que els nens (i les nenes) no se m'acostin

El debat tuttifrutti de la tele deriva en la subvenció o no a les escoles només de nens o de nenes. Alguns parlen de centres discriminadors. No crec que els periodistes facin servir aquest terme per desconeixement filològic, social o pedagògic, més aviat em sembla un exercici interessat de modernitat tronada, de progressia anacrònica, potser de mala fe, una argumentació en la més trepidant filosofia sofística postclàssica.

Llegeixo al diari que han detingut un docent de Mollet per fotos pedòfiles als alumnes. Els actes contra els indefensos i l'abús d'una situació privilegiada em semblen injustificables, terribles, a penes comprtensibles. A la versió digital de la noticia s'acaba dient: Las fotografías habían sido tomadas en la calle, en parques infantiles y en jardines de domicilios particulares, varias de ellas en traje de baño cuando se bañaban en las piscinas de sus casas o jugando en columpios. Entenc que la perversió no es troba en les imatges, sinó en la finalitat, en la seua interpretació. Penso en mi mateix. M'agrada fotografiar nens (i nenes); sovint ofereixen un component estètic excepcional, cinètic, d'espontaneïtat, social, i de tots els conceptes que us sembli que cal afegir. No us podeu imaginar com em reca autocensurar-me,  tot i que alguna vegada transgredeixi la norma, però... em fa por.

Miro unes quantes imatges de Helen Levitt (1913-2009):

 

 

 

Quin plaer!

 

 

el silenci

Otro recordo que, en una ocasión, Arregui le invitó junto con otros tres compañeros a ver un video durante una hora extraescolar. Se trataba de una grabación contra el aborto. Tras la película, el religioso les explicó que era un acto criminal. La vida comienza desde el mismo momento de la eyaculación, les dijo. Y para demostrar-lo, cuenta el exalumno, les invitó a masturbarse para ver después el semen en el microscopio. Así lo hicieron.

Ahir llegia –més de pàgina i mitja a “El País”- un cas de pedofilia, explicat prou detalladament, que em sembla rocambolesc per les circumstàncies, per la durada i per, com en tants altres casos, l’ocultació de tantes persones que imagino assabentades de l’assumpte. És tracta d’un capellà que durant anys realitzà gravacions en vídeo (càmara oculta) de tocaments, masturbacions, penetracions amb objectes diversos ... d’almenys 15 menors de 12 a 14 anys des de 1992 a 2005.

No afegiré més detalls (veure “El País” del dimarts, pàgs. 32 i 33) ni insinuaré que el cas m’escandalitza. No explicaré el repugnant que em resulta que el personatge s’aprofités de la seva condició de religiós i de professor (per cert, amb una tesi d’excel·lent cum laude titulada El crecimiento físico en la adolescencia y su influencia en la flexibilidad y su medición) perquè qualsevol pedòfil em resulta repugnant. No comprenc per què el religiós no es dedicava a l’onanisme. No entraré a sac contra els professionals de l’Església i les seves jerarquies. No parlaré d’hipocresia, covardia, arrogància , por o humilitat. El que realment em costa d’entendre en aquests casos, i sé que se’m poden donar moltes i diverses explicacions ben argumentades, és el silenci. Em costa d’entendre la por que origina el silenci, la mesquinesa que origina el silenci, l’existència de temes tabú que originen silenci, la desídia que origina silenci, la insolidaritat que origina silenci, el corporativisme que origina silenci, la prepotència que s’amaga rere el silenci. Em costa, sobretot, d’entendre els silencis culpables, fins i tot amb coartada, i la defensa del silenci.