silenci

M'agrada el silenci. Alguna vegada he tingut la sensació, segurament falsa, de silenci total, d'aquest silenci que només es pot aconseguir a casa, en l'aïllament de la nit. Potser d'aquí una estona, quan deixi de voltar el ventilador de l'ordinador, arribarà un d'aquests moments. Només un instant, abans que passi algun cotxe pel carrer o se senti un cruixit inidentificable o el tic-tac del despertador o el propi badall de la son que et venç... o qualsevol altra nimietat que a la nit és tan perceptible. Que opressiu pot ser el silenci si no hi ha de tant en tant algun so que, per contrast, te'l faci percebre!

el silenci dels corders

Em va sobresaltar un moviment inesperat i coral a la meua dreta. No vaig ser capaç d'identificar l'ombra que ja començava a allunyar-se, sinó només les dotze mans -a penes les cares- que furgaven en el cubell d'escombraries des de tots els angles i, sense fer-se nosa, com a resultat d'una acció llargament assajada, en treien les bosses negres. Els havia vist altres nits, joves i vells, homes i dones, arrambats a la paret del xamfrà sense mirar-se, la vista al final de la vorera, a l'espera. En la violència de l'acció incruenta es va rebentar una bossa i van rodolar unes pomes vermelles, potser Fuji, a qui pot interessar?. Homes i dones, grans i joves, arrupits a terra, van examinar el seu botí i van començar la tria. Nosaltres, els altres, vam continuar caminat cap a casa.

Cada dia veiem accions semblants. No em va trasbalsar, ja, el fet, sinó la mudesa. Silenci complet, ni una paraula ni un crit, ni ràbia ni retret, ni acceptació ni rebuig. Cap complicitat humana, ni nosaltres ni ells, ni entre ells i nosaltres. Només el silenci de la nit, just abans de sopar.

silencis impossibles

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

"Silenci", al Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster


Sé, Fuster m'ho confirma, que alguns dels meus silencis, no sabria dir ara mateix si molts o pocs, amaguen mentides. Tampoc no sabria dir si són mentides petites, quotidianes, o grans, que també són quotidianes. Sovint, però, la magnitud de la mentida només la poden sospesar els altres i el mentider s'adona de la seva importància a través dels ulls, les paraules, les reaccions, d'aquells qui les reben -si és que les descobreixen, perquè en el silenci no sempre és fàcil descobrir la mentida.

La veritat, i no menteixo, és que a mi m'agradaria dir mentides que no fossin silencioses, com veig que fan tants altres -i els que em deixo. Mentides xiuxiuejades, mentides amb veu engolada, mentides amb veu alta perquè les senti tothom o amb veu baixa per fer-se personar; mentides de polític o de presentador de televisió, mentides de venedor d'aparells d'osmosi directa o d'actor de cinema, d'escriptors d'èxit o de versificadors de premis de festes majors, de pedagogs il·lustres o d'alumnes de bàsica, de banquers il·lustrats o d'administratius amb sous que amb prou feines arriben a fi de mes, mentides d'aturats crònics o dels qui van perdre ahir la feina, mentides perverses de nens i mentides innocents de vells...

Però per algun motiu que ignoro no m'ha estat concedit el do de la mentida a través de la paraula, així que m'he de conformar amb la mentida silenciosa, amb la veritat amagada, amb la incapacitat de poder dir ben alt -o xiuxiuejant- el que no penso o el que no sé. I com pesa el silenci, a vegades...!

Callo, perquè qui sap si acabaria mentint.

el silenci

Otro recordo que, en una ocasión, Arregui le invitó junto con otros tres compañeros a ver un video durante una hora extraescolar. Se trataba de una grabación contra el aborto. Tras la película, el religioso les explicó que era un acto criminal. La vida comienza desde el mismo momento de la eyaculación, les dijo. Y para demostrar-lo, cuenta el exalumno, les invitó a masturbarse para ver después el semen en el microscopio. Así lo hicieron.

Ahir llegia –més de pàgina i mitja a “El País”- un cas de pedofilia, explicat prou detalladament, que em sembla rocambolesc per les circumstàncies, per la durada i per, com en tants altres casos, l’ocultació de tantes persones que imagino assabentades de l’assumpte. És tracta d’un capellà que durant anys realitzà gravacions en vídeo (càmara oculta) de tocaments, masturbacions, penetracions amb objectes diversos ... d’almenys 15 menors de 12 a 14 anys des de 1992 a 2005.

No afegiré més detalls (veure “El País” del dimarts, pàgs. 32 i 33) ni insinuaré que el cas m’escandalitza. No explicaré el repugnant que em resulta que el personatge s’aprofités de la seva condició de religiós i de professor (per cert, amb una tesi d’excel·lent cum laude titulada El crecimiento físico en la adolescencia y su influencia en la flexibilidad y su medición) perquè qualsevol pedòfil em resulta repugnant. No comprenc per què el religiós no es dedicava a l’onanisme. No entraré a sac contra els professionals de l’Església i les seves jerarquies. No parlaré d’hipocresia, covardia, arrogància , por o humilitat. El que realment em costa d’entendre en aquests casos, i sé que se’m poden donar moltes i diverses explicacions ben argumentades, és el silenci. Em costa d’entendre la por que origina el silenci, la mesquinesa que origina el silenci, l’existència de temes tabú que originen silenci, la desídia que origina silenci, la insolidaritat que origina silenci, el corporativisme que origina silenci, la prepotència que s’amaga rere el silenci. Em costa, sobretot, d’entendre els silencis culpables, fins i tot amb coartada, i la defensa del silenci.