corren mals temps

Se sol pensar que la frase “qualsevol temps passat fou millor” és un tòpic propiciat especialment per la facilitat selectiva de la memòria o per la incapacitat de les persones, sobretot les més grans, a acceptar els canvis del seu entorn. És possible que la frase hagi tingut al llarg de la història més contingut tòpic que real, però penso que per primera vegada és plenament vàlida.

Se m'acudeixen incomptables raonaments i exemples per demostrar la veracitat de l'antic tòpic, i no em refereixo a l'absurd projecte de llei de seguretat ciutadana, que, si tira endavant, serà derogada pel proper govern, espero, sinó a fets més consistents, sense discussió possible. No m'allargaré, citaré un aspecte que em sembla inqüestionable.

Aquest any recordem el centenari de la mort de Salvador Espriu i el desè aniversari de la mort de Miquel Martí i Pol (nascut l'any 1929) o de Joan Perucho (nascut l'any 1920), i, no vull ser exhaustiu, molts altres escriptors notables van nàixer la primera dècada del segle XX, o la segona o la tercera o la quarta... A Catalunya i a tot el món. Igualment podria citar científics, compositors, pintors, estadistes... Potser no arribaríem a la unanimitat a l'hora de destacar els mèrits dels personatges o de fer-ne la tria, però tots convindríem que n'hi ha un bon grapat. I ara pregunto, algú em sabria esmentar algun personatge cèlebre, realment important, nascut durant la darrera dècada? Ningú! Absolutament ningú! Potser algú, amb molt bona voluntat o amb arguments discutibles, s'atreviria a presentar algun nom. Res. Escorrialles. La humanitat ha entrat en un procés de degeneració sense precedents. I si no, ja en parlarem d'aquí trenta o quaranta anys.

el temps que passa

Se m’acut que alguns, pocs, els caps de setmana no sabeu què fer amb el vostre temps i que necessiteu alguna activitat que us ajudi a fer-lo passar sense fer allò tan lleig de quedar-se adormit al sofà i de preguntar en despertar-se si ja és el moment de recomençar el temps remunerat, que és el que realment ens agrada a tots. Per als antisofàs, us proposo un joc de curta durada en una Europa imaginària en què després de les properes eleccions es veurà la necessitat de tornar a les fronteres; en una Europa en què el catalans tindran també unes duanes, això sí, absolutament permeables d’entrada i sortida, com han estat sempre els nostres límits i limitacions.

Va, vet aquí el passatemps:

Un agent de duanes espanyol registra un rere l’altre quatre cotxes que creuen la frontera. Hi ha un sol passatger a cada cotxe i, segons indiquen els passaports, són d’edats diferents i també tenen els ulls de diferent color, professions diverses, etc.
Les preguntes que heu de respondre, a partir de les pistes que teniu, són les següents:
-Quina edat té el joier?
-Quina professió té el català?
-De quin color són els ulls de l’home que fa 1,83 m. d’alt?

Evidentment, malgrat que només heu de respondre les tres preguntes, al final heu de tenir una taula com la següent:











Ah, és clar, per poc se m’oblida, necessiteu saber alguna cosa més per respondre: jo crec que aquestes pistes seran suficients:

1. Un dels quatre turistes té 51 anys.

2. El finlandès té 29 anys.

3. El francès va immediatament davant del que té els ulls de color de mel.

4. El sastre és el tercer a creuar la frontera.

5. El turista anglès passa la duana immediatament després de l’home que té 37 anys, però abans del que té els ulls de colr de mel.

6. L’artista té els ulls blaus.

7. El conductor d’ulls grisos fa 1,79 m.

8. El finlandès és electricista.

9. L’home que té 43 anys fa 1,71 m.

10. El conductor d’ulls verds passa la duana darrere de l’anglès.

11. El turista d’1,64 m. creua la frontera el primer.