Impossible assistir de prop a alguns
actes de la Mercè: hi ha massa gent que construeixen fronteres
infranquejables que només poden traspassar escamots en peu de
guerra. No ho intentem, som amants de la pau.
L'altre dia, en el seu pregó, Ferran
Adrià crec que deia -ara no rellegiré el discurs més o menys
improvisat- que el país se salvarà gràcies al turisme (també a
l'educació i la cultura). Ferran Adrià, com els déus que parlen
del i des del paradís però no indiquen camins concrets per
arribar-hi, les deixa anar i continua la seua tasca divulgadora de
primer ordre de la cultura catalana.
A l'Ampolla -podria parlar d'altres
llocs-, tots els restaurants, amb major o menor fortuna presenten els
mateixos plats: ni un polp amb patata ni una amanida de llenties
ni.... Aquest estiu, el meu amic M. , com que anava amb la seua filla
adolescent, va demanar una pizza i es va negar a pagar-la, va
al·legar que no la reconeixia, i això que era una napolitana; l'any
passat, la Joana va demanar un carpaccio de vedella i li van servir
unes llesques de “fiambre” desconegut, parmesà inclòs, que la
cambrera, després de la protesta, va dir que eren italianes i que
tenien més predicament, tot i que han desaparegut de la nova carta,
que els talls de vedella tradicionals. I qui diu, l'Ampolla, on hi ha
llocs amb plats gairebé excel·lents, diu Barcelona. El turisme ho
fagocita tot i els del país ens tornem turistes.
Té poques esperances de supervivència
un país en què d'aquí no gaire el govern actual o el que vingui
declararà plat nacional el pa amb tomata amb no importa què, i
apareixeran mil maneres més, ortodoxes o creatives, de preparar-lo.
I que consti que jo sóc, amb moderació, un fan del pa amb tomata,
però tot té un límit i, malgrat que tinc la batalla perduda, em
nego a menjar tothora pa amb tomata encara que sigui com a complement
d'una paella exòtica, que qui sap si demanaré algun dia en un
lapsus irreversible del cervell, servida a les onze de la nit a la
Rambla de Barcelona, quintaessència no reconeguda del guirigall
transformacional del país en el seu camí cap a la independència
política i cap a les servituds que m'estalviaré de concretar. Si
arriba el moment i em queda prou senderi, en tornar a casa rellegiré
aquest fragment, somriure còmplice, i, encabat, cremaré el llibre.
-Mudarra, tiene usted ante sí un
prodigio de koyné cultural que materializa el encuentro entre la
cultura del trigo europea, la del tomate americana, el aceite de
oliva mediterráneo y la sal, esa sal de la tierra que consagró la
cultura cristiana. Y resulta que este prodigio se les ocurrió a los
catalanes hace poco más de dos siglos, però con tanta conciencia de
hallazgo que lo han convertido en una seña de identidad equivalente
a la lengua o a la leche materna.
-Que banalidad!
-Hasta tal punto asistimos a un
prodigio cultural que nosotros, los mestizos, los charnegos, los
inmigrantes catalanizados, adoptamos el pan con tomate como una
ambrosía que nos permite la integración.
Manuel Vázquez Montalbán:
El premio.
2 comentaris:
Ferran Adrià ha creat "El Bulli Fondation" i no pas la "Fundació El Bulli" (sense comentaris)...
Aquest estiu vaig menjar un entrepà de calamars, a Madrid,
i estava boníssim... (sense pa amb tomata ;o)
Una abraçada
Cert, Miquel
Per entrepans de calamars bons, els del mercat de Tortosa, amb maionesa o allioli :-)
Publica un comentari a l'entrada