Dec ser dels pocs que miren les
pel·lícules de la televisió, vull dir pel·lícules, no sèries,
de la televisió que no es paga. Al cap d'una estona de seguir la
història em diuen: tornem en 7 minuts. Hi ha qui s'emprenyaria amb
aquest anunci continuat, jo no, no gaire. Em sembla fantàstic com la
televisió reflecteix una societat en què la temporalitat, els
canvis constants, són la forma de vida. Canvio de canal i, si vull
torno, o em miro una altra pel·lícula -rarament una sèrie- fins a
la pausa publicitaria, o qualsevol altre programa... Dintre dels
límits de la mediocritat, la meua capacitat de decidir la tria em fa
sentir... no vull exagerar.
En política em passa una cosa
semblant, amb la diferència que esperar un període de quatre anys
per intentar canviar de canal em sembla excessiu, i haver de sortir
de casa per fer-ho, un endarreriment d'un anacronisme imperdonable.
En un cas i en l'altre tant en la tele
com en la política, habitualment tinc la sensació de repetició, de
dejà vu, de manera que segurament arribarà un moment que
prescindiré d'aquestes distraccions.
P. S. : A vegades llegeixo al diari les
sinopsis de les pel·lícules. Trobo a faltar que em diguin -només
cal que afegeixin uns quants números-: Aquesta pel·li ha estat
projectada x vegades en els diferents canals de televisió
(1978-2016:44). En política, igual, encara que canviïn les cares.
