un somni: Barça! Barça!

Després es van dirigir al al centre d'estada temporal de la ciutat, mentre corejaven càntics de victòria: Barça! Barça!

Del diari

He llegit i escoltat aquests dies les opinions de molta gent sobre els recents fets de Ceuta, la ciutat de les 15 morts -o potser les aigües eren marroquines, com si la geografia canvies els fets. Res del que he sentit o escoltat m'ha semblat que anés més enllà del discurs circumstancial -culpables inclosos-, sense conseqüències, impotències, paraules al vent, fins i tot quan el parlament era enormement emotiu, aparentment sincer, segurament sincer. Jo tampoc no sabria dir res que anés gaire més enllà del dolor de les morts sense sentit, de les fronteres que no vull i que a vegades reivindico, de la constatació d'una selva al món occidental sovint molt més complexa i d'una crueltat més subtil, no més tangible, que l'africana.

Més tard, a Melilla, van aconseguir arribar a bon port gairebé 250 sensepapers. Supervivents de l'aventura cap a El Dorado, diu que corejaven el nom del Barça. Espanya, Europa, Occident és un camp guanyador. El Barça, que per a molts de nosaltres és un senyal d'identitat en temps obscurs, un vell referent immutable de regles molt senzilles de més d'un segle, era per als camerunesos -sense papers, esclar- un símbol que els feia pensar que el seu somni començava a tenir sentit. Els qui van travessar fronteres ja es veien guanyadors.

Guanyadors de què? Com poden pensar que és un somni arribar a un món en què els qui hi vivim tenia tan sovint malsons? És que no saben que els somnis rarament es realitzen? És que no saben que el Barça és sovint el substitut dels altres somnis nostres, que ens pensem que guanyem quan ell guanya? I tot i així, potser tenen raó i ja han començat a guanyar, perquè grans o petits, el que importa és que els somnis tirin endavant. Després, el temps dirà qui guanya o perd i què volen dir aquests dos mots.

Permeteu-me una mica de poesia dels somnis, i que consti que no em paguen res per fer promoció:

We are the dream that other people dream.
The land where other people land
When late at night
They think on flight
And, flying, here arrive
Where we fools dumbly thrive ourselves.

Refuse to see
We be what all the world would like to be.
Because we hive within this scheme
The obvious dream is blind to us.
We do not mind the miracle we are,
So stop our mouths with curses.
While all the world rehearses
Coming here to stay.
We busily make plans to go away.

How dumb! newcomers cry, arrived from Chad.
You're mad! Iraqis shout,
We'd sell our souls if we could be you.
How come you cannot see the way we see you?
You tread a freedom forest as you please.
But, damn! you miss the forest for the trees.
Ten thousand wanderers a week
Engulf your shore,
You wonder what their shouting's for,
And why so glad?

Run warm those souls: America is bad?
Sit down, stare in their faces, see!
You be the hoped-for thing a hopeless world would be.
In tides of immigrants that this year flow
You still remain the beckoning hearth they'd know.
In midnight beds with blueprint, plan and scheme
You are the dream that other people dream.

Ray Bradbury: “America”

el temps que passa

Se m’acut que alguns, pocs, els caps de setmana no sabeu què fer amb el vostre temps i que necessiteu alguna activitat que us ajudi a fer-lo passar sense fer allò tan lleig de quedar-se adormit al sofà i de preguntar en despertar-se si ja és el moment de recomençar el temps remunerat, que és el que realment ens agrada a tots. Per als antisofàs, us proposo un joc de curta durada en una Europa imaginària en què després de les properes eleccions es veurà la necessitat de tornar a les fronteres; en una Europa en què el catalans tindran també unes duanes, això sí, absolutament permeables d’entrada i sortida, com han estat sempre els nostres límits i limitacions.

Va, vet aquí el passatemps:

Un agent de duanes espanyol registra un rere l’altre quatre cotxes que creuen la frontera. Hi ha un sol passatger a cada cotxe i, segons indiquen els passaports, són d’edats diferents i també tenen els ulls de diferent color, professions diverses, etc.
Les preguntes que heu de respondre, a partir de les pistes que teniu, són les següents:
-Quina edat té el joier?
-Quina professió té el català?
-De quin color són els ulls de l’home que fa 1,83 m. d’alt?

Evidentment, malgrat que només heu de respondre les tres preguntes, al final heu de tenir una taula com la següent:











Ah, és clar, per poc se m’oblida, necessiteu saber alguna cosa més per respondre: jo crec que aquestes pistes seran suficients:

1. Un dels quatre turistes té 51 anys.

2. El finlandès té 29 anys.

3. El francès va immediatament davant del que té els ulls de color de mel.

4. El sastre és el tercer a creuar la frontera.

5. El turista anglès passa la duana immediatament després de l’home que té 37 anys, però abans del que té els ulls de colr de mel.

6. L’artista té els ulls blaus.

7. El conductor d’ulls grisos fa 1,79 m.

8. El finlandès és electricista.

9. L’home que té 43 anys fa 1,71 m.

10. El conductor d’ulls verds passa la duana darrere de l’anglès.

11. El turista d’1,64 m. creua la frontera el primer.

cants & visions

Diuen que no s’havien adonat que el 25 d’abril es commemora el 300 aniversari de la batalla d’Almansa i jo estic temptat de creure-m’ho. La seva cultura i la seva llengua fa anys que van desaparèixer cremades en alguna falla, i en queden les cendres. Els qui encara les mantenen -cultura i llengua- es desesperen: es pot fer tan poca cosa contra la barbàrie pseudoil·lustrada i populista que viu en una memòria immediata immediatament futura sense més projecte de futur que el que li permeti perpetuar-se a qualsevol preu.

Ja en parlarem. Mentrestant només deixaré música -com m'agrada Al tall i els seus "sortilegis"!- a la imatge d’un altre Pere .



P. S. En una pausa del debat –Déu meu, fins quan li haurem de pagar el sou els catalans a Ignacio Villa-, em trobo en el moment que Serrat recull el premi per la seva cançó –"mejor canción en catalán/valenciano"- Cremant núvols. En recollir el premi proposa que en successives edicions les “altres llengües” competeixin en els premis “grans”. No veig Raimon rebent de mans de Serrat el premi d’honor d’aquesta onzena edició dels Premios de la Música, tot el públic dret (!). La premsa no en parla gaire de tot plegat.

I aquest estiu, vagin com vagin les coses, combinaré la televisió valenciana -alguna pel·lícula?- amb "la nostra". Avantatges dels qui, al menys durant l'estiu, som fronterers. Com pesen -i que permeables- les fronteres.