compasivos
con el extranjero que espera vida o muerte
ignorado en un rincón de Asia

el cartero nunca llama dos veces
viaja en una Yamaha
y sonríe en la ignorancia
                                               de que la distancia
permite a la memoria cumplir nuestros deseos

I per lligar amb el principi i, si convé, amb música el conjunt. Que curiós que tot plegat em faci rejovenir:

és el pa amb tomata com la llet materna?

Impossible assistir de prop a alguns actes de la Mercè: hi ha massa gent que construeixen fronteres infranquejables que només poden traspassar escamots en peu de guerra. No ho intentem, som amants de la pau.

L'altre dia, en el seu pregó, Ferran Adrià crec que deia -ara no rellegiré el discurs més o menys improvisat- que el país se salvarà gràcies al turisme (també a l'educació i la cultura). Ferran Adrià, com els déus que parlen del i des del paradís però no indiquen camins concrets per arribar-hi, les deixa anar i continua la seua tasca divulgadora de primer ordre de la cultura catalana.

A l'Ampolla -podria parlar d'altres llocs-, tots els restaurants, amb major o menor fortuna presenten els mateixos plats: ni un polp amb patata ni una amanida de llenties ni.... Aquest estiu, el meu amic M. , com que anava amb la seua filla adolescent, va demanar una pizza i es va negar a pagar-la, va al·legar que no la reconeixia, i això que era una napolitana; l'any passat, la Joana va demanar un carpaccio de vedella i li van servir unes llesques de “fiambre” desconegut, parmesà inclòs, que la cambrera, després de la protesta, va dir que eren italianes i que tenien més predicament, tot i que han desaparegut de la nova carta, que els talls de vedella tradicionals. I qui diu, l'Ampolla, on hi ha llocs amb plats gairebé excel·lents, diu Barcelona. El turisme ho fagocita tot i els del país ens tornem turistes.

Té poques esperances de supervivència un país en què d'aquí no gaire el govern actual o el que vingui declararà plat nacional el pa amb tomata amb no importa què, i apareixeran mil maneres més, ortodoxes o creatives, de preparar-lo. I que consti que jo sóc, amb moderació, un fan del pa amb tomata, però tot té un límit i, malgrat que tinc la batalla perduda, em nego a menjar tothora pa amb tomata encara que sigui com a complement d'una paella exòtica, que qui sap si demanaré algun dia en un lapsus irreversible del cervell, servida a les onze de la nit a la Rambla de Barcelona, quintaessència no reconeguda del guirigall transformacional del país en el seu camí cap a la independència política i cap a les servituds que m'estalviaré de concretar. Si arriba el moment i em queda prou senderi, en tornar a casa rellegiré aquest fragment, somriure còmplice, i, encabat, cremaré el llibre.

-Mudarra, tiene usted ante sí un prodigio de koyné cultural que materializa el encuentro entre la cultura del trigo europea, la del tomate americana, el aceite de oliva mediterráneo y la sal, esa sal de la tierra que consagró la cultura cristiana. Y resulta que este prodigio se les ocurrió a los catalanes hace poco más de dos siglos, però con tanta conciencia de hallazgo que lo han convertido en una seña de identidad equivalente a la lengua o a la leche materna.
-Que banalidad!
-Hasta tal punto asistimos a un prodigio cultural que nosotros, los mestizos, los charnegos, los inmigrantes catalanizados, adoptamos el pan con tomate como una ambrosía que nos permite la integración.

Manuel Vázquez Montalbán: El premio.

lectures lleugeres d'estiu. Uns i altres, i els de més enllà

¡Qué horror! ¡Ese castellano periférico de los Marsé, los Mendoza, los Goytisolo! Apesta a pan con tomate y al Maria Moliner.

Manuel Vázquez Montalbán: El premio (1996)

No sé si encara en deuen quedar molts que hagin resistit el procés de simplificació, imbecil·litat i maniqueisme que els darrers anys ha crescut enormement aquí i a Espanya, però resulta difícil que en un moment determinat d'una conversa amb qualsevol no apareguin desqualificacions genèriques als espanyols o als catalans, segons el cas. Els espanyols, això i allò; els catalans el mateix, però diferent; les argumentacions, reiteratives i fatigoses fins a l'infinit, agafen de tant en tant matisos nous, una dada de darrera hora, però la idea inicial no varia.

En una societat que tendeix a l'escepticisme i a l'individualisme cada vegada hi ha més creients en la maldat dels altres com a col·lectiu i com a individus -resulta difícil destriar-, siguin espanyols o catalans. La impossibilitat de diàleg polític entre uns partits obsolets incapaços de solucionar els problemes complexos dels seus territoris ha acabat per encomanar-se a la societat, als individus del carrer. Els mitjans de comunicació, públics i privats, han seguit el joc segons els seus interessos i han col·laborat a la banalització de la societat, a la desinformació i a l'enfrontament; en alguns casos a través d'una certa intel·ligència i en altres a través d'un tremendisme que voreja el delicte si és que no ho és.

El 50,6% de los catalanes se informa a través de TV3

Este estado de opinión creado por los secesionistas no es ajeno al elevado porcentaje de ciudadanos que en Cataluña sigue los informativos de TV3, la televisión oficial.

Según datos del CEO en su último barómetro de opinión pública (2ª oleada de 2013), el 50,6% de los catalanes se informa a través de la televisión autonómica. Es una proporción que no se da en el resto de España desde que en 1981 se suprimiera el NO-DO, pues los ciudadanos libres prefieren diversificar sus fuentes de información y buscar medios independientes, rechazando los oficiales cuyo fin es el adoctrinamiento de masas. Y más en tiempos de austeridad en donde todos los años se destinan centenares de millones de euros de los contribuyentes a mantener artificialmente la viabilidad de la televisión pública catalana.

El nacionalista alemán Goebbels fue un maestro en lo que hoy denominamos marketing social, que tiene por meta el control de los medios de comunicación, de la cultura, del deporte y de la educación.

Al ministro de Propaganda de Hitler se le atribuye la frase que dice que una mentira repetida mil veces se convierte en verdad. En un pequeño rincón del Mediterráneo occidental, se está ensayando de nuevo aquella farsa.

“Las Razón”, 16/9/2013

Uns i altres, sobiranistes, unionistes, ni fu ni fa, babaus i entesos, llops i corders, anirem fent la nostra via col·lectiva o en solitari pels camins pedregosos que ens marquen aquells qui només viuen el present, però ens dibuixen un futur que ni es creuen ni saben quin és, tot i que aspiren que el futur continuïn sent ells.

Aproximació culinària a Vázquez Montalbán

Fa temps que faig una cuina monòtona, reiterativa. És veritat que hi ha plats que apareixen gairebé exclusivament quan fa calor i d'altres els preparo només a l'hivern i que, evidentment, els productes de temporada, els que ens agraden, són ben rebuts. També cal dir que procuro no repetir àpats durant la setmana i si en algun cas mengem, per exemple, dues vegades espaguetis, miro que l'única coincidència sigui la pasta, però no els ingredients: un dia, tomata, tonyina i anxoves; l'altre, salmó... Tot i així, insisteixo, és una cuina elemental, rutinària, més o menys d'allò que s'anomena cuina mediterrània, però sense pretensions i d'elaboració senzilla, sobretot quant a la durada de la preparació, que es basa en trenta o quaranta plats (no faig postres) amb variacions mínimes.

Si parlo d'això és perquè he estat fullejant Gourmet, amb les receptes de Carvalho i de Vázquez Montalbán. Com se sap, al llibre hi ha fragments de diverses obres de V M en què s'esmenta un plat i després de cada text, com en un llibre de cuina qualsevol, es desenvolupa la recepta. En total, unes cent preparacions originàries de cuines diverses. Mirant alguna recepta en concret, he pensat que, com havia fet en altres èpoques, estaria bé que tornés a fer servir llibres de cuina. No es tracta de fer una consulta cada dia, sinó de tant en tant, potser un cop per setmana, i sempre tenint ben present els possibles desenganys, perquè passar del llibre a la taula no és ell mateix que fer-ho a la inversa.

De moment he decidit dedicar-me exclusivament a les receptes de V M. Ja veurem si començo, amb quina periodicitat i quan em dura la idea. També he pensat de no limitar-me al llibre esmentat sinó d'ampliar les opcions, encara que hi hagi receptes repetides, a La cocina de los mediterráneos (seccions per a les Illes, el País Valencià i Catalunya) i a La cocina catalana, que són els altres dos llibres sobre el tema que tinc a casa. Tot, insisteixo, sense complicar-me gaire la vida i, esclar, deixant de banda les postres.

Fa un moment em fixava en alguns plats repetits als tres llibres i que jo cuino de forma molt semblant. Llegia els ingredients dels fideus a la cassola, un clàssic que permet moltes interpretacions, des del tipus de fideus a la sequedat del resultat (en el meu cas, fideus foradats i que no quedi gota de líquid). V M proposa el sofregit amb mantega en els tres llibres; a casa -i jo continuo igual- feien servir exclusivament oli d'oliva, que no calia que fos extraverge perquè al poble, quan jo era petit, aquest terme era desconegut, però potser sí que era extraverge. En dos llibres, s'afegeix llorer a la cocció; en La cocina catalana, no. Jo no en faig servir amb els fideus, tot i que ho he provat, no m'agrada. En canvi, m'agrada descobrir el seu gust en els estofats de llegums, i altres plats. Les herbes i les espècies són un element bàsic de qualsevol cuina, sovint són el producte que dóna caràcter a determinades menges i que, a més, marca fronteres culinàries. Són elements, a més, amb que cal anar molt en compte, perquè un excés o el seu defecte poden produir canvis substancials en el resultat final, fins i tot el rebuig o la golafreria en tastar un plat amb la mateixa aparença externa. Em fa gràcia quan en algun receptari es diu que s'han d'afegir herbes aromàtiques. Quines i en quina quantitat? Segons el gust? Home, s'han de fer indicacions més precises abans que el plat s'espatlli definitivament.

rutina

No sóc gens amant de les rutines, potser perquè la meua vida ha estat rutinària des que als deu anys vaig entrar intern en un col·legi on totes les hores tenien un nom i una tasca que em van privar durant set anys de la meua llibertat atemporal d'una infantesa sense límits i d'una adolescència que imaginava igual. Després, a Barcelona, durant el període d'universitat, vaig allargar tant com vaig poder la influència de l'atzar en la meua vida, fins que les aules, com a professor, van continuar marcant-me el ritme, excepte a les nits, que sempre han sigut meues. Ara, ja sense cap condicionant extern imperiós, l'única rutina a què em sotmeto és la dels àpats. No em refereixo a l'hora de menjar, que pot ser més o menys laxa, sinó al fet de cuinar.

Va ser precisament en la meua època universitària, quan després de passar per diverses pensions, una a l'any, vaig anar a parar a pisos d'estudiants, on va començar la meua rutina culinària, que en cap moment diré que fou gastronòmica, sinó de supervivència. En aquests pisos, al servei de la petita comunitat o d'un mateix, calia preparar els àpats del dia. Solien ser menges elementals que alguns fèiem per intuïció o per record llunyà de la cuina familiar, i d'altres, sobretot les noies, amb una mica més de coneixement de causa. De tant en tant, una trucada a la mare resolia dubtes que semblaven irresolubles.

Des d'aleshores, sense pretendre-ho i amb més o menys intensitat, m'he convertit en cuiner domèstic; de manera que actualment continuo sent l'artífex poc pretenciós de la cuina quotidiana, una cuina habitualment per a dos, que comparteixo amb la Joana, a qui agraeixo que alguna vegada em substitueixi per poder tastar plats més saborosos que els meus. La rutina de la cuina només es trencava -em sap greu parlar en un passat que enyoro- en període de vacances, quan la meua mare ens regalava la seua saviesa que, amb resultats tan mediocres, he intentat imitar.

Avui, precisament, discutíem amb la Joana com feien les faves a casa seua i si la meua mare hi posava o no aigua o algun ingredient que jo he oblidat. Discussió inútil si no recorrem a la memòria dels germans i germanes respectius.

Sigui com sigui, em temo que en els propers anys, excepte dies comptats que sempre seran massa escassos, haurem d'acceptar la barreja de memòria i oblit, de consultes a algun llibre i d'improvisació que són els plats de cada dia. Avui, per exemple, tocaven faves, que ja comencen a veure's als mercats, tot i que van encara un pèl cares, entre altres coses per les gelades del mes passat. La recepta, amb petites modificacions i explicada de manera ràpida -potser per segona vegada al bloc?-, és la següent:

En una cassola sofregim ceba ratllada, dos alls tendres i un porro tallat a rodanxes. Una vegada tot enrossit sense passar-se, afegim les faves, carxofes tallades en sis trossos i unes branques de menta i de julivert. Barregem les faves amb el sofregit i afegim aigua sense que cobreixen les faves. Si volem, afegim unes salsitxes que hem fregit separadament. Tapem el recipient i anem coent a mig foc, recordant d'anar sacsejant la cassola de tant en tant (s'hauria pogut tirar una mica de xocolate negre ratllat i un raig de vi o de conyac; Vázquez Montalbán, a La cocina catalana suggereix una mica d'Aromes de Montserrat, però el meu patriotisme és limitat). A mitja cocció, que a mi em dura tres quarts llargs si les faves són ben tendres, afegim uns tallets de cansalada salada. Ja cap al final, quan les faves s'han tornat marronoses i comencem a pensar a treure-les, afegim unes rodelles de botifarra negra, que en el meu cas és de Torroella, i no especificaré la carnisseria. La sal i altres detalls, al gust de cadascú. Traiem la cassola a taula i servim quan arribi el moment.

Dies enrere, vam fer per sopar una mica de col amb patata amb botifarra de perol espellifada. Menjo molt poca botifarra de perol, tot i que m'agrada molt; però segurament la seua consistència me la fa negligir. Em temo que la recepta, que no detallaré, és poc ortodoxa. Per una banda vaig coure la botifarra en una paella, sense oli, només amb aigua, simplement per escalfar-la i per treure-li un xic de greix; per altra banda, tenia la col i patata bullida. La barreja es va fer directament al plat tal com es veu en les imatges. Fantàstic! Entenc, però, que amb la caloreta que comença a fer, malgrat que diuen que aquesta setmana refrescarà, aquest pot semblar un plat a tenir en compte per quan torni a arribar l'hivern, almenys a qui agradin les barreges informes.

En fi, com deia abans, jo, que desitjaria que cada dia em fessin el menjar i voldria gaudir de la sorpresa de les novetats -dintre d'un ordre-, em vaig abocat a continuar amb una rutina que només trenca la varietat de productes de temporada i la meua cada vegada més escassa imaginació.

un brindis de llimona i ginebra per Gimlet

Joan de Sagarra ens recordava a La Vanguàrdia (aviat en català: oh, ah, ha! Jo ja escric l'accent), el trentè aniversari de l'aparició de la revista Gimlet i es queixava, també, del poc ressò en els mitjans especialitzats, encara que he vist que alguns aficionats n'han parlat.

Gimlet és una de les poques revistes que ha resistit les diverses purgues que han sofert a casa els papers que al llarg dels anys he decidit fer desaparèixer per un o altre motiu, sobretot per qüestions d'espai. És difícil, però, de  dir per què et desprens d'unes revistes, per exemple, una quantitat important d'exemplars de Serra d'Or, i en conserves d'altres. A banda de consideracions sentimentals -inclosa la del Gimlet del Born- i d'un interès per la novel·la policíaca anterior a l'aparició de la revista, que durant uns anys vaig compartir amb el meu inseparable J., amic d'des de la infantesa i company de pisos i pensions, i que després ha anat fluctuant, suposo que un dels motius de la pervivència de la revista ha estat que només en conservava sis exemplars.

Ahir vaig buscar les revistes i em va sorprendre comprovar que tinc repetit el primer número (si algú el vol, només cal que m'ho digui). No tinc resposta per aquesta repetició, potser me'n devien regalar un després d'haver-me comprat jo l'altre? La revista , dirigida per Vázquez Montalbán, un dels meus personatges favorits en aquella època, més enllà de la seva faceta d'escriptor, va aparèixer el mes de març de 1981 -just dos anys abans, camp de l'arpa (1972-1982), revista també dirigida per Vázquez Montalbán, havia publicat un extraordinari titulat “Dossier serie negra”. Eren bons temps per al gènere- va durar fins a l'abril de l'any següent; en total, doncs, 14 números. No sé si en el darrer, o posteriorment, es justificava la seva desaparició, habitualment lligada a una manca d'interès del públic, perquè imaginar el cansament prematur dels seus redactors em semblaria agosarat.

Mentiria si digues que Gimlet em resultava molt atractiva, si esperava amb delit la seva aparició mensual, si compartia en aquell moment els gustos dels seus articulistes, si em va disgustar el seu tancament... No ho sé, no me'n recordo. Ara, des de la distància del temps i breument fullejada, la revista em resulta atractiva, portada inclosa. Ignoro si en l'actualitat hi ha una publicació similar, però tenint en compte el meu renovat interès pel gènere, m'agradaria saber-ho.

No parlaré del contingut general de la revista, que podeu trobar complet en aquest bloc, un dels que tracta més l'actualitat i el passat del gènere policíac, que pot donar una idea força precisa de la seva trajectòria, però voldria acabar amb dos esments concrets. És curiós que entre els col·laboradors habituals hi constés Eduardo Mendoza, en aquesta època habitant de Nova York i que apareixia a tots els números com “Escribe desde Nueva York: Eduardo Mendóza”. Que jo sàpiga, Mendoza només va publicar una història, i em sap greu no tenir, amb un títol que asseguro que no m'invento: Ensopegando en Nueva York, una paròdia policíaca protagonitzada per Nick Punyeflas. L'altre col·laborador que m'ha fet gràcia retrobar és en Jaume Perich, amic i col·laborador en moltes empreses de Vázquez Montalbán, mort avui fa 16 anys i 1 mes, que en molts números va dibuixar un acudit protagonitzat per un personatge de novel·la negra. Amb l'acudit del primer número com a recordatori, amb un dels meus detectius preferits, tanco per avui.

P. S.: Em sap greu que cap dels dos participants fins al moment -qui sap si antics lectors de Gimlet- en el joc del dimarts de sang hagi encertat autor i novel·la (ho dic per si passen per aquí); miraré d'afegir alguna pista.

ccvb

Entro amb la intenció de comprar un llibre de la Glòria Llobet –que no tenen- i surto amb un llibre de Carvalho. De fet no sé si l’autor és Carvalho, Vázquez Montalbán o algú altre, o tots plegats.

Carvalho o Vázquez Montalbán, o qui sigui, presenta (presenten?) en la cocina de los mediterraneos tot un seguit receptes de la cuina catalana, valenciana i balear, precedits d’una introducció cultural-gastronòmica de cada territori (país?). Una recopilació engrescadora en què al costat de menjars que es poden trobar en molts restaurants apareixen alguns plats que imagino que només es poden tastar en cases particulars o en escassíssims negocis de restauració. Fantàstic!

Ara bé, un es pregunta si l’autor, sigui qui sigui, ha tastat tots aquests plats i, posteriorment, ha preguntat el procés d’elaboració als autors abans de fixar-lo en aquestes pàgines. Un té la idea que la cuina tradicional o popular neix en les cases particulars i en alguns casos després passa als cuiners dels restaurants i a les bibliografies dels recopiladors de sensacions i passions, que de vegades són cuiners o cuineres i d’altres no. Tant els segons com els tercers tenen una certa tendència a millorar els originals, a recrear, a inventar, cosa molt lloable que indica l’instint de superació dels humans i la seva voluntat de singularitzar-se. Tornem al principi del paràgraf: d’on han sortit les receptes del llibre, directament de les cuines de casa, dels restauradors o dels bibliògrafs? La meva impressió és que l’origen no és la cuina que encara practica la gent particular sinó les altres dues fonts. Tinc la sensació que l’autor o autors no han contrastat les receptes trobades en restaurants o llibres –i no sé si tastades en la seva totalitat- amb les de les dones i homes que encara les cuinen a casa seva per a ús particular i dels convidats que els arriben de tant en tant. Per no allargar-me en deixo una sola mostra que els tortosins i assimilats entendran perfectament i potser comentaran, la recepta dels “Pastissets o pastelillos de Tortosa”:

2 copas de mistela 2 dl de aceite 200 g de azucar 700 g de harina 1 corteza de limón 300 g de confitura cabello de ángel 1 huevo

Amasar en un recipiente la harina, la mistela, el aceite, el azúcar y la cáscara de limón. Después, extender la pasta sobre una bandeja en forma de rectángulo de unos 3 cm de grosor. Disponer encima el cabello de ángel y enroscar la pasta sobre si misma en forma de espiral. Ponerlo en una bandeja, untarlo con huevo batido y meterlo a horno suave. Antes de servirlo, cortarlo en rodajas.

Dubto que la meva mare, constructora de pastissets segons la saviesa d’uns avantpassats dels quals es perd la memòria en la llarga nit dels temps s’atreveixi a certificar aquesta receptar (deixant de banda els ingredients, i l’ou batut per sobre? tallat en rodanxes? On s’és vist? Potser en alguna pastisseria creativa?). també és veritat que la meva mare, reclosa durant molts anys en un poble secularment aïllat del pas del temps i de la modernitat, potser mai no es va assabentar de l’evolució gastronòmica. Ara és massa tard.

En resum, que cal anar amb molt de compte, que no tot el que sembla és, que als cuiners aficionats els costarà una mica practicar alguns plats amb la garantia d’obtenir uns resultats òptims o genuïns. Dit això, no dubteu que el llibre és interessant en la mesura que dóna notícia de la varietat de la cuina dels Països Catalans –no de la totalitat, és clar-, que presenta unes receptes saboroses i en alguns casos injustament oblidades, que aquestes receptes són realitzables malgrat la inexactitud o les mancances expositives en altres. Decididament una obra de síntesi a tenir en compte en l’aspecte pràctic i en l’aspecte bibliogràfic i infinitament millor que molts llibres sobre el tema que un no sap perquè es publiquen. Això sí, repeteixo, compte!

























P. S. Se m'acut que posats a parlar de cuines, bé podia deixar unes notes a l'altre bloc.