és el pa amb tomata com la llet materna?

Impossible assistir de prop a alguns actes de la Mercè: hi ha massa gent que construeixen fronteres infranquejables que només poden traspassar escamots en peu de guerra. No ho intentem, som amants de la pau.

L'altre dia, en el seu pregó, Ferran Adrià crec que deia -ara no rellegiré el discurs més o menys improvisat- que el país se salvarà gràcies al turisme (també a l'educació i la cultura). Ferran Adrià, com els déus que parlen del i des del paradís però no indiquen camins concrets per arribar-hi, les deixa anar i continua la seua tasca divulgadora de primer ordre de la cultura catalana.

A l'Ampolla -podria parlar d'altres llocs-, tots els restaurants, amb major o menor fortuna presenten els mateixos plats: ni un polp amb patata ni una amanida de llenties ni.... Aquest estiu, el meu amic M. , com que anava amb la seua filla adolescent, va demanar una pizza i es va negar a pagar-la, va al·legar que no la reconeixia, i això que era una napolitana; l'any passat, la Joana va demanar un carpaccio de vedella i li van servir unes llesques de “fiambre” desconegut, parmesà inclòs, que la cambrera, després de la protesta, va dir que eren italianes i que tenien més predicament, tot i que han desaparegut de la nova carta, que els talls de vedella tradicionals. I qui diu, l'Ampolla, on hi ha llocs amb plats gairebé excel·lents, diu Barcelona. El turisme ho fagocita tot i els del país ens tornem turistes.

Té poques esperances de supervivència un país en què d'aquí no gaire el govern actual o el que vingui declararà plat nacional el pa amb tomata amb no importa què, i apareixeran mil maneres més, ortodoxes o creatives, de preparar-lo. I que consti que jo sóc, amb moderació, un fan del pa amb tomata, però tot té un límit i, malgrat que tinc la batalla perduda, em nego a menjar tothora pa amb tomata encara que sigui com a complement d'una paella exòtica, que qui sap si demanaré algun dia en un lapsus irreversible del cervell, servida a les onze de la nit a la Rambla de Barcelona, quintaessència no reconeguda del guirigall transformacional del país en el seu camí cap a la independència política i cap a les servituds que m'estalviaré de concretar. Si arriba el moment i em queda prou senderi, en tornar a casa rellegiré aquest fragment, somriure còmplice, i, encabat, cremaré el llibre.

-Mudarra, tiene usted ante sí un prodigio de koyné cultural que materializa el encuentro entre la cultura del trigo europea, la del tomate americana, el aceite de oliva mediterráneo y la sal, esa sal de la tierra que consagró la cultura cristiana. Y resulta que este prodigio se les ocurrió a los catalanes hace poco más de dos siglos, però con tanta conciencia de hallazgo que lo han convertido en una seña de identidad equivalente a la lengua o a la leche materna.
-Que banalidad!
-Hasta tal punto asistimos a un prodigio cultural que nosotros, los mestizos, los charnegos, los inmigrantes catalanizados, adoptamos el pan con tomate como una ambrosía que nos permite la integración.

Manuel Vázquez Montalbán: El premio.

lectures lleugeres d'estiu. Uns i altres, i els de més enllà

¡Qué horror! ¡Ese castellano periférico de los Marsé, los Mendoza, los Goytisolo! Apesta a pan con tomate y al Maria Moliner.

Manuel Vázquez Montalbán: El premio (1996)

No sé si encara en deuen quedar molts que hagin resistit el procés de simplificació, imbecil·litat i maniqueisme que els darrers anys ha crescut enormement aquí i a Espanya, però resulta difícil que en un moment determinat d'una conversa amb qualsevol no apareguin desqualificacions genèriques als espanyols o als catalans, segons el cas. Els espanyols, això i allò; els catalans el mateix, però diferent; les argumentacions, reiteratives i fatigoses fins a l'infinit, agafen de tant en tant matisos nous, una dada de darrera hora, però la idea inicial no varia.

En una societat que tendeix a l'escepticisme i a l'individualisme cada vegada hi ha més creients en la maldat dels altres com a col·lectiu i com a individus -resulta difícil destriar-, siguin espanyols o catalans. La impossibilitat de diàleg polític entre uns partits obsolets incapaços de solucionar els problemes complexos dels seus territoris ha acabat per encomanar-se a la societat, als individus del carrer. Els mitjans de comunicació, públics i privats, han seguit el joc segons els seus interessos i han col·laborat a la banalització de la societat, a la desinformació i a l'enfrontament; en alguns casos a través d'una certa intel·ligència i en altres a través d'un tremendisme que voreja el delicte si és que no ho és.

El 50,6% de los catalanes se informa a través de TV3

Este estado de opinión creado por los secesionistas no es ajeno al elevado porcentaje de ciudadanos que en Cataluña sigue los informativos de TV3, la televisión oficial.

Según datos del CEO en su último barómetro de opinión pública (2ª oleada de 2013), el 50,6% de los catalanes se informa a través de la televisión autonómica. Es una proporción que no se da en el resto de España desde que en 1981 se suprimiera el NO-DO, pues los ciudadanos libres prefieren diversificar sus fuentes de información y buscar medios independientes, rechazando los oficiales cuyo fin es el adoctrinamiento de masas. Y más en tiempos de austeridad en donde todos los años se destinan centenares de millones de euros de los contribuyentes a mantener artificialmente la viabilidad de la televisión pública catalana.

El nacionalista alemán Goebbels fue un maestro en lo que hoy denominamos marketing social, que tiene por meta el control de los medios de comunicación, de la cultura, del deporte y de la educación.

Al ministro de Propaganda de Hitler se le atribuye la frase que dice que una mentira repetida mil veces se convierte en verdad. En un pequeño rincón del Mediterráneo occidental, se está ensayando de nuevo aquella farsa.

“Las Razón”, 16/9/2013

Uns i altres, sobiranistes, unionistes, ni fu ni fa, babaus i entesos, llops i corders, anirem fent la nostra via col·lectiva o en solitari pels camins pedregosos que ens marquen aquells qui només viuen el present, però ens dibuixen un futur que ni es creuen ni saben quin és, tot i que aspiren que el futur continuïn sent ells.